Caminant amb Olor de Colònia

Hem encetat l'any de Caminant amb Lletres amb Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara, una novel·la que ens retorna als temps de les colònies tèxtils del Llobregat; una ficció —o no tant— de la vida en aquestes empreses que significaren una riquesa pel país. Una visió del temps de la postguerra que molts de nosaltres vam conèixer només una mica de petits, una ambientació aconseguida de l'entorn, de les circumstàncies del moment, de la realitat del país i les seves gents, no sense posar-hi un punt d'ironia i trista realitat. Així i tot, cal que tinguem en compte que és una realitat novel·lada, que, com a tot arreu, no sempre els rics són dolents i els pobres són bons; cal haver-hi estat, haver-ho conegut de primera mà, per arribar a conclusions que, sinó, poden ser massa simples o massa fàcils.

El que és ara, aquells temps s'han perdut. La majoria de colònies resten tancades, els telers muts, les cases dels senyors i les dels obrers buides, les esglésies alcen altives el seu campanar que ja no toca campanes i la gent es dedica a altres sectors com el turisme.

Hem volgut, doncs, fer un recorregut per una part d'aquesta història, seguint un tram del riu Llobregat per endinsar-nos després cap al turó que ens ha permès tenir unes vistes d'aquest territori, espina dorsal de la revolució industrial.

I hem fet com en totes aquestes sortides: caminar i llegir, caminar i escoltar, caminar i pensar i gaudir i treure cadascú les seves conclusions i arribar al destí coneixent una mica més el passat i la literatura; la història i les històries.

Hem sortit de l'Ajuntament nou de Puig-reig i hem davallat cap al riu fent una primera parada a la petita i ben abandonada colònia de Cal Casas, ben a prop del poble i que encara mostra la seva xemeneia. Cal Casas difereix d'altres colònies per aquest fet d'estar tan a la vora del municipi pel que al propietari no li va caldre construir edificis de serveis socials —escola, església, menjadors...— com sí que tenien les altres colònies. L'empresa va tancar el 1968.

Des d'aquí, un camí humit i ple de vegetació, segueix el curs del Llobregat, avui tranquil, amb els arbres despullats que es reflecteixen a les aigües transparents, amb el sol que entra per dins les branques nues i que ens ofereix escalfor en un matí de gener. Sortegem pedres relliscoses i escales i fem una petita parada en una font de la que no en trobem el rajolí ni en recordem, ara, el nom, un espai mig gebrat encara; agraïm portar ben protegits caps i mans. Un cop travessada la Resclosa de Cal Pons, arribem a la colònia del mateix nom.

La Colònia Pons és una de les set colònies del municipi de Puig-Reig. va ser fundada el 1875 i va tancar portes el 1995. Avui, travessant el seu carrer, encara hi descobrim cotxes aparcats, banderes als balcons i bústies amb propaganda mig penjada. En el conjunt d'edificis destaca l'església i les torres i les escoles on ara hi ha un alberg: tot un conjunt arquitectònic protegit com a bé d'interès nacional.

En aquest recorregut ens van acompanyant els personatges i les històries amb olor de colònia.

Continuem resseguint el Llobregat fins a arribar a la Font de la Granja, un lloc ara gèlid que deu ser ben fresc i agradable els mesos d'estiu. Les taules i els bancs de pedra grisosa, amb una capa cristal·lina de gel, destaquen sobre l'estora de fulles seques caigudes a terra i humides de la gebrada. Preferim no aturar-nos-hi gaire, que encara quedaríem corglaçats, i per això preferim anar a buscar el sol. Després d'un petit tram pugem les escales per arribar a la Colònia Can Marçal.

Can Marçal ha esdevingut avui en dia un barri amb identitat pròpia als afores de Puig-Reig. Inclosa en l'inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es va crear el 1880, va ser venuda als Pons el 1915 i comprada pels Viladomiu el 1929. La crisi del tèxtil provocà el seu tancament el 1989. En l'actualitat roman activa la turbina i el generador d'electricitat que es distribueix mitjançant la xarxa general.

I continuem amb la història i les històries d'Olor de Colònia. De fet, unes històries no massa diferents de les que podem viure, encara ara, operaris i directius de les fàbriques actuals, estadants de les escales de veïns de les ciutats, habitants de pobles petits i no tan petits: un món de mentides, de rancúnies, de mitges veritats, de creure's uns superiors als altres, de poca acceptació de la diferència, d'una cerca constant de notorietat, un seguiment hipòcrita de les convencions socials, que, encara que no ho sembli, portem incorporades a la pell cadascú de nosaltres. Almenys aquesta és la meva opinió.

I, sí que s'enriquien els rics i eren més pobres els pobres. Alguna diferència amb els temps actuals? I, sí que hi havia amos dolents i treballadores i treballadors bons o a la inversa —soc una mica contrària a considerar que els amos sempre són dolents i els treballadors sempre bons. I ara? L'eterna discussió: rics i pobres, bons i dolents; una manera, crec jo, simplista de veure les coses.

També s'ha de considerar que tota la potència industrial que va provocar aquestes colònies i les fàbriques d'altres tipus, fou una riquesa que feu anar endavant el país. Es van construir grans edificis modernistes, per exemple, avui visitats i admirats per tothom; va significar un avenç en conquestes socials i va ser un motor de progrés del que ens beneficiem els que hem nascut després. Els rics més rics: sí; els pobres segueixen pobres: també; i una classe mitjana pel mig que podem fer excursions un dia feiner.

Però, tornem a la caminada, que estaríem estona analitzat la situació, potser no ens posaríem d'acord i no arribaríem al final.

La carretera "antiga" que passa per Can Marçal i els carrers asfaltats ens despisten una mica del tram a seguir: a nosaltres, que som gent de camins! Finalment, aconseguim posar-nos en el lloc que toca i passat el pont de la Granja, continuem per una pista ampla i assolellada que ens avisa de la calor que comencem a sentir. El paisatge canvia, el terreny és més sec i ens acompanyen alzines i garrics. Travessem la carretera no sense dur un ensurt a un camió que anava confiat —i nosaltres també— i ens arribem fins l'antic Hostal Ferriols, masia inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou construït a començaments del segle XVIII al peu del camí ral que va de Manresa a Berga, entre Viver, Merola i Puig-Reig. Aquí, va bé de descansar —unes més que d'altres, assegudes còmodament en unes cadires, com a bones vocals—, va bé "fer" la mandarina i de llegir sota la mirada atenta d'un parell de cavalls, encara que aquests cavalls ens facin fer una petita marrada per no omplir-nos les botes de fems, nosaltres que no portem ferradures.

Comencem a pujar suaument cap a Cal Martinet, una de tantes masies escampades dels voltants. Notem que som una atracció pels habitants de la masia que surten al balcó per observar què passa i qui passa. Continuem amunt ara amb una mica més de pendent i grimpem fins a arribar al cim: som al Turó de la Senyera. Una estelada onejant al vent, altiva, ben fermada, que té als seus peus tot el poble de Puig-Reig. Unes vistes de tres-cents seixanta graus, amb els contraforts del Pirineu que encara tenen una mica de neu, no tanta com en setmanes passades. Des d'aquí podem veure com s'alcen les torres i campanars de les antigues colònies en el conjunt d'edificis que les conformen, banyades pels revolts del Llobregat; des d'aquí som conscients de la riquesa d'aquesta comarca que, entre la indústria, l'explotació dels boscos, el treball als camps, entre feixes i barraques de pedra seca i ara el turisme, representa el Berguedà. Des d'aquí entrem una mica més en les enraonies i xafarderies de la nostra Colònia i ho aprofitem per dinar i prendre el sol.

Després del merescut descans seguim un corriol tot baixant cap al poble. Uns escadussers i estranys arbres de boix grèvol en aquest paratge més sec que humit, alguna petita relliscada per les pedres i tota una filera de gents caminant que fa goig. El sol ja va cap a la posta en unes tardes encara curtes de claror. A l'entrada del nucli habitat fem una darrera parada per negociar, nosaltres també, amb les despeses de benzines, quilometres i cotxes i per llegir el final —ai, no!, el final no!— de la història de la Teresa, el Climent, la perruquera, la monja, les necessitats imperioses del senyor Boix i la seva abnegada dona... I no, no llegim el final del tot; ha de quedar sempre aquell punt d'intriga que ens faci llegir o rellegir, ens faci pensar i desitjar continuar llegint. 

I ens emplacem d'aquí un més amb més històries de la història.