dijous, 1 d’abril de 2021

Els Picons

Un dels 100 cims que figuren al llistat de reptes de la FEEC és el dels Picons (951m) a la comarca de La Noguera, prop d'Os de Balaguer. Un cim menor, pensaríeu alguns, però amb atractius naturals que fan agradable la pujada.
Des d'Os de Balaguer podem fer una aproximació en cotxe per una pista en bon estat i apte per vehicles que remunta el barranc de Vila-Seca; uns 9 km fins a l'ermita de Sant Salvador. Un lloc solitari que domina la plana, envoltada d'alzines carrasca, de capçada densa de fulles petites i d'un aglà dolç i comestible que fa les delícies dels porcs senglars i dels porcs en general. L'ermita és un lloc agradable i ombrejat on podem deixar el cotxe. De davant mateix surt un corriol que s'enfila muntanya amunt entre garrics, romaní i argelaga, prenent alçaria per dominar el paisatge. Avui, la mica de vent fresc hi ajuda. Al cap d'una estona arribem al coll i a la pista que ve de Tartareu. Al mig del coll, la cabana del Guitllo o So Guillo com figura a la paret de la cabana derruïda; queda una mica dreta la façana principal. El lloc és del tot agradable per descansar una mica i fer un mos si en teniu ganes.

Al cap d'uns metres passada la cabana, un cartell a la dreta indica el caminet cap al cim que ja es veu al fons, amb la seva forma característica. Al començament se segueix bé, però després és una mica perdedor: hem de tenir en compte que cal travessar un camp llaurat i cal anar pel marge. La sort és que el cim el veiem tota l'estona i només cal dirigir-se sempre endavant. Un cop rodejat el camp, segueix el camí, en compte de no perdre'l, ja que es perd entre el rocam. Unes fites ens ajudaran a seguir-lo sense desviar-nos gaire i no anar directes al barranc. Trobem al nostre pas les restes del vilatge de Montessor i el seu castell, sembla que d'origen àrab del qual en queda tan sols una paret mig amagada i confusa entre les roques. Pugem quasi en escaleta. Per arribar al cim hem de fer-ho a través d'una estreta escletxa de la roca. Tan estreta que no s'hi pot passar amb la motxilla a l'esquena, ni encarant el forat de cara. Cal haver perdut uns quants kilos i provar-ho de perfil, però llavors, els que som curts de talla, tenim la dificultat de fer els passos amb un aixecament de cames prou necessari per enfilar-nos per la roca. Són uns 4 o 5 metres que falten fins al cim, els que ens podem ajudar amb una corda. Així i tot, haig de desistir: o m'encallo o no puc fer la passa! O sigui que decideixo que ja he arribat! Des d'aquí hi ha una bona panoràmica del pantà de Santa Anna, una llenca d'aigua en aquest terreny sec.

Cal tornar enrere i desfer un tros de camí, però decantar-se cap a la dreta seguint el que sembla un corriol una mica més fressat, però perdedor; tornar a travessar el camp i el camí està una mica més marcat. El seguim fins a retrobar la pista que havíem deixat tot sortint una mica més avall. Durant tot el caminet tenim a la nostra dreta unes magnífiques vistes del pantà.

Ara ja només ens queda seguir la pista cap avall per tornar a l'ermita. Passem el mas Garreta envoltat de romaní florit, molt florit, tan florit que fa un goig i dona un color blavós i blanc a tot el paisatge. Passat el mas trobem un bon exemplar d'alzina, monumental, amb una gran capçada i sota la Font de l'Horta brollant amb força i deixant un petit "pantà" ple de plantes aqüíferes.

Molt poca gent pels voltants, és a dir, ningú, si no fos per una bicicleta que derrapa darrere nostre i ens dona una mica d'espant amb el soroll ja desconegut de la civilització.

Arribem a l'ermita de Sant Salvador per dinar sota les alzines en un moment de pau i relaxament. Des d'aquí provo de seguir una pista que em portaria cap als peus del pantà de Santa Anna, però els baixos del meu cotxe no estan fets per això i giro cua no sense, abans, parar-me al mig del camí i fer un bon ram de romaní per portar a casa.

Quan arribo a Les Avellanes, aprofitant que encara hi ha calor, me'n vaig a Vilanova de la Sal i pujo fins a l'ermita de Bellpuig Bell, o de Sant Cap, primer lloc de fundació del monestir. Una ermita excavada a la roca dominant la vall. També es pot arribar fins a l'ermita de Sant Miquel de Privà en runes, dalt del turó per sobre de Sant Cap; una llàstima que es deixi perdre!
I si encara us queden ganes de voltar una mica més, us podeu arribar fins al pantà de Canelles, ara reconvertit en una zona d'esbarjo per anar amb caiac, piragua, volta en vaixell i unes quantes coses més d'aigua dolça. El Montsec de capçalera, l'aigua blavosa i els troncs i arbres secs que emergeixen de la riba del pantà li confereixen un cert encant, segur que molt més apreciat els mesos d'estiu, quan, m'imagino, que deu estar a vessar de gent i de cotxes en el pàrquing que hi ha abans d'arribar-hi. Us hi podeu acostar des de Corçà, prop d'Àger, en una carretera com les d'abans, plena de sots i vigilant que no us vingui una furgoneta de cara. El lloc aquests dies que encara no són el ple de la setmana santa, és una mica tranquil, però ja ple de cotxes aparcats. No sé, però on s'ha ficat la gent!

Cap comentari:

Publica un comentari