Una anada més a la Serralada de Marina per acabar, sembla ser, de moment, la comarcalització. Aquest matí ha fet una temperatura ideal per pujar; d'aquí a uns dies, si pugen ja gaire les temperatures, serà més pesat. Esperem que sigui realitat que a partir d'ara ens puguem moure entre comarques i, inclús, anar més enllà de les vegueries.
Hem fet un recorregut per diverses fonts a cavall entre els municipis de Badalona, Tiana i Sant Fost de Campsentelles. Algunes ben conservades i d'altres en un estat penós.
Des del poliesportiu de Tiana on ens deixa el B29, seguim el corriol que comença a la Font de l'Alba, amb la seva zona de pic-nic, i tirem amunt fins el restaurant del Cau tot passant pel cementiri i monòlit que recorda les víctimes de la pesta del 1870. Pel camí ens adonem que ja comencen a florir les estepes: l'estepa blanca i l'estepa negra, amb les seves flors rosades i blanques que, a contrallum, semblen de paper de seda.
Arribats al Cau, cal travessar amb molt de compte la carretera que va de Badalona a Mollet i passar per davant de l'antic seminari —on molts nois de Badalona hi havien estat internats per estudiar— i actualment Alberg de la Fundació Pere Tarrés. Abans pista polsosa i ara ben asfaltada, ampla i fàcil de caminar. Al cap de poc, a mà dreta, unes escales mig desgastades ens baixen fins a la Font de les Monges. Quin greu! Quina pena! No deixo de recordar els temps 
d'infància quan molta gent pujava a passar el diumenge aquí dalt. La font ja no raja, és a dir, no té ni broc; l'antic berenador on servien begudes està quasi totalment derruït i les herbes i maleses ocupen tot l'espai que havia estat una esplanada on seure i on jugar a corda i a pilota. Els tips de pujar-hi que ens havíem fet quan érem petits! A pilota, a córrer, a empaitar, a fet i amagar i a "indius i cowbois"!; menjant pa amb xocolata o dinant una ensaladilla russa després d'haver parat les estovalles de quadrets vermells. M'ha fet molta tristesa. Jo diria que, no fa gaire temps que hi vaig venir, acabada de jubilar, deu fer uns cinc o sis anys i crec que encara quedava alguna cosa més dempeus; si més no, l'esplanada encara era present, però avui està ja ocupada per esbarzers, lianes, matolls i heures. Quasi que ni rastre del pedrís que hi havia per seure.
Amb el cor una mica encongit, he continuat l'antiga pista que travessa la urbanització de la Conreria, amb moltes més cases que abans, fins la Font dels Castanyers. M'han saludat quantitat de gossos de les cases tancades i m'ha vingut a rebre el gos del restaurant dels Castanyers. Aquí sí que el paratge es conserva: la font i el restaurant que encara funciona "i que duri!", m'ha comentat el noi que regava els arbres i anava controlant el gos llop.
Continuem baixant fins a les primeres cases de la urbanització Mas Llombard i ens desviem per un
corriol cap a l'esquerra. La vegetació és més humida, les pedres una mica molles, les arrels dels arbres agafades a terra ens fan saltironar pel camí en descens, fins que arribem a la Font de la Canaleta. L'aigua brolla d'una canal i forma un rierol entre fang, heures, ortigues florint i esparregueres ufanoses. Un lloc tranquil per reposar una mica.
Desfem el camí i ens situem a punt on l'hem començat, travessem un camí més ample i ens enfilem, entre bardisses i garrics, per un caminoi poc fressat. Cal anar seguint sempre amunt tenint una tanca de filferro a la nostra dreta. Dalt, un munt de pedres voltades de bruc blanc d'hivern ens diuen que som al Turó de Penjabocs . Força embardissat, però així i tot, podem contemplar el Vallès, amb Sant Fost al dessota i al davant la Serra de Sant Llorenç del Munt. Si doneu una mica de volta, veureu que encara queda alguna resta del poblat ibèric o romà de Penjabocs, no se sap gaire segur. Llàstima que estigui una mica perdut, les pedres ja per terra; només un cert habitacle ens dóna pistes del lloc.
Tornem a baixar i seguim un tros per les cases i carrers de la urbanització. Fins a
arribar a la Font d'en Beter: una il·lusió i una decepció. El lloc arreglat, la font restaurada, els arbres són fora i el seu espai l'ocupa una urbanització. Havia estat un lloc una mica feréstec on s'hi anava a berenar o a dinar al restaurant de Can Beter. 
Guardo les fotos de l'any 1961, quan els companys de l'empresa on treballava la meva mare, Ca l'Isamat, li va fer un comiat perquè va canviar de feina. El 1961! Doncs, en fa 60! Jo tenia llavors 7 anys i estava una mica gelosa i enfadada perquè li van fer un ram i li van oferir amb tota la cerimònia i a mi..., res! Sempre n'he sigut de gelosa del que tenen els altres i tinc fotos al llarg de la meva vida, ben enfadada!
Al davant es veu el restaurant de Can Llombart i per sobre el bosc que es va cremar —en fa un
s quants d'anys, també—. Bé, de fet, no es veu el bosc, es veu la urbanització que es va crear després d'aquella feta. M'he fet fotos d'ara, del 2021, i espero que d'aquí a uns 60 anys algú les pugui veure, però, segurament, no li diran res, ni del 1961 ni del 2021.
Tornem una mica enrere i seguim per les darreres cases de la urbanització. Abans de deixar-la del tot, un erm fangós a mà dreta ens porta a la Font del Rossinyol. Estaria bé que els veïns la poguessin netejar millor i fessin un camí més transitable per arribar-hi sense necessitat de posar les botes al fang o fent equilibri sobre les poques pedres on ens podem apuntalar. L'aigua hi brolla amb força i això crea aquesta humitat del terreny, però també s'hi podria posar alguna passera.
Quan s'acaba l'asfaltatge comença un corriol molt perdedor. El camí transcorre entre esbarzers, troncs caiguts i una estora de fulles seques que fan que el perdis sovint si no es té compte. Sort que vaig seguint l'itinerari marcat per un bon
excursionista de Badalona, J. de Tera, que es coneix la zona com el palmell de la mà i ha deixat gravats els recorreguts al wikiloc: moltes gràcies per la feina i les explicacions! Acabem trobant la Font de l'Hort dels Monjos que surt de dins d'una mina, El terreny fangós i embardissat amb els troncs dels esbarzers que sembla que em vulguin robar la motxilla. Els arbres estrenen el seu vestit verd més clar i encara queda algun arbre de flors rosades. El gros micaquer del davant de la font estrena fulles noves.
Pugem una zona una mica pel dret per esquivar uns revolts i sortim a l'esplanada on hi ha uns antics forns de calç; som ja a la urbanització de la Conreria per la part de baix. Continuem pujant un tros podat, però recte i arribem a la carretera una mica per sota del Cau. Travessem per davant del restaurant, encetem el camí aixaragallat que passa pel costat del revolt de la paella i anem davallant fins a trobar-nos altra vegada a la Font de l'Alba. Un tros més endavant, seiem al banc de la parada del B29 que ens retornarà a casa.
Una bona sortida si no fos pels trossos d'urbanització que s'han de passar ara, però amb l'al·licient de la descoberta de fonts que no havia conegut mai. El mig confinament ha tingut els seus moments positius!
Crec que ja he estat a Montserrat amb tota mena de climatologia possible: amb sol, amb calor, amb cels blaus i lluents, amb núvols, amb pluja i amb neu; amb boira, aquesta boira que, de vegades, es queda enganxada a les muntanyes o que corre per les seves escletxes jugant amb les formes serrades, que transforma el paisatge i que li dona un esperit fantasmagòric on ressalten els troncs dels arbres talment braços que vulguin deslliurar-se'n; o la boira ploranera que va gotejant de les fulles del marfull i les alzines; o, tant compacte que no arribes a veure més enllà del nas.
I aquests darrers dies han estat canviants, entre núvols pluja fina i boira; i alguna escadussera llenca de sol.
no t'avorreixes? A Montserrat, com a tot arreu, sempre hi ha racons per descobrir, sempre hi ha caminades o passejos per fer. Respirar la natura en cada estació de l'any. Llegir i badar o, simplement, no "fer" res. I trobar-te com a casa.
Per mi, Montserrat depassa i agrupa diferents aspectes i crec que no cal ser catòlica o creient d'una determinada religió per fer les coses. Montserrat és natura, és religiositat, és espiritualitat, que potser és diferent de religió; és cultura i és història d'un país; és simbolisme i reivindicació i lluita per la terra i per una determinada manera de ser, una manera catalana de ser al món; és recolliment i meditació, d'aquella que convida a trobar-te a tu mateixa, o si més no, a intentar-ho. Naturalment que hi ha molts més llocs on poder viure i reviure i m'agrada tenir curiositat per descobrir-ne i conèixer-ne de nous, però, també agrada retornar als llocs coneguts i viscuts i fer-los teus revivint moments, llocs i situacions que et serveixen de referència temporal i espacial.
I quan en marxo sempre penso que m'hi quedaria algun dia més; me n'acomiado dient-me a mi i a les muntanyes i a la moreneta que tornaré. Això fa de bo de ser als llocs, pensar sempre amb un retorn, amb una possibilitat més, per repetir i per avançar, per no quedar-se estàtica i per omplir els dies amb allò que et fa feliç.
