Caminant amb Pere Llovet i Palau del Vent

Avui, la primera sortida del cicle "Caminant amb Lletres", podem dir que hem fet un bany. Un bany d'història des del començament fins al final.

Hem tingut la grata presència durant tota la jornada del Pere Llovet, l'autor de Palau del Vent. Val a dir, que el Pere, a part d'escriptor, és també company del CEC i un baix apreciat de l'associació Messies Participatiu. O sigui, que, pel que respecte a mi, ens uneixen diverses coses: el gaudi a la natura, l'amor a la música i l'interès per la història i les històries. I avui, n'hem tingut moltes d'històries! Hem reculat fins a l'època medieval amb els comtes catalans i, sobretot, amb el comtat d'Empúries i la creació de Castelló com a capital del comtat. Hem resseguit la platja de Can Comas, sense els vaixells d'Almansor, hem passejat per l'antic estany de Castelló, fins la Rogenca, coneixent la lluita dels anys setanta per preservar aquest paratge, que per això ha sobreviscut tants segles, per la voluntat de tots plegats de conservar allò que la natura ens ha donat. I finalment, hem pujat al castell de Quermançó, on hem seguit un xic la vida dels monjos, les conspiracions i les guerres comtals.

Ha estat una sortida diferent a les que acostumem a fer, però molt interessant.

A Castelló d'Empúries hem pogut visitar el Museu d'Història Medieval de la Cúria-Presó. Ens ha guiat i comentat el Museu, el seu director, el Sr. Jordi Canet Avilés, al qui donem les gràcies per l'acolliment. Castelló d'Empúries va ser un lloc important, molt important com a comtat. Fou un moment en que es va anar engrandir amb edificis nobles, amb convents per tot l'entorn de fora muralla i, això portà, també, la creació de la presó. Ens hem imaginat la vida dels presos en aquestes estances reduïdes, guixant i comptant els dies que faltaven per al seu alliberament (pagant escuts) o a través de la forca o els càstigs que havien de suportar. Fins i tot, hem sabut que havien de pagar diners per poder-hi passar una bona temporada! I passaren comtes, nobles, jutges i eclesiàstics, però no a la presó, no!, per la vila! Arribaren, també, trobadors i joglars que animaven carrers i places amb la seva música i els seus instruments que, a voltes, eren requisats pels prohoms civils o d'església.

A través de l'obra anem sabent de les intrigues de la cort, del poder econòmic i del poder eclesiàstic, així com de la vida de la gent, dels estudiosos, dels amors i desamors, de l'especulació i els moviments de protesta popular, del canvi cultural que s'albirava tant a nivell de govern, com intel·lectual —el gran paper que hi té la música— i de la formació i educació dels infants. Ho hem llegit i ho hem sentit dins el museu i ens n'hem fet més el càrrec davant la maqueta que reprodueix el Castelló d'aquells temps.

I com sempre i a tot arreu, els canvis tenien defensors i retractors; gent que no abraçava nous temps i progrés per por o per ignorància; gent més agosarada que es proposava reptes. Així ha anat avançant la història, podem dir, sense por d'equivocar-nos, fins els nostres dies.

Hem continuat la visita al Convent de Sant Agustí. Un convent que ens ha sorprès pels tresors arqueològics que guarden les seves pedres. Túnels excavats sota terra, cisternes romanes..., fins i tot l'existència d'una guarnició romana en el mateix lloc, encara per confirmar des del 1600, quan Pujades, ja la va preveure!

I com hem arribat a saber tanta part de la nostra història? Doncs, consultant una documents microfilmats per la Generalitat de fa uns anys, dels que es va fer còpia per als arxius catalans i que els ajuntaments van poder copiar. Els originals dels documents del comtat d'Empúries són a Sevilla. Genial! Després diran que nosaltres, els catalans, ens quedem amb tot!

Un cop vista la ciutat històrica i l'antiga farmàcia Planas, ara tancada, ens hem dirigit fora muralles, per seguir amb una història que ja va començar llavors: el dessecament de l'estany de Castelló, tot fent el paral·lelisme amb la protesta i la lluita per la conservació d'un espai natural, lliure d'especulacions i a l'abast dels humans i dels animals que hi poden niar. El bon amic Josep i la Rufa, ens han acompanyat pel "cortal" de Can Comas i hem seguit la caminada entre l'ensopegall (limonium narbonense) florit amb una petita i preciosa flor lilosa que tenyeix el terra i la salicòrnia (salicornia fructosa) que hi dona el toc de verd. Des d'aquí, si el temps acompanya, es pot veure el Canigó i fins i tot el Pedraforca —ens comentat el Josep. També ens ha donat les gràcies per venir, uns excursionistes d'alçada per allò dels pics i les muntanyes, que pocs s'acosten al pla de vora mar. La caminada planera, amb un bon sol, fins a arribar a la platja de Can Comas. Hem albirat enllà de l'horitzó per si vèiem venir els vaixells d'Almansor, però, hem pensat que avui tenia feina assetjant Barcelona en el dia de la seva festa major. Si més no, l'orde de la Mercè potser ens hauria aixoplugat.

La Rogera és un espai d'aigua on reposen els ocells que ja es preparen per marxar: corbs marins, flamencs i altres aus reposen en aquesta calor de migdia. Des de l'observatori, si porteu uns binocles, els podeu admirar.  No ens hem atrevit al bany, el vent tramuntaneja hi bufa cada vegada més fort; la mar picada i les ones més encrespades ens han fet defallir. I també la pressa per continuar la jornada, que ens esperen al castell de Quermançó.

La tornada per la sorra requereix força i equilibri; les cares i els cossos contra el vent. Els núvols negres es van acostant; comença una tarda rufa! Potser més alterada que la gossa que ens fa companyia. Les primeres gotes ens atrapen a mig camí. Paraigües i capelines surten de les motxilles i algú altre es cobreix amb la caputxa i es rendeix a l'aigua. Caminem de pressa. Tanmateix, al cap de poca estona ens torna a sortir el sol calent i ens recorda que tot just hem encetat la tardor. Canvis de temps sobtats que ens canvien també el pas, canvis de paisatge, d'imperis i comtats, de maneres de fer..., tot seguint la història fent història.

Arribem als cotxes i ens posem en marxa cap a Quermançó. Agraïm al Sr, Josep Martorell la disponibilitat per deixar-nos visitar el castell per dins; al Sr. Salvador que ens ha esperat una bona estona a sol i serena fins que no hem arribat. I a la nostra particular remeiera, la Ibèria,, que ens ha explicat històries del castell i de les herbes que servien per curar els malalts amb aquella alegria que la caracteritza!

El castell està en runes, però no s'ha deixat perdre. Alguna vegada s'hi fan trobades i concerts. I té un enclavament excepcional: entre el mar i l'Albera. S'alça en un turó per sobre de Vilajuïga. El vent venta fort, els cabells s'enriolen i és inútil tornar-los a lloc; més d'una fica el cap ben endins de la caputxa; més d'una perquè ells van més curts de cara al vent. Tot i així, la tarda és lluminosa, un lluminositat que confereix un aire espectral al castell, com el que devia tenir en els temps que guardava camins i fronteres, amb els monjos que defensaven els arxius històrics, aquells que han anat a parar a Sevilla per raó de propietat comtal, de la comtessa dels nostres dies.

I acabem la jornada tornant a Vilajuïga per escalfar-nos amb alguna cosa calenta en un dia que hem tingut de tot: sol i núvol, calor i fresca i quatre gotes de pluja que ens han arribat a mullar. Hem començat en un castell i hem acabat en un castell. Del primer a Castelló no en queda res, però queda la memòria i l'orgull de la seva gent; del segon hi queden les pedres per parlar-nos del palau del vent.

Podeu llegir la història de Quermançó  a "La tragèdia del comte Ponç V d'Empúries i el decliu del castell de Quermançó", de José Mañoso i Flores, editorial Oliveras.

No deixeu de llegir la novel·la del Pere Llovet, Palau del Vent; us enamorareu del lloc!