Dos castells ben diferents. Un itinerari comú pels pobles abandonats de la geografia catalana.
Un, encimbellat en un petit turó, talment una mica un niu d'àligues. L'altre en un turó boscós, molt més assequible.
Un, amb una història de possessions, d'amors i desamors, dels catalans i els sarraïns en unes terres de frontera. L'altra, un castell de guaita, de construcció posterior a la Reconquesta.
Tots dos, però, a la comarca de l'Alt Camp, en el que s'ha anomenat els castells de la Marca, antiga frontera a la vall del riu Gaià. Tots dos units en una mateixa excursió; un amb el poble abandonat a sota, l'altre, dreçant solitària cap als núvols la torre que prou bé que aguanta.
El castell de Selmella s'alça en un espadat de 828 metres, des d'on es 
veuen les runes del que va ser l'antic poble de Selmella. S'hi pot arribar des de Vallespinosa, un poble que e troba al terme de Pontils, a la Conca de Barberà; també podem arribar-hi des d' El Pont d'Armentera, a L'Alt Camp. Nosaltres avui hem anat fins al Pont des d'on s'agafa una carretera local que no porta enlloc. Es pot deixar el cotxe a Cal Figueres i començar la pujada de la pista que, entre revolts suaus, ens ofereix unes magnífiques vistes dels dos vessants de la Serra Morena, que, aquí, pren el nom del Peny de Selmella. Ens trobem amb un dia rúfols, uns núvols ben grisosos que no ens han anunciat pas pluja i un vent fort. La temperatura fresqueta va bé per pujar. Ens anem abrigant tot i que al cap de poc, amb la pujada, i malgrat el vent, ens hem d'anar traient algun abric.
Arribem primer al castell al que s'hi entra per una porta excavada a la roca i s'hi pot 
pujar alçant bé les cames per les roques, però sense cap perill; això sí, no us refieu de totes les pedres, perquè n'hi ha de ben descalçades! Dalt, l'espai és reduït, però ens hi encabim tots al voltant del Lluís i el Josep, amb les caputxes posades i els mocadors al coll, que l'aire no se'ns emporti tots els cabells que ens queden.
La primera notícia de Selmella ens transporta a l'any 1020 amb motiu d'un plet per la propietat del terme entre Hug de Montagut Cervelló i Borrell, bisbe de Vic i que e resol a favor del noble Hug, fill d'Ansulf que va fer valer el dret d'ocupació de la terra erma on després es va aixecar el castell,
També en trobem referències al fragment del llibre del geògraf andalusí al -Bakri que narra la unió de Ramon Berenguer I el Vell i Almodis de la Marca, l'any 1052. Aquesta és una història per llegir-la tranquil·lament. Estem segurs que si algun guionista la trobés en faria una sèrie de gran èxit: hi itervenen el senyor de Barcelona, fill de Berenguer fill de Borrell, la ciutat de Narbona, erl papat de Roma, els jueus, el senyor de Tortosa, els cristians...
Així i tot, Hug de Cervelló va cedir les possessions als seus fills, Alemany Bonfill, Norbert i Humbert. A Alemany li cedeix la propietat de Selmella que continuarà lligada a la família Cervelló fins el segle XIII, quan un descendent, Guillem Guerau de Cervelló es va veure obligat a cedir-lo al monestir de Santes Creus, que es va convertir en un dels senyors més importants del territori. Al segle XVI Selmella va ser adquirit per la família Armengol, barons de Rocafort.
I mentre, què feia el poble? El poble, situat sota el castell, és ara en estat ruïnós.
Es coneixen les primeres dades del poble de l'any 1358 quan hi havia registrats 20 fogatges; el 1379, els focs van baixar a 5 i va continuar aquesta baixada demogràfica fins que va quedar deshabitat. Al segle XVII es produeix una recuperació econòmica i es tornem a comptar 83 habitants censats. El 1842, la Diputació de Tarragona annexiona Selmella al municipi del Pont d'Armentera; el 1910 hi ha 95 habitants, però la davallada definitiva comença als anys vint i trenta del segle passat quan el poble es va deshabitant progressivament. L'any 1940 es declara poble abandonat. Avui queden dotze cases enrunades o en mal estat i el campanar de l'església de Sant Llorenç que encara aguanta defensant els rocs del poble i les heures que es fan mestresses dels seus murs. L’església de Sant Llorenç, que formava part de l’antiga parròquia de
Querol, és d’origen romànic i bastida a les acaballes del segle XII o a
principis del XIII, coincidint amb el moment de l’establiment del Cister
al Camp de Tarragona.Per saber-ne més podeu consultar: https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/169
Mentre anem sabent-ne més de la nostra història, la forta ventada ha fet fugir els núvols i el cel ha quedat d'un blau elèctric pur i el dia assolellat del tot amb una atmosfera ben neta. Carenegem per la serralada encara amb vent fins el coll de les Agulles on comencem una forta pendent de baixada, amb la pedreta relliscosa que fa que hagis de mirar on poses els peus i els pals.
Aviat es dominen les torres de Saburella, dreçant-se solitàries dalt del turó arbrat. Una drecera ens puja fins l'entrada del castell. El castell és de forma més o menys cònica i la seva construcció data d'entre finals del segle XII i començaments del XIII, una època que ens indica que no va tenir relació, com altres castells defensius de la conca del Gaià, amb la reconquesta contra els sarraïns. Està en relatiu bon estat; se'n conserva bona part de la muralla i les torres d'una alçada destacable. La torre nord té una altura de quasi 10 metres. Des de l'any 1985 és considerat bé d'interès cultural.
Al costat del castell hi havia una església dedicada a Sant Miquel avui enderrocada, feta construir l'any 1229 segons el testament del noble Ramon Alemany de Cervelló. Hi ha poques notícies que relacionin aquest castell amb conflictes de la zona a diferencia del castell de Selmella amb el monestir de Santes Creus.
calçots, carn, seques amb botifarra, vi, crema i fins i tot un llimoncello. Això sí, per a unes quantes persones amb sensació de menjar massa després de festes, hem compartit carxofes i verdures a la brasa, en previsió del règim que s'acosta.I tots ben alegres, brindant amb cava, cap a casa! Que ara no ens discutirem pas amb els senyors de La Marca!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/selmella-i-saburella-197641811
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada