26 d’abril 2024

Esglésies romàniques del Pla de l'Estany

Avui ens hem trobat amb un veritable dia de primavera, un temps que, potser, havíem oblidat una mica.  Núvols blancs, grisos i negres ens han acompanyat bona part del dia, amenaçant pluja. Una pluja que tant sols ens ha vingut a veure una estona del migdia quan estàvem a cobert i ens ha deixat fer el dinar tranquil·lament.
Hem fet un recorregut amb molta història. I n'hem après molta a partir del Viquipèdia i el Google i amb un caminant que ens ha anat explicant amb tot detall la història i, sobretot, els detalls de l'arquitectura de cada església per on hem passat. Tot un luxe!

Hem iniciat el dia ben convençuts que no ens mullaríem gaire. Sortint del bar Capritx de Cornellà de Terri, on hem estat molt ben atesos, hem travessat el poble tot passant per l'església dedicada a Sant Pere, existent almenys des del segle X. De l'edifici primitiu només es conserven alguns trams del mur que mira a orient, amb una petita porta dovellada tapiada. El nom Cornellà es creu que podria derivar del cognom romà Corneli o Cornelià. Es podria referir al propietari d'una explotació agrícola, fundus Cornelianus. El topònim Terri apareix per primera vegada a mitjan segle ix amb motiu de la fundació de la monàstica de Sant Andreu que és situada super fluviam Sterriam, que significa damunt del curs del Terri. L'origen d'aquest topònim es creu que podria ser d'origen preromà que significaria riu, corrent d'aigua o rierol.

El temps ennuvolat ens ha acompanyat en un moment que temíem tenir més calor de la necessària en un temps d'abril. Sembla que la meteorologia ha tornat a ser una mica la clàssica que coneixíem. Els camps verds, amb tots rls deus matissos, les espigues ja rossejant una mica,  les roselles, roelles, badabadocs, baboles, caputxins, colets, galls, gallarets, lloques, paparotes, pipiripips, quiquiriquics... tal com se les anomena segons les contrades, destaquen el seu vermell acabat d'estrenar entre les espigues verdes, amb l'orgull de les flors que se senten observades i admirades per  tothom. El verd destaca en el cel gris, és un verd més lluent, més altiu, més verd, en definitiva. Els marges carregats de les borratges amb la seva flor petita i blava que alegra els camins, la ravenissa blanca i groga..., tot una explosió de colors. I entremig d'aquesta natura exuberant, les esglésies romàniques, en un recorregut força planer i molt agradable, que permet xerrar i compartir anècdotes i histories amb qui camina al nostre costat.

Seguint la riera de Garrumbert (quin nom més bonic!), arribem a Sant Joan Baptista de Borgonyà. Un poble amb origen d'explotació agrària romana, amb terres i drets feudals a l'edat mitjana, propietat de l'església, tant del Monestir de Sant Esteve de Banyoles com del Bisbe de Girona, amb una indústria de coure al llarg del segle XVI i un molí paperer al segle XVIII, passant a una indústria important de fabricació de paper al segle XIX; un tipus d'indústria que, anys enrere, distingíem per la seva ferum quan passàvem per la zona.

Continuem per la pista que desemboca en un corriol força embrossat on ja ens veiem fent d'exploradors dins la selva. Sort d'un habitant de la zona que ens fa desistir de l'intent i podem travessar el camp sense esgarrinxar-nos, per anar a parar a Pujals dels Cavallers, estalviant-nos una mica de volts i tot. Un lloc que ja apareix al 1019 ocupat pel llinatge dels Pujals i situat al cim de la serra que separa els vessants de la riera de Garrumbert i de la Farga, al sud de Pujals dels Pagesos. Una església parroquial romànica, del segle XI, amb campanar de cadireta, amb la porta principal d'arc de mig punt dovellat i els batents ornats amb espirals de forja, probablement del segle XII, tot i que fou reformada al segle XVIII afegint una capella a cada lateral i una sagristia. Pujals dels Cavallers era això: dels Cavallers.

Perquè, més endavant, trobem Pujals dels Pagesos (que sempre dels "sempres" hi ha hagut senyors i menestrals). De totes maneres, si tenim en compte el nom del poble, Pujals, derivat del mot llatí “podium” (puig), que prové de la situació enlairada que té, podem determinar que els pagesos sempre han estat per sobre dels senyors, encara que aquests no ho hagin sabut. Però, que haguessin menjat durant generacions i generacions sense pagesos? L'església, més austera en ornaments exteriors, però més alta que la dels Cavallers. El 1982 s'hi va trobar un crist en majestat d'estil romànic i també una  petita ossera datada de l'any 1333 situada a l'interior de l'església, a una certa altura del mur de la banda dreta que antigament era la façana, a l'esquerra de la porta d'entrada. Conté les restes dels senyors Guillem Pere Palol i Guillem de Cornellà. Alhora, cal remarcar una creu d'argent processional del segle XVI i una pica baptismal gòtica. Tresors importants per ser l'església "del poble". No els hem pogut veure, aquests tresors; com la major part d'esglésies d'awuest país, romanen tancades al viatger i al peregrí. 

Entrem ara en una paisatge arbrat per arribar a l'Ermita de Sant Mer. Una esglesiola blanca ficada al mig d'un camp, acompanyada per un arbust aguantat per un mur, tot ell ben podat. L'espai de l'entrada de l'ermita ens permet aixoplugar-nos del petit ruixat. Ens va molt bé aprofitar-ho per dinar als graons de les escales d'entrada i esperar que passi (de fet passa molt ràpid) aquesta miqueta d'aiguat. No us diré gaire res de Sant Mer, Emeri, Emer o Amer, aquest benedictí que, provinent de Narbona va acabar els seus dies a Sant Esteve de Guialbes (municipi de Vilademuls al Pla de l'Estany). El portà fins aquí la campanya militar de Carlemany contra els musulmans en terres de Girona; es va establir a Banyoles i sembla ser que va fundar un monestir que s'ha verificat que no va fundar, però se li atribueixen diferents miracles i prodigis. Entre ells, la multiplicació dels peixos, però no al llac Tiberíades, segurament al Banyoles i per a l'exercit de Carlemany; també amansí, només amb la benedicció, un drac monstruós que habitava a la Cova de la Draga; episodis que ens explica Joan Amades.

"Al llarg dels segles, la veneració al sant ha estat gran a la comarca del Pla de l'Estany: en èpoques de sequera o epidèmies, el sant era invocat. S'atribueix a la seva intercessió la pluja que caigué entre el 5 i el 15 de maig de 1651 i que acabà amb la gran sequera que havia acabat amb les collites". En aquests moments que tornem a passar un episodi de sequera, estem segurs que la pluja del dinar ha estat cosa del sant. També estem segurs que ens ha aclarit una mica la negror del cel per poder continuar el nostre itinerari.

Descansats, i secs, tornem a la pista, recuperem part del personal que s'havia extraviat, i continuem entre verdor i núvols, passant pel veïnat de Querol i alguna casa rural ben envejable, fins a Santa Llogaia de Terri; aquest nom difícil de pronunciar i de llegir. 

El llogarret ens meravella. Tot ell ben conservat, encara s'hi fan obres de restauració d'alguna casa. Un lloc on es respira pau i tranquil·litat, un lloc on has d'anar-hi expressament, fora dels circuits habituals. De fet, en tot el recorregut no ens trobem pas amb cap més grup o persones excursionistes tot i que la volta val la pena, sobretot en aquesta època de l'any, quan la natura riu!

A mida que ens anem acostant a Sant Esteve de Sords, els núvols deixen pas al sol que surt oferint-nos tota la seva potencia calorífica. Ara ens hem de protegit sota l'ombra. El lloc, força prop de Cornellà, se'ns presenta com un espai de repòs. Al davant corre el Terri, amb el pont medieval de Sords.

La primera menció que s'ha trobat de Sords data de l’any 986 sota la forma Surdis. Que derivà a Sordibus. Hi ha dos possibles orígens d'aquest topònim. Pot ser el plural de la paraula Sort o bé prové d’un poble del mateix nom que antigament habitava entre l’Empordà fins al Rosselló. Tot l'edifici està força restaurat en èpoques posteriors a la seva construcció, però conserva encara la planta romànica.

I, sota el sol, fem l'últim tram del recorregut per aquestes esglésies que molts de nosaltres desconeixíem i constatem que Catalunya té i guarda tresors que ens esperen per conèixer-los.

Travessem de tornada el poble de Cornellà a la riba del Terri i acabem la jornada al bar Capritx que us recomanem per fer-hi parada.

Moltes gràcies al soci del CEC, conciutadà meu i company de l'agrupament Sant Jaume (Josep de Tera) per compartir les seves rutes al wikiloc amb unes explicacions ben acurades i amb tota mena de detalls, que fan que el seguiment sigui ben senzill i interessant. 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesies-romaniques-del-pla-de-lestany-168595290

24 d’abril 2024

Esperant el tren

 Esperant el tren (conte de Sant Jordi)  

L'estació estava plena de gom a gom. Els farcells, les maletes, les bosses i les motxilles s'apilonaven al llarg de tota l'andana. Feia un dia assolellat i fresc i els que esperaven pacientment s'anaven tapant amb mocadors i xals; gorres i caputxes encastats als caps d'aquella gent que s'ho podia permetre; les caçadores cordades en un intent de protegir el coll, els braços rodejant el propi cos, abraçant-se un mateix; els peus movent-se dins les sabates, botes i espardenyes. Un vent fred i enjogassat va travessar les vies de llarg a llarg.
Les mirades es creuaven amb estupefacció; quantes hores portaven allà, ja?
A través del megàfon, una veu sempre amb la mateixa cantarella, anava anunciant la propera arribada del tren en tres idiomes, no fos cas que algú no ho entengués i, despistats com som tots, el tren marxés.
Els nens i nenes, sempre amb més energia que els grans, corrien andana amunt, andana avall, baixaven i pujaven les escales per passar a l'altra banda i tornaven feliços, tot rient i cridant. Els pares i mares, paciència personificada, ja no tenien esma d'aturar-ho.
 
"Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones. Tren largo"
"Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train." 
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 
La tonada s'anava repetint en intervals regulars; però, no es veia venir cap tren, encara.
Els cossos s'apropaven a les vies, picaven de peus, es bufaven els dits de les mans; els caps giraven a dreta i esquerra amb un interès ben palpable.
Però, no es veia venir cap tren.
Els infants anaven acabant les forces, alguns somicaven, d'altres s'agafaven a les cames dels grans, d'altres, encara, s'asseien per terra i s'adormien sobre les rajoles fredes, els peus esgotats, les parpelles pesades.
La gent que tenia la sort de portar una maleta alta, s'asseia a sobre, mans a les butxaques (si en tenien).
A poc a poc la somnolència va envair a tothom.
Mans i braços garratibats, cames immòbils, peus adormits dins les sabates, botes i espardenyes.
 
Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 
La melodia ressonava a tota l'estació i acompanyava el lleu i rítmic moviment, gairebé imperceptible, de la gent.
Les cares van perdre qualsevol expressió de sentiments o pensaments, qualsevol rictus de preocupació o esperança. Pic a poc, deixant-se gronxar per la veu femenina que repetia:
 
Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train". 
 
Quant de temps va passar no ho va saber mai ningú.
 
Va arribar el tren. No es va aturar.
 
Tothom convertit en estàtua de gel; tots els cossos petrificats sense moviment. Una representació mímica teatral. Figures de gel amb els regalims incrustats a les orelles i als nassos, els barrets encarcarats, les mans blanques, cobertes d'una capa transparent d'aigua gelada.
 
El tren va passar de llarg. La veu va callar.
 

15 d’abril 2024

Calabruix

Aquest temps de calabruix

 

Dins el jardí de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo que estava florint
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant
culet inquiet dins la casa,
i jo que volia cantar
tenc la cançó inundada.


La perera que ja reia
té el somriure censurat,
i jo que encalçant l'abril
tenc el cos gelat de març.

Les anemones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
és abril i ara som març,
i jo no em puc esperar:
se'm floreixen les cançons.

Se'm floreixen les cançons
aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.


Prepara ses eleccions
i que tot s'apujarà
i mos llevaran ses festes
que mos queda per cantar. 

                          

                Maria del Mar Bonet  

 


 

14 d’abril 2024

Els Cogullons

Després d'haver hagut de parar de fer aquestes sortides per malaltia de la vocal i... per pluja!, hem reemprés les excursions als pobles abandonats de Catalunya. I, abans la calor no sigui massa forta, hem anat cap a la Conca de Barberà, a Rojals, Serra de Prades, per sobre de Montblanc. Jo diria que hem encertat el dia i la temporada. La calor, manifesta ja a l'abril, no ens ha fet la nosa que algunes de nosaltres temíem, tot i que n'hem tingut. La primavera l'hem enxampat, en aquesta comarca, en tot el seu despertar! Al llarg del camí, ens han acompanyat les mates de bruc ben florides, la farigola en el seu màxim esplendor, el romaní curull de flors blaves, l'estepa blanca amb les flors rosades i l'estepa negre amb les més petites flors blanques. Una verdor envejable en aquests paratges i un sol, a fe de Déu, potent!

Hem començat l'itinerari a Rojals, on hem pogut fer un cafè amb llet i torrada, no gaire prevista si ens guiem per les trucades no respostes del bar; però, finalment, molt ben acollits en arribar al matí i a la cervesa obligatòria en acabar!

Hem anat tot el camí quasi sols. Alguna parella, alguna família..., ben poca gent per ser un lloc que ofereix uns recorreguts tant plaents en aquesta època de l'any.

La pista, ombrejada de pi roig i flors despuntades, ens ha ofert un recorregut fantàstic, primaveral. Els boscos amb la passionària, però poca si comparem amb d'altres contrades. De seguida ens hem tret roba, ens hem ficat gorres i capells al cap i ens hem empastifat amb cremes i proteccions solars. Que ja tenim una edat i no estem per orgues!

La caminada és agradable, la pista convida a la xerrameca i els comentaris, i hem d'avisar que no anem de passeig, que com més avancin les hores més pujarà la temperatura i més cansats ens sentirem! Al cap d'un bon tram de pista veiem davant nostra el refugi dels Cogullons, propietat del Centre Excursionista de Montblanc, entre arbredes i matolls. Però el deixem a un cantó: Núria, vols dir que no ens hem passat? Diu quasi tothom! Però, com que ningú es mira els tracks penjats i tothom es refia de la que va al capdavant, quant veuen un cartellet, s'espanten!

I si, el passem de llarg , el camí que hi porta. Abans, hem d'arribar a veure les vistes fantàstiques de la Mola d'Estats (la veritat, no sé qui li ha posat el nom, però, d'Estat, només se'n veu un des d'aquí!; que, a mi, ja m'agradaria que se'n veiessin dos!). Parem al Clot del Llop. Passem pel punt geodèsic dels quatre batlles i arribem a la "Taula dels Quatre Batlles". Una taula de pedra massissa i circular que pertany a quatre municipis o termes municipals:   Montblanc i Rojals, Vimbodí i Poblet, Mont-ral i Prades. Hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. Es troba a 300 metres al sud de la Mola dels Quatre Termes.

Continuem endavant i ben aviat arribem a la Mola dels Quatre Termes, a uns 1.200 metres en línia recta del Refugi dels Cogullons. El nom de la Mola dels Quatre Termes  prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Montblanc (o, antigament, Rojals, quan era independent de Montblanc), Vimbodí i Poblet (abans Vimbodí), Mont-ral i Prades, al punt anomenat “Taula dels Quatre Batlles”, que hem acabat de passar. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

El nom de La Mola d'Estats, una pedra plana, un tossal, al capdamunt d'una cinglera, es deu al temps que l'Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal iniciada l'any 1903. Unes vistes cap a la conca, que des de Prades s'allarguen fins al mar tot i haver-hi un punt de calitja; hi veiem les barques navegar en un mar lluent i un sol que estenalla. La cinglera ens convidaria a volar en un lloc fantàstic de pau i silenci. Aprofitem per fer una parada tranquil·la, on amorosím la set, amb aigua o amb fruita sucosa, tot veient l'espadat i l'horitzó davant nostre.

Una mica més enllà, el lloc denominat "Les tres Creus". Tres creus metàl·liques clavades a frec de cingle, darrere un petit bassal que fa la mateixa roca, des d'on es pot veure la vall del riu Brugent i les muntanyes de Prades. I per saber d'on prové el nom de les Tres Creus, cal llegir un bocí de relat escrit per Josep Iglésies: 

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ... (Vegeu el bloc: Muntanyes i camins (i altres històries).

Tornem enrere per anar a trobar el camí que ens porta fins al poble abandonat i força derruït de "Els Cogullons". Dalt del turó, com un sentinella guardià, el refugi, avui sense ningú. Del poble, quatre pedres escadusseres. El refugi es veu cuidat encara que estigui tancat. El lloc, un agradable descans sota l'ombra d'un arbre que brota de primavera. Descansem i llegim la història del poble publicada al llibre "Contra l'oblit. Els pobles abandonats de la demarcació de Tarragona", editat per la Diputació de Tarragona. Pobles com La Bartra, Rojalons, Pinetell i els Cogullons, van pertànyer al terme de Rojals. Els Cogullons, el poble més alt. Les últimes dades de població de l'any 1950, ens diuen que al llogarret només hi quedaven 5 habitants. Cap al 1960 ja no hi quedava ningú.

Llegim: " La memòria dels Cogullons és molt feble. Els seus antics habitants ja fa anys que es van dispersar i el silenci va omplir el petit llogarret d'una boira espessa. Mai més hi van tornar". "Els actuals nuclis econòmics s'han desplaçat de les muntanyes al pla, onles comunicacions són ràpides, la terra és bona i on s'agrupa la majoria de la població per gaudir dels serveis i del progrés. Avui, les muntanyes de Prades són principalment la part d'un passat esplendorós i un bocí de la nostra memòria".

Com escriu Iglésies:

"Captiven les llunyanies, però són els vessants propers aquells que donen tot el sentit i la sublimitat muntanyenca al turó del poblet més petit i més alt de les serres meridionals del Principat de Catalunya. Tants boscos com domina, ell és en nuditat".

I reprenem el camí amb un deix d'emoció viscuda per tants pobles abandonats, per tanta vida i tanta lluita com varen significar, per tant d'oblit com tenen ara.

I iniciem la davallada per parar-nos a dinar a la font del Grèvol, un rajolí d'aigua que encara raja, fresca, sota l'ombra.

El camí de baixada és empinat, amb pedres relliscalls que ens fa mirar a terra per veure on posem els peus i no baixar massa ràpid ni de batzegada. Passem per l'abric de la Baridana, un lloc ben curiós, a la zona més al nord del barranc del Pirro, una cinglera de calcàries amb un seguit de balmes, amb representacions de pintures rupestres protegides. No n'hem sigut conscients de les pintures quan hi hem passat. La calor i les ganes de refrescar-nos ens han fet tirar endavant.

Hem arribat a la pista principal que ens retorna cap a Rojals. Abans, però, hem ajudat a un motorista caigut. Què ho farà que últimament anem de salvadors? En una excursió del mes passat vam socórrer un home que s'havia quedat sense aigua al motor del cotxe: poc s'ho esperava, ell, que passarien uns excursionistes amb cantimplores mig plenes d'aigua que li ompliríem el dipòsit! I avui, una moto de gran cilindrada estesa al mig del camí, a la sortida de Rojals, amb el seu conductor assegut al marge amb el genoll degotant sang. Li hem netejat la ferida, li hem posat gassa i li hem embenat la cama. "Muxaaasss grazzzziaaasss! ens ha dit en un alemany castellanitzat; de res! La moto l'han aixecat uns companys seus, que nosaltres ja no estem per "cascar-nos" els ronyons! i l'hem aconsellat que baixi a Montblanc a curar-se de veritat! "Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss!,

"Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss, anava repetint! Però, qui el fa passar per aquests camins amb una maquinota com aquesta! Ai, tedescos!

 Tots contents amb la nostra assistència solidària!

No l'hem acompanyat a Montblanc, hem preferit acabar aquesta jornada tan agradable tot bevent una cervesa i fent petar la xerrada al bar Socarrimada; que sí que està obert!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/els-cogullons-167228550