Dimarts 28 de gener va ser el torn de "la Roig"; així mateix, la Roig, com la Rodoreda, dues escriptores separades pel temps, pel seu temps de vida, per la seva mateixa vida i per les caminades literàries que fem cada dimarts de finals de mes. Vam començar amb la Rodoreda i hem arribat a la Roig.
La Montserrat Roig ens va deixar massa aviat i, tot i així, amb una obra ja ben consolidada. Sembla que hi hagi persones que hagin fet molt aviat el seu itinerari vital, qui sap si preveient inconscientment que han de viure de pressa el seu temps.
I parlant del temps, del temps de vida que transcorre tot fent anys o tot passant anys i mirant enrere, aquest fresc dimarts d'un mes de gener, encetat ja el 2025, ens hem traslladat al 1974 i hem seguit la Natàlia que arriba després d'uns anys d'estar fora del país, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! I arriba en una Barcelona grisa, bruta, callada, un xic esperançada i lluitadora que cerca la llibertat i la felicitat talment el temps de les cireres. I arriba i veu la ceràmica d'en Miró a l'aeroport, un aeroport gran i lluminós, i uns carrers de l'Eixample que no han canviat gaire, i una vida dels seus habitants que passa entre secrets de famílies..., i un país que s'obre al turisme tot construint barris denigrants i xalets a la Costa Brava.
I arriba quan fa tres dies de l'assassinat de Puig Antich.
Nosaltres, passejant per Barcelona, hem recordat l'època amb els "grisos" per la Diagonal, i els silencis i 
les mitges paraules i els oblits d'un temps de més llibertat i els que han lluitat... i els que encara lluiten.
El nostre recorregut d'avui l'hem començat a l'estació de Sants, que si bé no és com l'aeroport que es va trobar la Natàlia, també és un lloc d'arribades i sortides, de gent amb maletes i taxis a la porta. Hem fet una volta per la zona de Les Corts i la Zona Franca fins a la muntanya de Montjuïc. Avui, hem trepitjat asfalt amb la família Miralpeix: el pare, els fills i el servei. Amb la lluita clandestina de l'Emilio i les manifestacions per la vaga dels miners d'Astúries; amb l'avortament de la Natàlia aquell any i la seva fugida nord enllà. Una família ben representativa de la classe mitjana del moment amb la seva quotidianitat reflex de la nostra.
Hem vist Barcelona des de l'alçada que ens ha permès la pujada a Montjuïc i hem passat per carrers, parcs, jardins i places que no havíem conegut abans. Des de l'estació de Sants cap al Parc de les Corts, els jardins dels Doctors Dolça, la Rambla del Brasil i la Rambla de Badal on ens han confós amb turistes; la plaça Ildefons Cerdà, gran i voltada d'edificis moderns i el Parc de Can Sabater on hem descansat una mica prenent el sol d'hivern. Després cap al Sot del
Migdia des d'on ens hem enfilat amunt per arribar al Mirador del Fossar de la Pedrera al que no hem pogut arribar per estar tancat. I hem anat baixant la muntanya caminant per entre el complex atlètic que ni la Natàlia ni la Montserrat Roig ja no van veure. Hem dinat al Parc de la Font Florida, còmodament asseguts en uns bancs tot buscant el sol que s'entreveia entre els arbres ara despullats i ens hem ben merescut un cafè en un bar de la Gran Via, a prop de l'antiga estació Magòria. I ja de tornada pels Jardins de Celestina Vigneaux, la plaça de la Vidriera i el Parc de l'Espanya Industrial on hem deixat el Joan Miralpeix, el pare, en el sanatori, acompanyat del fantasma de la seva dona, la Judit, la mare ferida i morta, un record dels millors que ha viscut i potser dels més honestos.
Ha estat una caminada llarga, però més curta del que ens esperàvem. Ha estat un retorn a l'any 1974 curt, però ben llarg en el temps. Al 1974 també va tornar al Palau de la Música Catalana, després de quatre anys a l'exili, en Lluís Llach; en Josep Carreras debutava a l'Òpera de Viena i a Figueres inauguraven el Museu Dalí. Es fundava el Sindicat de la Unió de Pagesos a Pontons, Alt Penedès i al Monestir de Montserrat, activistes encapçalats per Jordi Pujol fundaven Convergència Democràtica de Catalunya. A Canet, al Maresme, es celebraven les "Sis hores de cançó catalana"
Tot d'un temps i d'un país.
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour...
...Jo que no temo els càstigs cruels
No viurem sense patir un dia
Quan arribeu a la temporada de cireres
També tindreu dolors de cor... De la cançó "Le temps de cerises", que evoca la idea de la bandera roja, de la comuna, de la
lluita per la llibertat i la resistència a la opressió. Remet també al despertar d'aquesta llibertat, a la primavera o l'estiu en un context alegre i festiu, a l'amor.
El 2025 hi ha gent que ja han viscut el seu temps de les cireres; d'altres el continuem esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada