La ruta de les mentides

Com diu la Cançó de les mentides, avui hem seguit la Ruta de les Mentides per la comarca del Solsonès. Comarca força desconeguda i no per això menys interessant, al contrari. Les seves fantàstiques i ben conservades masies, els seus boscos —paradís de boletaires i trufaires— els seus camins, el verd dels camps cultivats, la immensitat del seu horitzó que fa que, miris on miris, vegis cel i blau i extensió, les muntanyes que guarden la comarca amb Port del Comte com a fidel sentinella i el Montsec i Montserrat al sud, les seves esglésies i ermites escampades, els pocs nuclis de població i l'acolliment de la seva gent, fan del Solsonès una comarca que s'ha de conèixer i estimar.

Nosaltres, avui, n'hem après una mica tot seguint la Ruta de les Mentides des de Pinell del Solsonès. Conten que la gent dels voltants que s'arreplega cada quinze dies a la missa de dotze a la parròquia de Sant Miquel, com tota la gent de pagès de les innombrables parròquies que hi ha, la fan petar al acabar la missa asseguts al pedrís de l'església, veritable lloc de relacions socials, i fan el repàs del que ha passat a cada casa durant aquells dies, comenten com van les collites, s'informen de malalties, naixements, casaments i òbits i d'altres esdeveniments. I són tantes les ganes d'explicar coses que cadascú hi posa la seva salsa i arriba un moment que ja no se sap on comença la realitat i on acaba i se n'arriben a dir tantes de mentides!

Tot caminant ens ha passat el mateix. A veure si al llarg de l'escrit les descobriu les mentides que hi ha.

El camí és planer i ple de sorpreses. Aviat hem visitat el Pou de Gel, construcció rodona que va tenir la seva utilitat fins fa pocs anys. Allà hem sabut que aviat augmentaran la pensió, dels que la cobren, com a mínim un 20% per què ara ja hem sortit de la crisi i ens donen un premi als que sostenim el país.

Hem fet camí fins la Font de la Horta del Soler, amb un doll d'aigua que ha restat amagat als nostres ulls. Hem contemplat les masies aïllades: grans, conservades i ben cuidades i seguint per corriols enmig de les pinedes ens hem trobat amb l'ermita de Sant Tirç, tancada i amb una important escletxa que la pot deteriorar si no s'hi posa remei aviat. En aquesta petita parada, ens han comunicat que això de la independència està al caure, que Sant Tirç vetlla per a que així sigui i que el president de l'Estat en el que encara estem ha dit que no cal referèndum per que ja se'n encarrega ell de fer-nos fora.

Al cap de poc ens hem trobat amb la Balma  de la Font del Marrà, on d'aquí uns quants anys o segles, hi haurà estalactites i estalagmites amb les nostres petjades immortalitzades.

Més enllà, la fossa neolítica de Casals, lloc encantador que ens ha permès transportar-nos als temps prehistòrics tot parlant amb els homes i dones que hi van habitar fa temps: la seva parla tenia una semblança amb el català dels nostres dies!

Hem vist les masies de prop i hem admirat el gros Lledoner, en aquest temps encara despullat que hi ha a la masia de Casals. Pous i basses i grans pedres de contrafort i gossos. Tot un món rural que potser està a punt de desaparèixer. I silenci, i calma, i nosaltres sols enmig de la natura. Avui, hem agraït aquesta pau i un sol caient de tarda que ha conferit unes llums especials a aquest paisatge.

De retorn al Pinell, hem recordat que, si haguéssim fet aquesta ruta al segle XIX, potser ens haguéssim trobat amb alguna emboscada de carlins, tal vegada amb el meu avantpassat, general carlí que va voltar, amb un humor heretat de la tramuntana, per pobles i viles fent patir als que no el seguien. Oh! i no creieu, va arribar a ser marquès i baró! (A veure qui l'endevina, aquesta!).

Tot plegat una ruta circular d'uns 12Km que han fet d'aquest dijous una interessant i agradable caminada amb els companys, tots ben comandats pel Ramon V. i pels altres "guies" que l'han ajudat en la tasca amb una organització excel·lent. Us recomano, doncs, que, així que pugueu, feu una volta pel Solsonès i descobriu tots els racons que té, que són molts.