dimecres, 14 d’abril de 2021

II República (1931-2021)

90 anys de la Proclamació de la II República (1931-2021)

Avui, amb la Coral Poble que Canta hem reiniciat la nostra col·laboració i participació en els actes de la commemoració de la II República i, en general, la nostra col·laboració en el procés d'independència del nostre país, després dels mesos que hem estat silenciats per força. Tots els que hi hem pogut ser estàvem cofois i il·lusionats per reprendre les nostres activitats en una certa "normalitat". Malgrat el dia rúfol i fred que ha fet, sobretot al matí, el nostre director i ànima de la cora, en Jordi Llobet, ens ha dirigit amb entusiasme. Hem estat convocats per la Comissió de la Dignitat, artífex, des de fa anys, de l'acte davant el monument commemoratiu de la Proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 1931 i retransmès en aquella data per Ràdio Barcelona que ocupava aquest espai del Tibidabo.

Hi ha hagut parlaments, és clar.  El d'en Cruanyes, reivindicant el que fou confiscat pel cop d'Estat contra la República el 1936 i que encara està a l'Arxiu de Salamanca, aviat farà 90 anys. Papers que foren confiscats per dret de conquista i que estan pendents de retornar des del retorn de la celebrada democràcia en boca de tothom, i del retorn de la Generalitat el 1977, aprovat per les Corts Españolas. De fet, tant li fa que hagi estat aprovat; sabem que als espanyols els costa fer cas de la justícia i les aprovacions!

I mentre cantava el "Glòria catalans cantem...· de Ventura i Gassol, i mentre sentia els parlaments d'en Macià (fet per un actor), el d'en Cruanyes, que es mereix tota la dignitat que ell defensa i el de la presidenta del Parlament, he anat pensant i donant voltes al com ens trobem avui. I m'he dit a mi mateixa que no m'estranya la tardança ni m'estranya els anys que han passat de les reivindicacions catalanes, ni els segles demanant la independència de Catalunya.

Escoltes gent com en Cruanyes any rere any amb el mateix discurs, any rere any amb la mateixa batalla per guanyar una engruna de dignitat i... res no canvia. Escoltes els i les polítiques i ho entens. la presidenta no ha fet un mal discurs; ens ha evidenciat que sap història, que s'ha llegit el parlament d'en Macià, que té fe i esperança que transmet amb el seu somriure; inclús ha evidenciat, reafirmant amb el cap mentre escoltava en Cruanyes, que podria ser una qualsevol de nosaltres. Però, ai las! No està, ara, en el nostre bàndol. Està en el poder, és a dir, està al Parlament, és a dir, al govern d'alguna manera; depèn d'ella, no només d'ella, és clar, el fet de tirar endavant amb les polítiques i els objectius que ens hem de procurar com a societat que vol arribar a ser sobirana. És un discurs que hauria pogut fer qualsevol persona amb una mica de coneixement, ben fet, ben estructurat. Però, la meva opinió és, almenys jo, no demano dels polítics això. Demano decisió, demano coratge,

Jo soc un càrrec important d'un govern que ha estat anys al capdavant i, sento dir que fa quaranta anys que estem esperant el retorn de la dignitat d'un país, i em cau la cara de vergonya encara que no hagi sigut nomenada fins fa unes poques setmanes. I no ho dic per ella personalment. Ho dic pel que representa, per qui representa, sigui de dretes o d'esquerres.

He tornat a celebrar la II República. Fa uns quants que anys celebro la II República. No crec que pugui celebrar mai la III República. I m'hauria agradat, i tant! Penso en la gent que ja no la podrà viure. I no pas perquè no s'hagi fet el possible. Veig que davant l'adversitat sempre anem junts, sempre ens posem d'acord "per anar en contra de..."; ens agrada planya'ns. Trèiem el millor de nosaltres mateixos en les lluites contra la insolidaritat, contra, contra, contra... Ai, però, si hem d'anar units per guanyar alguna cosa. No en sabem de guanyar, no en sabem d'aprofitar els avantatges que ens poden donar uns resultats de referèndums o d'eleccions. No trobem pas l'objectiu, ni el desllorigador d'una situació. 

En sabem de fer simulacres! I en som un munt d'originals! Fem vies, fem cadenes, posem llaços. I forrem balcons. Traiem senyeres l'11 de setembre de cada any i cridem una mica mentre anem pel mateix carrer, airegem pancartes i..., l'any vinent hi tornem. Però podem deixar caure un president de la Generalitat si no és dels nostres; podem guanyar el 52% en unes eleccions i no saber què fer-ne; defensar una taula que no s'ha trobat mai per treballar o reclamar als altres allò que ens han fet ells abans; com criatures: tu em vas fer allò, doncs ara jo et faig això. I qui dia passa any empeny. Fins a l'extenuació. Per això deia jo més amunt que entenc el pas dels tres-cents anys i els quaranta i entendré el noranta d'aquí en endavant.

Mentrestant, la gent surt al carrer, canta, crida i s'il·lusiona.

No tot és culpa dels polítics, però. També és culpa de tots nosaltres, que sembla que sempre esperem algú que ens digui què hem de fer. Tots molt assemblearis —això és el que es portava a la meva època de jove— però, tanmateix, necessitem un "leader", algú que s'arremangui i ens ho faci, algú que dirigeixi, algú que condueixi el ramat. 

Un país amb una xarxa d'associacions tan gran, amb entitats i institucions de tots nivells i àmbits i esperem dels polítics per a tot. No ho entenc i em sap greu. Potser estic equivocada, segur. Potser no arribo a entendre i analitzar adequadament les coses, de segur! Ja sé que tot és molt complicat, que res és fàcil, però, de veritat creieu que amb tanta gent no podem avançar una mica més i esperem que "ells" diguin què, com i quan podem avançar? De veritat, m'agradaria que alguna persona em fes veure que vaig errada.

Mentrestant, l'any vinent celebraré els noranta un any i espero celebrar els cent! Amb tots vosaltres! Cantant si encara tinc un fil de veu; o oferint la meva presència allà on es necessiti i sàpiga fer.

Cap comentari:

Publica un comentari