Esperant el tren

 Esperant el tren (conte de Sant Jordi)  

L'estació estava plena de gom a gom. Els farcells, les maletes, les bosses i les motxilles s'apilonaven al llarg de tota l'andana. Feia un dia assolellat i fresc i els que esperaven pacientment s'anaven tapant amb mocadors i xals; gorres i caputxes encastats als caps d'aquella gent que s'ho podia permetre; les caçadores cordades en un intent de protegir el coll, els braços rodejant el propi cos, abraçant-se un mateix; els peus movent-se dins les sabates, botes i espardenyes. Un vent fred i enjogassat va travessar les vies de llarg a llarg.
Les mirades es creuaven amb estupefacció; quantes hores portaven allà, ja?
A través del megàfon, una veu sempre amb la mateixa cantarella, anava anunciant la propera arribada del tren en tres idiomes, no fos cas que algú no ho entengués i, despistats com som tots, el tren marxés.
Els nens i nenes, sempre amb més energia que els grans, corrien andana amunt, andana avall, baixaven i pujaven les escales per passar a l'altra banda i tornaven feliços, tot rient i cridant. Els pares i mares, paciència personificada, ja no tenien esma d'aturar-ho.
 

"Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones. Tren largo"
"Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train." 

"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 

La tonada s'anava repetint en intervals regulars; però, no es veia venir cap tren, encara.
Els cossos s'apropaven a les vies, picaven de peus, es bufaven els dits de les mans; els caps giraven a dreta i esquerra amb un interès ben palpable.
Però, no es veia venir cap tren.
Els infants anaven acabant les forces, alguns somicaven, d'altres s'agafaven a les cames dels grans, d'altres, encara, s'asseien per terra i s'adormien sobre les rajoles fredes, els peus esgotats, les parpelles pesades.
La gent que tenia la sort de portar una maleta alta, s'asseia a sobre, mans a les butxaques (si en tenien).
A poc a poc la somnolència va envair a tothom.
Mans i braços garratibats, cames immòbils, peus adormits dins les sabates, botes i espardenyes.
 

Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 

La melodia ressonava a tota l'estació i acompanyava el lleu i rítmic moviment, gairebé imperceptible, de la gent.
Les cares van perdre qualsevol expressió de sentiments o pensaments, qualsevol rictus de preocupació o esperança. Pic a poc, deixant-se gronxar per la veu femenina que repetia:
 

Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train". 

 

Quant de temps va passar no ho va saber mai ningú.
 

Va arribar el tren. No es va aturar.
 

Tothom convertit en estàtua de gel; tots els cossos petrificats sense moviment. Una representació mímica teatral. Figures de gel amb els regalims incrustats a les orelles i als nassos, els barrets encarcarats, les mans blanques, cobertes d'una capa transparent d'aigua gelada.
 

El tren va passar de llarg. La veu va callar.