L'Olivera

 Olivera

No vull, per viure, els fums d'opi
que m'ofrena la ciutat,
si no l'aspra voluptat
d'un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s'apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

 

 

La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls

de N'Orfeu i Taballera.
Vull morir com l'olivera
encerclada de rebrolls.

                       Carles Fages de Climent

             (Primer llibre de sonets, 1979)

Presentació del llibre AMB EL SAC A LA MOTXILLA

El dimarts 18 de gener es va fer la presentació del llibre AMB EL SAC A LA MOTXILLA del que en soc autora. 

Vull donar les gràcies al CEC i a la secció cultural coordinada per Berenguer Vidal per haver-me facilitat aquesta oportunitat. Gràcies també a l'Albert Ribas, editor de l'Editorial Sunya que va confiar en mi des del començament d'aquesta aventura literària i per la seva presència a l'acte.

Gràcies, també, a tots els companys i companyes de caminades per l'assistència, pel suport i pels ànims que em varen donar per publicar-ho; sense ells no hagués estat possible.

Us convido a llegir-lo, a fer les caminades per la geografia catalana (i tantes d'altres!), a gaudir de la natura, respectar-la i estimar-la. A tenir curiositat pel que ens envolta i ganes d'aprendre observant la flora i la fauna, indagant en la història i la cultura i fent de cada pas una fita de plaer.

 Podeu adquirir els llibres a:

Núria Comas particularment

Editorial Sunya a través de la seva pàgina web (on es poden adquirir, també, digitalment)

http://www.editorialsunya.com/indexc.html

Amb el Sac a la Motxilla

A la llibreria Saltamartí. Carrer Canonge Baranera 78, 08911 Badalona

Al local del CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-català), carrer Providència 42 de Barcelona, barri de Gràcia

DONES RECULL DE CONTES 

 

DEMÀ  

         Altres llibres de l'autora:

 

 

 

 

                              

 

 

 Gràcies a tothom! 

Caminant amb Olor de Colònia

Hem encetat l'any de Caminant amb Lletres amb Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara, una novel·la que ens retorna als temps de les colònies tèxtils del Llobregat; una ficció —o no tant— de la vida en aquestes empreses que significaren una riquesa pel país. Una visió del temps de la postguerra que molts de nosaltres vam conèixer només una mica de petits, una ambientació aconseguida de l'entorn, de les circumstàncies del moment, de la realitat del país i les seves gents, no sense posar-hi un punt d'ironia i trista realitat. Així i tot, cal que tinguem en compte que és una realitat novel·lada, que, com a tot arreu, no sempre els rics són dolents i els pobres són bons; cal haver-hi estat, haver-ho conegut de primera mà, per arribar a conclusions que, sinó, poden ser massa simples o massa fàcils.

El que és ara, aquells temps s'han perdut. La majoria de colònies resten tancades, els telers muts, les cases dels senyors i les dels obrers buides, les esglésies alcen altives el seu campanar que ja no toca campanes i la gent es dedica a altres sectors com el turisme.

Hem volgut, doncs, fer un recorregut per una part d'aquesta història, seguint un tram del riu Llobregat per endinsar-nos després cap al turó que ens ha permès tenir unes vistes d'aquest territori, espina dorsal de la revolució industrial.

I hem fet com en totes aquestes sortides: caminar i llegir, caminar i escoltar, caminar i pensar i gaudir i treure cadascú les seves conclusions i arribar al destí coneixent una mica més el passat i la literatura; la història i les històries.

Hem sortit de l'Ajuntament nou de Puig-reig i hem davallat cap al riu fent una primera parada a la petita i ben abandonada colònia de Cal Casas, ben a prop del poble i que encara mostra la seva xemeneia. Cal Casas difereix d'altres colònies per aquest fet d'estar tan a la vora del municipi pel que al propietari no li va caldre construir edificis de serveis socials —escola, església, menjadors...— com sí que tenien les altres colònies. L'empresa va tancar el 1968.

Des d'aquí, un camí humit i ple de vegetació, segueix el curs del Llobregat, avui tranquil, amb els arbres despullats que es reflecteixen a les aigües transparents, amb el sol que entra per dins les branques nues i que ens ofereix escalfor en un matí de gener. Sortegem pedres relliscoses i escales i fem una petita parada en una font de la que no en trobem el rajolí ni en recordem, ara, el nom, un espai mig gebrat encara; agraïm portar ben protegits caps i mans. Un cop travessada la Resclosa de Cal Pons, arribem a la colònia del mateix nom.

La Colònia Pons és una de les set colònies del municipi de Puig-Reig. va ser fundada el 1875 i va tancar portes el 1995. Avui, travessant el seu carrer, encara hi descobrim cotxes aparcats, banderes als balcons i bústies amb propaganda mig penjada. En el conjunt d'edificis destaca l'església i les torres i les escoles on ara hi ha un alberg: tot un conjunt arquitectònic protegit com a bé d'interès nacional.

En aquest recorregut ens van acompanyant els personatges i les històries amb olor de colònia.

Continuem resseguint el Llobregat fins a arribar a la Font de la Granja, un lloc ara gèlid que deu ser ben fresc i agradable els mesos d'estiu. Les taules i els bancs de pedra grisosa, amb una capa cristal·lina de gel, destaquen sobre l'estora de fulles seques caigudes a terra i humides de la gebrada. Preferim no aturar-nos-hi gaire, que encara quedaríem corglaçats, i per això preferim anar a buscar el sol. Després d'un petit tram pugem les escales per arribar a la Colònia Can Marçal.

Can Marçal ha esdevingut avui en dia un barri amb identitat pròpia als afores de Puig-Reig. Inclosa en l'inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es va crear el 1880, va ser venuda als Pons el 1915 i comprada pels Viladomiu el 1929. La crisi del tèxtil provocà el seu tancament el 1989. En l'actualitat roman activa la turbina i el generador d'electricitat que es distribueix mitjançant la xarxa general.

I continuem amb la història i les històries d'Olor de Colònia. De fet, unes històries no massa diferents de les que podem viure, encara ara, operaris i directius de les fàbriques actuals, estadants de les escales de veïns de les ciutats, habitants de pobles petits i no tan petits: un món de mentides, de rancúnies, de mitges veritats, de creure's uns superiors als altres, de poca acceptació de la diferència, d'una cerca constant de notorietat, un seguiment hipòcrita de les convencions socials, que, encara que no ho sembli, portem incorporades a la pell cadascú de nosaltres. Almenys aquesta és la meva opinió.

I, sí que s'enriquien els rics i eren més pobres els pobres. Alguna diferència amb els temps actuals? I, sí que hi havia amos dolents i treballadores i treballadors bons o a la inversa —soc una mica contrària a considerar que els amos sempre són dolents i els treballadors sempre bons. I ara? L'eterna discussió: rics i pobres, bons i dolents; una manera, crec jo, simplista de veure les coses.

També s'ha de considerar que tota la potència industrial que va provocar aquestes colònies i les fàbriques d'altres tipus, fou una riquesa que feu anar endavant el país. Es van construir grans edificis modernistes, per exemple, avui visitats i admirats per tothom; va significar un avenç en conquestes socials i va ser un motor de progrés del que ens beneficiem els que hem nascut després. Els rics més rics: sí; els pobres segueixen pobres: també; i una classe mitjana pel mig que podem fer excursions un dia feiner.

Però, tornem a la caminada, que estaríem estona analitzat la situació, potser no ens posaríem d'acord i no arribaríem al final.

La carretera "antiga" que passa per Can Marçal i els carrers asfaltats ens despisten una mica del tram a seguir: a nosaltres, que som gent de camins! Finalment, aconseguim posar-nos en el lloc que toca i passat el pont de la Granja, continuem per una pista ampla i assolellada que ens avisa de la calor que comencem a sentir. El paisatge canvia, el terreny és més sec i ens acompanyen alzines i garrics. Travessem la carretera no sense dur un ensurt a un camió que anava confiat —i nosaltres també— i ens arribem fins l'antic Hostal Ferriols, masia inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou construït a començaments del segle XVIII al peu del camí ral que va de Manresa a Berga, entre Viver, Merola i Puig-Reig. Aquí, va bé de descansar —unes més que d'altres, assegudes còmodament en unes cadires, com a bones vocals—, va bé "fer" la mandarina i de llegir sota la mirada atenta d'un parell de cavalls, encara que aquests cavalls ens facin fer una petita marrada per no omplir-nos les botes de fems, nosaltres que no portem ferradures.

Comencem a pujar suaument cap a Cal Martinet, una de tantes masies escampades dels voltants. Notem que som una atracció pels habitants de la masia que surten al balcó per observar què passa i qui passa. Continuem amunt ara amb una mica més de pendent i grimpem fins a arribar al cim: som al Turó de la Senyera. Una estelada onejant al vent, altiva, ben fermada, que té als seus peus tot el poble de Puig-Reig. Unes vistes de tres-cents seixanta graus, amb els contraforts del Pirineu que encara tenen una mica de neu, no tanta com en setmanes passades. Des d'aquí podem veure com s'alcen les torres i campanars de les antigues colònies en el conjunt d'edificis que les conformen, banyades pels revolts del Llobregat; des d'aquí som conscients de la riquesa d'aquesta comarca que, entre la indústria, l'explotació dels boscos, el treball als camps, entre feixes i barraques de pedra seca i ara el turisme, representa el Berguedà. Des d'aquí entrem una mica més en les enraonies i xafarderies de la nostra Colònia i ho aprofitem per dinar i prendre el sol.

Després del merescut descans seguim un corriol tot baixant cap al poble. Uns escadussers i estranys arbres de boix grèvol en aquest paratge més sec que humit, alguna petita relliscada per les pedres i tota una filera de gents caminant que fa goig. El sol ja va cap a la posta en unes tardes encara curtes de claror. A l'entrada del nucli habitat fem una darrera parada per negociar, nosaltres també, amb les despeses de benzines, quilometres i cotxes i per llegir el final —ai, no!, el final no!— de la història de la Teresa, el Climent, la perruquera, la monja, les necessitats imperioses del senyor Boix i la seva abnegada dona... I no, no llegim el final del tot; ha de quedar sempre aquell punt d'intriga que ens faci llegir o rellegir, ens faci pensar i desitjar continuar llegint. 

I ens emplacem d'aquí un més amb més històries de la història.

El Putxot, un poble per a les vinyes

Hem encetat l'any tornant a descobrir pobles perduts i oblidats de la nostra geografia i, avui, ens hem traslladat al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes, però un territori amb història i històries passades.

Amb la companyia de les indicacions del llibre "Pobles oblidats de Catalunya" coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó i amb les indicacions de ruta d'en Josep de Tera, un excursionista de tota la vida, experimentat i badaloní (s'ha de tirar cap a casa!)

Hem descobert una zona que fou rica en vinyes i elaboració de vi. Una riquesa que quedà truncada amb l'arribada de la fil·loxera, que tants estralls feu per tot Catalunya. Una zona boscosa de pinedes i cirerers d'arboç, de pistes i corriols enlairats des d'on hem pogut contemplar el Pirineu, el Prepirineu i Montserrat tothora present i retallada en el cel blau.

Hem començat l'itinerari a Castellnou de Bages, una església romànica basilical del segle XI. Castellnou es formà al voltant de l'antic castell de Castellnou i l'església de Sant Andreu. En principi, l'església ja surt documentada des de l'any 952 al terme de Buc, que a partir de l'any 1001 canviaria pel nom de Castellnou de Bages. El 1966 el poble antic fou venut a un col·legi barceloní dels salesians que l'han transformat en una casa de colònies i de reunió d'altres col·legis, de mestres o d'entitats diferents. És important que hi doneu la volta per admirar tot el seu conjunt. Sembla que dissabtes i diumenges el bar està obert i ja pensem en el cafè de tornada. També hi trobareu el Museu dels Maquis.

Iniciem el camí no sense estar una estona buscant-ne el començament, i fem una part de la ruta dels maquis, els resistents a l'Espanya de Franco que foren perseguits i aniquilats per les forces civils. La comarca, juntament amb la comarca del Berguedà, boscoses, els serví de refugi i els masos els oferiren acolliment de grat o per força. Si en voleu saber més podeu recórrer als llibres d'història o seguir la Ruta del Caracremada, pel Berguedà i l'Alt Solsonès, passant pels Rasos de Peguera, Gósol, Tuixent-La Vansa, Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Graudescales. Nosaltres només hem visitat el lloc on el Caracremada fou assassinat: en parlarem més endavant.

La pista s'enfila amunt i passa per la carena dels Cellers amb unes vistes a banda i banda espectaculars. Poc després arribem a la cruïlla que ens porta a la Torre de Castellnou, o Torre dels Moros. Concloem que els moros en varen construir moltes de torres, jo crec que a cada lloc n'hi ha una de torre de moros! Podem arribar fins a la base de la torre per un corriol una mica amagat i costerut, pedrós, però la pujada val la pena. Des d'aquí tenim vistes de 360 graus: el Pirineu encara una mica nevat, el Pedraforca treu el cap, els Rasos de Peguera i la Serra del Verd, fins i tot endevinem al lluny la silueta del Canigó. I, naturalment, un xic de Montserrat.

Desfem el tros de camí i tornem a enllaçar amb la pista. Després d'estar al cas d'anar seguint la pista adequada amb tantes cruïlles, passem per sota del turó de les Pinasses i agafem un corriol per dins del bosc tot travessant el Serrat de la Vinya i anem a parar a una altra pista clavetejada per punts acarabassats i lluents que es mouen poc; de tant en tant, un soroll somort d'un tret. Estem al mig d'una batuda de senglars! Els homes amb l'armilla fluorescent, esperant tranquil·lament l'animal, amb una cadireta als peus per si de cas fos molt cansat; els gossos corrent i travessant la pista de dalt a baix sense aturar-se; els cotxes, 4x4 espaiosos, camuflats entre els arbres. Nosaltres intentem passar sense rebre un mal tret i anem xerrant per si de cas no ens veuen. Fins i tot n'hi ha un, d'home, que malda per fer-nos senyals amb el dit a la boca primer i la mà estesa en sentit contrari al seu, per assegurar-se que no li espatllem la caça.

Arribem així fins la masia derruïda de la Creu del Perelló, situada en un pla amb unes grans vistes i testimoni de fets històrics importants. El paratge bé val una parada. Recordem aquí les paraules de Ramon Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada: "De Berga cap avall mana Franco, de Berga cap amunt mano jo". Aquí fou on el trobaren els Civils el 1963 i morí en l'enfrontament que tingueren tots plegats. Fou l'últim maquis.

Però el lloc també ens parla d'altres fets: sabent els Civils que la Creu del Perelló era una base dels maquis, la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Montanña van presentar-se a la casa i mataren dos maquis que hi havia a més dels amos, la Ramona Bessa i el seu marit Domingo, per haver-los ajudat. Mentre estem explicant això, ai las!, sona un tret, no gaire lluny! Ara el que passen per aquí són caçadors de porc senglars i no maquis i això ens tranquil·litza lleugerament.

Continuem la nostra ruta caminant per damunt la carena, passem per les runes del gran mas de Colldeforn, davallem per l'altra vessant tenint davant nostre les ruïnes del mas El Graner i tornem a veure la Torre dels Moros que ens fa adonar del camí que anem fent: d'on venim i on anem.

Tot i que hi ha algun descregut que dubta de si arribarem al nucli del Putxot, aquest apareix davant nostre després d'un revolt.

Les cases enrunades formant filera al costat del camí. Parets esventrades, amb algunes finestres encara dempeus. Un poble que es creà per la vinya i que quan vingué la fil·loxera fou abandonat. Encara podem veure les tines a terra; tot el lloc ens parla d'una esplendor ja passada i que sembla que no volem recuperar ni com a exemple històric d'una època que podríem visitar escoles i excursionistes. Segons el plafó explicatiu, les cases del Putxot són un clar exemple d'arquitectura de vinya. Cosa, a més a més, que caldria potenciar i donar a conèixer.

Parem a dinar al poble i deixem per més endavant el cafè esperat.

Uns meteres més enllà del poble passem un exemple de barraca de vinya força conservada, la barraca de vinya del Guenyo, on hi va viure fins al 1950, el Guenyo.

Seguim la pista ja de tornada, voltem la urbanització la Figuerola i arribem altre cop al punt de partida. Ara toca el cafè!

Però la nostra il·lusió se'ns en va en orris quan veiem un cartell a la porta que posa "tancat per motius personals"; i això que al matí ens han assegurat que hi serien! Fem la visita fotogràfica de l'església i anem fins a Santpedor a treure'ns el regust d'un cafè ben asseguts en un bar obert.

El Delta

Uns dies d'hivern al delta de l'Ebre. Amb l'acolliment del Mas Catxap i tota la família. Uns dies de repòs, de sol, d'aigua, de caminades i de coneixement del país. Ho tenia pendent des de l'any passat per aquestes mateixes dates, quan les restriccions de la COVID i el govern que el gestiona em van impedir de gaudir-ho. Però, aquest Cap d'Any, havia de ser; i malgrat les dificultats del primer moment, em vaig sentir acollida i ben rebuda. D'entrada amb uns quants quilos de carxofes que encara estic cuinant a casa; unes mandarines, taronges i llimones acabades de collir de l'arbre: boníssimes. Una tranquil·litat que no té preu. Una casa amb totes les comoditats i condicions. Creieu-me, si hi voleu passar uns dies per conèixer la zona, no deixeu d'anar-hi!

Coneixia el Delta; hi havia estat algunes vegades tanmateix no recordo passar-hi tants dies. Malgrat això, me n'han faltat.

He recorregut la zona amb cotxe, a peu i amb bicicleta.

A mi m'agrada anar als llocs de platja a l'hivern, amb la mar més encalmada, amb un sol que escalfa, però no esgota, amb un aire net i un cel més aviat blau. Quan caminar és una delícia, quan observar l'horitzó en una posta de sol és un goix. Quan les plantacions de carxoferes estan en el seu punt més àlgid; podríem dir: quan la terra riu i el sol ens fa companyia.

Recomano fer a peu la Bassa de les Olles. Les cases o masos del delta emmirallant-se en les aigües, els camps d'arròs ja recollit, els estornells donant voltes pel cel; les discretes palmeres amb un xic d'ombra, els canyissars que resguarden ànecs de collverd i fotges negres, amb els seus plomalls a contrallum i poca gent voltant. Als marges dels camins la ravenissa blanca i el morrissà bord; i veure els aiguamolls del delta des dels observatoris de les aus: martinet blanc, ànec griset, gaviot, graceta i d'altres que fiquen el cap dins l'aigua tranquil·la; al cel, giravoltant, els estornells i, possiblement l'agró o l'arpella, que es fa difícil el reconeixement quan s'és tan sols una afeccionada. Cap al tard, la posta de sol caient des de l'illa de Sant Antoni i els ponts de Rei, deixant uns rastres de taronges i vermells al fons de l'aigua. Un cel rogent fins l'infinit, una negror arran de terra, uns contrallums d'ombres i siluetes de cases i palmeres.

A la Llacuna la Tancada, una munió de flamencs rosats amb el coll llarg caragolat, dempeus amb un sol peu, tots en equilibri, dormint plàcidament, deixant el seu to rosat sobre les aigües, en una comunió col·lectiva. De tant en tant, algun aixeca el cap i el capbussa per pescar algun peix, per engolir-lo i tornar a reposar. Ocells negres a la riba que, quan senten remor de veus o passes, aixequen el vol arran d'aigua, i s'endinsen a la llacuna per no ser destorbats. Jo crec que són més sensibles a les veus que a la remor dels cotxes.

Les platges, com la del Trabucador o Les Marqueses a la Punta del Fangar, amb quatre pescadors pacients i gent passejant i el corb marí estenen les ales per prendre el sol d'hivern. Un paisatge de sol i sorra, de marinada i un xic de ventada suau, sense l'aglomeració, la calitja i la gentada dels mesos d'estius; tot convida a passejar en calma. L'anada a la mateixa desembocadura de l'Ebre i la visita als pobles dels voltants un cop caiguda la tarda. L'Ampolla plena d'hotels i apartaments estiuencs ara tancats; Amposta, la capital del Montsià animada i alegre amb el seu pont sobre l'Ebre; Sant Carles de la Ràpita que no recordo si van triar, fa poc, ser Sant Carles o només Ràpita sol; Tortosa, la de la Suda i la catedral sempre en obres, els carrers estrets i solitaris. L'Aldea, un poble de carretera al mig del Delta, proper a tot arreu. La tornada a Mas Catxap per reposar i agrair l'estada.

La pujada, en cotxe, eh!, cap al Caro, que tants records de caminades porta amb els amics de la UEC, per fer les fotos d'una posta de sol entre un mar de muntanyes el darrer dia del 2021. 

I altre cop cap a les llacunes que forma el delta: L'Encanyissada i l'Embut en una plaent volta en bicicleta, pedalant sense pinyons, parant als miradors i fent un dinar de Cap d'Any a la Casa de Fusta amb una mariscada merescuda. Un passeig pel Poble Nou del Delta, de cases baixes i blanques tot somiant  amb un 2022 ple de salut, alegria, esperança i noves coneixences. La posta de sol entre canyissars, l'adéu d'un avui, l'enyor d'un passat, l'esperança d'un demà.

Això ha estat per mi aquest final i inici d'un any. Un final i un inici que espero repetir cada dia. Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Fins demà, des d'allà on siguem, que tot està per fer i tot és possible a començaments d'any.