divendres, 9 d’abril de 2021

Ruta dels arbres de Vallcàrquera

Una ruta agradable en aquest temps. Podeu fer-la al vostre gust. Si mireu al wikiloc, hi ha diferents possibilitats de rutes o itineraris, des dels més agosarats als més fàcils, però tots són plaents i amb coses per observar i aprendre. El que hem seguit avui, comença al Figueró, al final del poble tot anant direcció a Aiguafreda. Si hi aneu amb la RENFE, heu de preveure les parades que fa el tren durant el trajecte; ho dic, més que res, per si teniu una hora prevista d'inici de l'itinerari, perquè, si no, una matinal es podria convertir en una sortida de tot el dia!
La ruta que hem fet segueix un primer tram la Ruta dels arbres de Vallcàrquera o de la riera de Vallcàrquera. Una ruta que serveix tant pels excursionistes com, segur, pels escolars o famílies que vulguin fer l'itinerari. Al llarg de la ruta hi ha uns arbres majestuosos degudament indicats: el pi, el castanyer, el freixe de fulla petita, així com el galzeran i el boix o l'heura i l'arítjol, herba fetgera... Tot seguint el rierol de la riera, ombrívol i gemat en aquesta època de primavera que, gràcies al temps meteorològic, fa més verdes les tonalitats del verd, una mica més lliscadisses les pedres i troncs mullats i una mica més agradable el passeig.
Al llarg de l'itinerari podem trobar també diferents fonts: la font de la Noguera, la font del Molí o la Font del Castanyer; algunes amb un toll d'aigua brollant, d'altres de seques. No us conformeu, però, amb tan sols l'itinerari de la riera. Arribeu-vos una mica més amunt. Quan deixeu el corriol, sortireu en una pista que heu de seguir de pujada, a bon pas, fins que trobareu un gros forat a terra: és una de les boques d'entrada a la mina del Socau. Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrere de la Torre de Can Parera”. Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. 
Si teniu la sort que hem tingut nosaltres, us trobareu amb una noia acompanyada amb un gos  de pastura que us explicarà alguna cosa de la mina de ferro, explotada en  temps i anys antics, amb una mica de geologia gràcies a la seva parella geòleg. Tot i les seves indicacions precises no hem pogut trobar altres boques d'entrada a la mina. Mentrestant, el seu gos, anava i venia amb el tronc que li tiràvem i ens portava a frec de mà, obedient i disciplinat i gaudint gairebé més que nosaltres amb tanta gent que li feia cas. A l'altre vessant de riera anem descobrint, entre arbres i heures, masies senyorials i ben arreglades que encara fumegen i ens transporten amb les olors a moments viscuts de la nostra joventut i infantesa.

Tornats enrere i arribant al punt del final del corriol, seguiu la pista a mà dreta que us porta, després de pujar unes escales mig colgades per l'herba, fins la Rectoria de Vallcàrquera, ara transformada en Escola de Natura per als infants i joves de la zona.

Des d'aquí, podeu seguir la pista de baixada cap al Figaró. De totes maneres, com que jo portava un grup il·lusionat, creient i obedient per la sortida i em van dir que, com a voluntària que els feia de guia, podia decidir en un moment donat, m'he atrevit a fer una mica més de volta i els he fet pujar per una pista fins a la Collada de Seguer, a mig camí del Tagamanent. Dalt, s'obre un espai ampli i gens enclotat, amb vista als Cingles de Bertí i la Serralada del Montseny. Tota arbreda, tot bosc. La vegetació canvia a terreny de més secà: romaní, argelaga i farigola ben florida; alzines i pins. Sol i escalfor.

Arribem en una pista de pujada constant fins la Collada de Seguer. A la nostra dreta el Turó de Seguer; al nostre davant un encreuament de camins: cap a la dreta pujaríem al Tagamanent; a l'esquerre, davallem cap al Figaró passant per Castellsaguer. Una magnífica masia, tota ella vallada, amb horts i prats i unes vistes dels cingles que destaquen en el cel blau i net d'avui. De la masia de Castellseguer una companya del mateix cognom se'n fa propietària; els altres, esparem haver pogut fer sort i, gràcies a la coneixença, visitar-la de tant en tant quan s'hi instal·li alguns dies tan clars i tranquils com el d'avui. Les mates de romaní i farigola fan el camí planer i ens conviden a agafar-ne una mica per a fer-ne sopes o ungüents medicinals.

Uns quants revolts de baixada pronunciada ens indiquen que estem canviant de paisatge altre cop per arribar a una zona més humida. 

Quasi a peu de carretera, cal seguir la pista paral·lela a la via ràpida i estar al cas, en un moment determinat, d'agafar una petita drecera entre rocs que baixa fins el torrent que dóna al punt que hem iniciat la ruta i a la Font de la Noguera.

Si decidiu quedar-vos a dinar i sou colla, us recomanem que travesseu tot el llarg del poble en direcció a La Garriga, passeu per dessota del pont del tren i aneu cap a les piscines municipals on trobareu el restaurant la Cuspineda on us serviran un bon dinar,

Una sortida matinal que es pot fer amb diferents nivells de caminaires i de rutes. Molta sort!

Cap comentari:

Publica un comentari