Congost de Mu

El darrer dels dies per estar i conèixer aquesta part del país el dedico al Congost de Mu abans de baixar cap a casa.

Des de les Avellanes vaig cap a Vilanova de la Sal i, abans d'arribar-hi, una carretera poc transitada em porta cap a Gerb i Sant Llorenç de Montgai, des d'on m'afegeixo a la carretera que ve de Balaguer per anar cap a Camarasa. Un cop passat el poble de Camarasa, es deixa el cotxe en un pàrquing a peu de carretera abans de traspassar el Pont del Pastor. Es continua un tros de camí asfaltat que duu a la Presa i Central de Camarasa, en l'aiguabarreig del Segre, amb el riu davallant amb força energia. Una passarel·la metàl·lica ajuda a agafar desnivell. Al final de la passarel·la un pont penjat sobre el riu ens traspassa al vessant esquerre del riu des d'on un camí en ziga-zagues ens enfila per sobre del congost fins a arribar a la intersecció de camins: a l'esquerra aniríem al mirador de Peralta, a la dreta anem seguint el curs del congost. Les parets dels dos vessants, altes i el riu al dessota sembla plàcid, no et creuries pas l'empenta que té a la presa veient-lo només des d'aquí. 

Tot el camí florit, que la coloració que dóna al paisatge és una meravella pels ulls: el blanc del marfull, el groc de l'argelaga, el bau pàl·lid del romaní i el blavós pujat de la foixarda es barregen amb el verd del boix i d'algunes mates de cirerer d'arboç. Poca ombra, però. Un cop arribats al cartell que ens assenyala la direcció d'Alòs de Balaguer, el camí va carenejant amb alguna pujada i baixada suau, entre pedres i arrels fins que aviat va descendint a poc a poc.

El dia magnífic, d'un blau serè i el sol que va agafant a la cara i als braços. Sort que ja ens hem posat la samarreta de màniga curta! Aquí sí que vaig trobant gent de cara. Aquest espai, tot i no haver-hi una gentada, està molt més transitat que els camins que he fet aquests darrers dies. Alguns amb moltes precaucions, d'altres més naturals, però tots, crec jo, esportistes o amants de la natura.

El camí arriba a peu d'aigua on dos ànecs es refresquen i el cel s'hi emmiralla; les parets de roca de la banda dreta hi deixen el seu rastre, reflectides en el lleu moviment que fan la parella d'ànecs. Cal anar-se parant i contemplant el paisatge per davant i per darrere, aspirar l'aroma del romaní i viure feliç aquests moments, assaborir-ho sense presses, copsar la bellesa amb la màquina, però també, i sobretot, amb els ulls i amb tot el cos.

Un parell de passarel·les més i arribem a una pista transitable per cotxes, ja a tocar d'aigua i a una esplanada on els que venen des d'Alòs poden començar a fer el congost. Encara vaig una mica més enllà seguint el curs del riu fins a la Font de l'Espadella, on unes taules i bancs de pedra conviden a fer un mos. Des d'aquí s'albiren les runes del castell d'Alòs de Balaguer. La font raja a tocar de roca i la seva humitat omple de verdet la paret. És el final de l'itinerari que m'he marcat avui. 

Cal retornar pel mateix camí, saludant a la gent que va i ve i veient el paisatge des d'una altra òptica i una altra hora del dia. Penso que és una bona època per venir-hi; no sé jo si més endavant, a partir del maig, ho trobaria tot com ara: el florit del camí i la temperatura que es nota que va pujant a mesura que s'acosta el migdia. No torno a trobar ombra fins que no torno a travessar el riu pel pont penjant.

Amb el cotxe m'arribo al poble de Camarasa per dinar al restaurant Can Pere, bon menjar, casolà i amb un servei amable i acollidor.

I des de Camarasa cap a casa.