Hem iniciat el dia ben convençuts que no ens mullaríem gaire. Sortint del bar Capritx de Cornellà de Terri, on hem estat molt ben atesos, hem travessat el poble tot passant per l'església dedicada a Sant Pere, existent almenys des del segle X. De l'edifici primitiu només es conserven alguns trams del mur que mira a orient, amb una petita porta dovellada tapiada. El nom Cornellà es creu que podria derivar
del cognom romà Corneli o
Cornelià. Es podria referir al propietari d'una explotació agrícola, fundus Cornelianus.
El topònim Terri apareix per primera vegada a mitjan segle ix amb motiu de la fundació de la monàstica de Sant Andreu que és situada super fluviam Sterriam, que significa damunt del curs del Terri. L'origen d'aquest topònim es
creu que podria ser d'origen preromà que significaria riu, corrent
d'aigua o rierol.
El temps ennuvolat ens ha acompanyat en un moment que temíem tenir més calor de la necessària en un temps d'abril. Sembla que la meteorologia ha tornat a ser una mica la clàssica que coneixíem. Els camps verds, amb tots rls deus matissos, les espigues ja rossejant una mica, les roselles, roelles, badabadocs, baboles, caputxins, colets, galls, gallarets, lloques, paparotes, pipiripips, quiquiriquics... tal com se les anomena segons les contrades, destaquen el seu vermell acabat d'estrenar entre les espigues verdes, amb l'orgull de les flors que se senten observades i admirades per tothom. El verd destaca en el cel gris, és un verd més lluent, més altiu, més verd, en definitiva. Els marges carregats de les borratges amb la seva flor petita i blava que alegra els camins, la ravenissa blanca i groga..., tot una explosió de colors. I entremig d'aquesta natura exuberant, les esglésies romàniques, en un recorregut força planer i molt agradable, que permet xerrar i compartir anècdotes i histories amb qui camina al nostre costat.
Continuem per la pista que desemboca en un corriol força embrossat on ja ens veiem fent d'exploradors dins la selva. Sort d'un habitant de la zona que ens fa desistir de l'intent i podem travessar el camp sense esgarrinxar-nos, per anar a parar a Pujals dels Cavallers, estalviant-nos una mica de volts i tot. Un lloc que ja apareix al 1019 ocupat pel llinatge dels Pujals i situat al cim de la serra que separa els vessants de la riera de Garrumbert i de la Farga, al sud de Pujals dels Pagesos. Una església parroquial romànica, del segle XI, amb campanar de cadireta, amb la porta principal d'arc de mig punt dovellat i els batents ornats amb espirals de forja, probablement del segle XII, tot i que fou reformada al segle XVIII afegint una capella a cada lateral i una sagristia. Pujals dels Cavallers era això: dels Cavallers.
Perquè, més endavant, trobem Pujals dels Pagesos (que sempre dels "sempres" hi ha hagut senyors i 
menestrals). De totes maneres, si tenim en compte el nom del poble, Pujals, derivat del mot llatí “podium” (puig), que prové de la situació enlairada que té, 
podem determinar que els pagesos sempre han estat per sobre dels senyors, encara que aquests no ho hagin sabut. Però, que haguessin menjat durant generacions i generacions sense pagesos? L'església, més austera en ornaments exteriors, però més alta que la dels Cavallers. El 1982 s'hi va trobar un crist en majestat d'estil romànic i també una petita ossera datada de l'any 1333 situada a l'interior de l'església, a una certa altura del mur de la banda dreta que antigament era la façana, a l'esquerra de la porta d'entrada. Conté les restes dels senyors Guillem Pere Palol i Guillem de Cornellà. Alhora, cal remarcar una creu d'argent processional del segle XVI i una pica baptismal gòtica. Tresors importants per ser l'església "del poble". No els hem pogut veure, aquests tresors; com la major part d'esglésies d'awuest país, romanen tancades al viatger i al peregrí.
Entrem ara en una paisatge arbrat per arribar a l'Ermita de Sant Mer. Una esglesiola blanca ficada al mig d'un camp, acompanyada per un arbust aguantat per un mur, tot ell ben podat. L'espai de l'entrada de l'ermita ens permet aixoplugar-nos del petit ruixat. Ens va molt bé aprofitar-ho per dinar als graons de les escales d'entrada i esperar que passi (de fet passa molt ràpid) aquesta miqueta d'aiguat. No us diré gaire res de Sant Mer, Emeri, Emer o Amer, aquest benedictí que,
provinent de Narbona va acabar els seus dies a Sant Esteve de Guialbes (municipi de Vilademuls al Pla de l'Estany). El portà fins aquí la campanya militar de Carlemany contra els musulmans en terres de Girona; es va establir a Banyoles i sembla ser que va fundar un monestir que s'ha verificat que no va fundar, però se li atribueixen diferents miracles i prodigis. Entre ells, la multiplicació dels peixos, però no al llac Tiberíades, segurament al Banyoles i per a l'exercit de Carlemany; també amansí, només amb la benedicció, un drac monstruós que habitava a la Cova de la Draga; episodis que ens explica Joan Amades.
"Al llarg dels segles, la veneració al sant ha estat gran a la comarca del Pla de l'Estany: en èpoques de sequera o epidèmies, el sant era invocat. S'atribueix a la seva intercessió la pluja que caigué entre el 5 i el 15 de maig de 1651 i que acabà amb la gran sequera que havia acabat amb les collites". En aquests moments que tornem a passar un episodi de sequera, estem segurs que la pluja del dinar ha estat cosa del sant. També estem segurs que ens ha aclarit una mica la negror del cel per poder continuar el nostre itinerari.
Descansats, i secs, tornem a la pista, recuperem part del personal que s'havia extraviat, i continuem entre verdor i núvols, passant pel veïnat de Querol i alguna casa rural ben envejable, fins a Santa Llogaia de Terri; aquest nom difícil de pronunciar i de llegir.
El llogarret ens meravella. Tot ell ben conservat, encara s'hi fan obres de restauració d'alguna casa. Un lloc on es respira pau i tranquil·litat, un lloc on has d'anar-hi expressament, fora dels circuits habituals. De fet, en tot el recorregut no ens trobem pas amb cap més grup o persones excursionistes tot i que la volta val la pena, sobretot en aquesta època de l'any, quan la natura riu!
A mida que ens anem acostant a Sant Esteve de Sords, els núvols deixen pas al sol que surt oferint-nos tota la seva potencia calorífica. Ara ens hem de protegit sota l'ombra. El lloc, força prop de Cornellà, se'ns presenta com un espai de repòs. Al davant corre el Terri, amb el pont medieval de Sords.
seva construcció, però conserva encara la planta romànica.I, sota el sol, fem l'últim tram del recorregut per aquestes esglésies que molts de nosaltres desconeixíem i constatem que Catalunya té i guarda tresors que ens esperen per conèixer-los.
Travessem de tornada el poble de Cornellà a la riba del Terri i acabem la jornada al bar Capritx que us recomanem per fer-hi parada.
Moltes gràcies al soci del CEC, conciutadà meu i company de l'agrupament Sant Jaume (Josep de Tera) per compartir les seves rutes al wikiloc amb unes explicacions ben acurades i amb tota mena de detalls, que fan que el seguiment sigui ben senzill i interessant.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesies-romaniques-del-pla-de-lestany-168595290
