El Delta

Uns dies d'hivern al delta de l'Ebre. Amb l'acolliment del Mas Catxap i tota la família. Uns dies de repòs, de sol, d'aigua, de caminades i de coneixement del país. Ho tenia pendent des de l'any passat per aquestes mateixes dates, quan les restriccions de la COVID i el govern que el gestiona em van impedir de gaudir-ho. Però, aquest Cap d'Any, havia de ser; i malgrat les dificultats del primer moment, em vaig sentir acollida i ben rebuda. D'entrada amb uns quants quilos de carxofes que encara estic cuinant a casa; unes mandarines, taronges i llimones acabades de collir de l'arbre: boníssimes. Una tranquil·litat que no té preu. Una casa amb totes les comoditats i condicions. Creieu-me, si hi voleu passar uns dies per conèixer la zona, no deixeu d'anar-hi!

Coneixia el Delta; hi havia estat algunes vegades tanmateix no recordo passar-hi tants dies. Malgrat això, me n'han faltat.

He recorregut la zona amb cotxe, a peu i amb bicicleta.

A mi m'agrada anar als llocs de platja a l'hivern, amb la mar més encalmada, amb un sol que escalfa, però no esgota, amb un aire net i un cel més aviat blau. Quan caminar és una delícia, quan observar l'horitzó en una posta de sol és un goix. Quan les plantacions de carxoferes estan en el seu punt més àlgid; podríem dir: quan la terra riu i el sol ens fa companyia.

Recomano fer a peu la Bassa de les Olles. Les cases o masos del delta emmirallant-se en les aigües, els camps d'arròs ja recollit, els estornells donant voltes pel cel; les discretes palmeres amb un xic d'ombra, els canyissars que resguarden ànecs de collverd i fotges negres, amb els seus plomalls a contrallum i poca gent voltant. Als marges dels camins la ravenissa blanca i el morrissà bord; i veure els aiguamolls del delta des dels observatoris de les aus: martinet blanc, ànec griset, gaviot, graceta i d'altres que fiquen el cap dins l'aigua tranquil·la; al cel, giravoltant, els estornells i, possiblement l'agró o l'arpella, que es fa difícil el reconeixement quan s'és tan sols una afeccionada. Cap al tard, la posta de sol caient des de l'illa de Sant Antoni i els ponts de Rei, deixant uns rastres de taronges i vermells al fons de l'aigua. Un cel rogent fins l'infinit, una negror arran de terra, uns contrallums d'ombres i siluetes de cases i palmeres.

A la Llacuna la Tancada, una munió de flamencs rosats amb el coll llarg caragolat, dempeus amb un sol peu, tots en equilibri, dormint plàcidament, deixant el seu to rosat sobre les aigües, en una comunió col·lectiva. De tant en tant, algun aixeca el cap i el capbussa per pescar algun peix, per engolir-lo i tornar a reposar. Ocells negres a la riba que, quan senten remor de veus o passes, aixequen el vol arran d'aigua, i s'endinsen a la llacuna per no ser destorbats. Jo crec que són més sensibles a les veus que a la remor dels cotxes.

Les platges, com la del Trabucador o Les Marqueses a la Punta del Fangar, amb quatre pescadors pacients i gent passejant i el corb marí estenen les ales per prendre el sol d'hivern. Un paisatge de sol i sorra, de marinada i un xic de ventada suau, sense l'aglomeració, la calitja i la gentada dels mesos d'estius; tot convida a passejar en calma. L'anada a la mateixa desembocadura de l'Ebre i la visita als pobles dels voltants un cop caiguda la tarda. L'Ampolla plena d'hotels i apartaments estiuencs ara tancats; Amposta, la capital del Montsià animada i alegre amb el seu pont sobre l'Ebre; Sant Carles de la Ràpita que no recordo si van triar, fa poc, ser Sant Carles o només Ràpita sol; Tortosa, la de la Suda i la catedral sempre en obres, els carrers estrets i solitaris. L'Aldea, un poble de carretera al mig del Delta, proper a tot arreu. La tornada a Mas Catxap per reposar i agrair l'estada.

La pujada, en cotxe, eh!, cap al Caro, que tants records de caminades porta amb els amics de la UEC, per fer les fotos d'una posta de sol entre un mar de muntanyes el darrer dia del 2021. 

I altre cop cap a les llacunes que forma el delta: L'Encanyissada i l'Embut en una plaent volta en bicicleta, pedalant sense pinyons, parant als miradors i fent un dinar de Cap d'Any a la Casa de Fusta amb una mariscada merescuda. Un passeig pel Poble Nou del Delta, de cases baixes i blanques tot somiant  amb un 2022 ple de salut, alegria, esperança i noves coneixences. La posta de sol entre canyissars, l'adéu d'un avui, l'enyor d'un passat, l'esperança d'un demà.

Això ha estat per mi aquest final i inici d'un any. Un final i un inici que espero repetir cada dia. Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Fins demà, des d'allà on siguem, que tot està per fer i tot és possible a començaments d'any.