Pasqua

 Llum nova de primavera,

la mona a la nevera:

xocolata de primera

que et regala el padrí.

 

La Pasqua és aquí

entre palmes i oliveres

sota una lluna plena

que ens captiva qualsevol nit.

 

Les ventades de març

amb tardes de sol directe,

els camps ja florits

i els perills de les glaçades.

 

Els dies indecisos

entre el cru hivern,

els ruixats impertinents

i hores de calorada.

 

La farigola i el romaní

ens regalen malves al florir.

I el sol, a diari,

torna a sortir. 

                Isabel Barriel

Avui he menjat la mona, com tants d'altres anys. Ara ja sóc jo qui la vaig a buscar a la pastisseria, com tants d'altres anys: allà on em trobi. A Gósol alguns anys, o a Solsona o a Badalona com aquests darrers i com avui. De fet, els padrins, poques mones em van portar: el padrí, el meu avi, va morir quan jo encara no havia fet l'any. La padrina, l'àvia, quan jo en tenia tres d'anys. Des que es va morir el meu pare, aviat en farà 63, ell em portava la mona. Anàvem a una pastisseria de Sant Adrià, a la carretera, a buscar-la. Agafàvem l'autobús que jo em marejava i la parada estava quasi al davant. I recordo que jo deia a la pastissera: "vinc a buscar la mona del papa". I tenia mona, jo! De fet, també en tenia el meu germà que, tot i tenir padrins (el padrí encara és viu), també lii portava el papa; mai van ser els seus padrins qui li van portar la mona (el tiet i l'altra àvia).

La setmana començava amb el dia de rams: la palma i el palmó de Can Vilalta, a la carretera. Un palmó, el d'en Jaume, que arribava a casa ben escabellat i guardàvem al rebost fins el dia de rams, quan estrenàvem el vestit de primavera i les sabates de xarol. Una palma petita o un ram de romaní o de llaurer que portàvem quan érem fora, a Sant Jaume o a Timoneda o a Sorribes. I una mona que compartíem amb els veïns i mossèn Ramon a Sorribes La Vansa.

Una lluna plena de setmana santa que sempre em recorda Cal Julià, quan sortia la lluna i envaïa el paisatge fent de dia el que hauria estat negra nit. I els estels. Al vespre, en anar a tancar la porta, m'asseia al banc de pedra i cantava amb la Bruna i el Petit i la Perla que em feien companyia els darrers anys. I no es queixaven! "L'estel és el meu company, quan la nit és ben serena..."

I les glaçades del camp de Timoneda, quan passàvem la setmana allà. Poques setmanes santes he passat a Badalona: algunes de viatge, algunes a Timoneda veient la farigola florir i algunes a Cal Julià, amb l'argelaga i les caramelles que cantaven les meves nebodes de petites.

Els ruixats de la setmana de vacances entre el segon i el tercer trimestre. Aquells ruixats que sentíem amb la llar de foc encesa encara, o amb les caminades ràpides perquè no t'atrapés la pluja. Pujant turons amb els gossos al costat: el Roc i la Bruixa i la Dharma. Flaire d'herba mullada i gotes relliscant per les fulles. Dies ennuvolats i dies de sol; i uns paisatges estimats.

Tot és bo de recordar ara que soc a casa. Un món que per força s'ha acabat. Però, sempre em quedarà la mona; un tros de pastís i un "plumero", amb alguna cosa de xocolata que menjo gustosament amb uns Aromes de Montserrat!