Caminant amb Maria Barbal: Mel i metzines

Hem encetat de nou el cicle Caminant amb Lletres amb la Maria Barbal i la seva obra Mel i metzines tot caminant per Altron, la Vall d'Àssua. Una obra que ens ha fet trescar per aquests camins a la cerca d'un temps perdut —o potser no tant com ens pensem—, una vida, una època de la que tots en som descendents. L'Agustí, fill d'un poble del Pallars, ens ha acompanyat per aquests paratges verds i per aquests pobles de pessebre, arrecerats a la vessant solana de la muntanya, amb pocs quilòmetres de distància l'un de l'altre, talment els haguessin posat per a formar part d'un pessebre vivent.

No hi ha gaire gent passejant pels carrers, cosa que no vol dir que no siguem observats per allà on passem. No ens trobem cap excursionista durant els dos dies de la nostra estada i gaudim del paisatge amb gust de mel i amb metzines barrejades.

La nostra estada a l'hotel Rock d'Altron altament recomanable: pel seu acolliment, pel seu menjar, per la seva situació en un poble tranquil i sobretot, per l'amabilitat i la disponibilitat de la família que n'està al capdavant, amb la gentilesa del Xavier que ens ha guanyat en simpatia; per tornar-hi.

Altron és un poble petit, amb una placeta sempre plena de cotxes, per sobre de Sort, ensota dels altres pobles de més alçada. Un bon punt per fer excursions i passejades i per voltar per aquesta vall mig amagada, amb noms de pobles difícils de recordar, que exigeixen memòria i orientació: Olp, Pujalt, Castellviny, Sorre, Bernui, Saurí, Surp, Escàs, Caregue, Llarvén, Enviny, el derruït Meneuri i el conegut Llessui, que, juntament amb Altron, formen la Vall d'Àssua, regada també pel riu Pamano.

Portem amb nosaltres una descendent d'aquestes muntanyes, de casa Sobirà d'Altron, una de les cases més importants, potser la que més! Una càrrega emocional que ens arriba a tots. Podeu saber-ne més llegint el llibre "Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars" de Montserrat de Moner, un llibre bàsic per entendre la vida de muntanya, la vida del Pallars al llarg de diverses generacions d'una mateixa nissaga. Molt agraïts tots a l'Empar que ens ha fet viure un xic la seva història.

Una de les rutes que hem fet ens porta fins l'ermita de Sant Salvador: ai, no!, perdó!, Sant Josep!, que no sé quina fixació he agafat pel Salvador aquest, pobre Josep! Una ermita senzilla construïda dalt d'un turó amb vistes a la vall de Sort i Rialp, al costat d'una estelada onejant; al fons de la vall, cap al nord, les muntanyes de la Vall d'Àneu i Vall d'Aran. Seguim un corriol ben marcat fins a arribar a Olp, on el nostre protagonista anava a escola, rebia càstigs amb la mà estesa i el regle del mestre i jugava amb els companys o tornava cap a casa travessant aquests mateixos camins. Entre tots hem recordat les nostres facècies d'escola: regles a les puntes dels dits, llibres a les mans amb braços estirats i orelles d'ase. Quins temps!, això potser sí que ha canviat.

Des d'Olp ens encaminem cap a Castellviny, una casa fortalesa gairebé, amb una església romànica que a poc a poc és menjada per l'heura i per la figuera que li escardarà els murs. Remuntem el corriol i descendim pel barranc de les Burrelles que ens fa fer una marrada entremig de les vaques per no enfangar-nos en el seu xipolleig de fang, pedres i fems, remuntar un camp, traspassar un doble fil ferrat i arribar a Pujalt. Tot tancat. Pobles que deuen sobreviure als estius quan la gent els fa bo d'anar a muntanya. Pobles ben arreglats i amb teulats nous tots ells, finestres barrades i un parell de gats miolant. 

A la tarda, amb uns núvols negres que es comporten, ens arribem a Surp. L'església val ben la pena! Una joia del romànic enmig del prat verd, amb un campanar altiu que juga amb els núvols i una posta vermella d'admirar. Un poble de carrers costeruts —jo l'hauria posat a peu pla, però llavors, segur, perdria la gràcia—, un gat per acariciar, una formatgeria tancada, un pensar si hi viuríem aquí i aguantaríem les inclemències del temps, sigui amb pluja, amb neu o amb sol quan l'estiu marxa i els pobles de muntanya queden sols i muts.

De tornada, una volta pels carrers d'Altron visitant casa Sobirà i la botiga més petita del món on pots comprar i bescanviar tal com es feia en temps ancestrals.

L'endemà continuem el nostre recorregut amb l'Agustí i el seu germà Conrad, la mort del pare, l'abnegació de la mare, la presència de la jove a la casa pairal, la fugida del nostre noi de les muntanyes, cap a la guerra primer, cap a París després..., sense desvelar el final de la història.

Pugem a Sorre i acabem de remuntar cap a Bernui per arribar-nos a Saurí, famosa per les pintures modernes de l'església. Passem barrancs amb aigua, reconeixem el riu Pamano (famós gràcies al Jaume Creus), caminem recollint nous de terra i per sota els avellaners entre verds maragdes i verds foscos dels arbres. Un ambient que convida a pensar i a agrair a la natura el que ens ofereix. De tant en tant, una mica de suspens amb la lectura de les atzagaiades de l'amo Guerau. Nosaltres amb molta mel per les muntanyes i poques metzines. Guerau més de metzines i poca mel.

Arribats a Altron fem un dinar de restaurant amb bona companyia i cadascú s'endú cap a casa un petit bocí d'aquest paisatge, una història més contada i llegida, uns dies de convivència i unes ganes de tornar a emprendre camins i traces.

Beethoven, l'origen del geni

Una ruta ben aconduïda, com totes les que fa, amb el Joan Vives músic  —locutor-redactor de Catalunya música i divulgador musical—, per terres d'Alemanya, visitant els llocs emblemàtics de Ludwing van Beethoven. Sempre és un plaer sentir-lo. perquè explica música, història. religió i cultura, és a dir. tot allò que té a veure amb el compositor objecte de conferència o visita o viatge- I és que, a part de gaudir-ne els qui l'escoltem, en gaudeix ell mateix i sempre és un goig sentir una persona que veus que s'ho passa bé contant el que sap, t'ho fa entendre i et transmet les ganes de saber-ne més.

La ruta s'inicia a Bèlgica, al bonic i poc turístic poble de Mechelen, d'on eren els avis de Beethoven. Allà podem trobar la petita estàtua de Beethoven. Beethoven amb una rosa a l'esquena donant gràcies al seu avi, ja músic, i al que va seguir els passos tot i venir d'una família de forners. L'avi ja form+a part del cor de la Catedral de Sant Romuald, el 1717, gràcies a la veu blanca que tenia. Anys més tard, la família es va traslladar a Bonn on va néixer el mateix Beethoven. Hem tingut la sort d'escoltar un petit concert de carilló, Mechelen destaca com a escola de formació en carilló, pel músic Koen van Asshen que ens ha ensenyat els secrets de l'instrument.

Mechelen és una típica ciutat de Flandes amb la plaça presidida per l'ajuntament i les cases medievals. Animada i acollidora, orgullosa del seu tarannà musical.

Les anades i desplaçaments de Beethoven ens porten a Colònia, la quarta ciutat més gran d'Alemanya on van viure personatges importants com Offenbach i Max Bruch.  Com moltes ciutats d'aquest país van ser bombardejades durant la I i II guerra mundials i en queda poc del seu esplendorós passat. S'ha conservat i han conservat la catedral, amb les agulles negres que apunten al cel. Altiva i imponent per sobre dels edificis de la ciutat moderna, al costat del Rin, el riu que els dóna vida. Un dels màxims exponents de l'arquitectura gòtica, s'erigeix sobre més de cent pilars que sostenen la seva volta. Il·luminada per finestrals de colors, el dins és majestuós. Feta de la pedra del país, sembla que és difícil netejar-la per la debilitat mateixa de la pedra i, ens diu la guia, estem acostumats a veure-la així; que no ens la canviïn. Un passeig pel costat del riu, crucial en la vida d'Alemanya i pels carrers animats de gent, comercials i moderns. ens sentim una mica més alemanyes.

Arribem a Bonn, l'antiga capital de l'Alemanya de l'Oest. moderna també a causa dels estralls de les guerres, senzilla i sense grans pretensions des que no és ja la capital del país (des del 1989), amb un nucli petit però acollidor. Dóna gust voltar
pels seus carrers de cases blanques encara que la pluja et vagi caient. El terra llueix i els bassals reflecteixen els finestrals de les cases. Hi ha quietud.

Al vespre, un concert. El concert final de la Beethovenfest. Un programa de categoria: la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el Triple Concert, op. 56 de Beethoven. Una orquestra genial, jove, que té la peculiaritat de tocar sense partitures, un director entregat i animós i uns solistes excelsos. Julia Hagen al violoncel, una noia jove que toca l'arquet amb tot l'art i sentiment; Renaud Capuçon, violí virtuós i Kit Armstrong al piano, un veritable prodigi davant les tecles. Un final de vetllada que no podia ser millor!

L'endemà, vista als carrers de Bonn, l'església de Sant Remigius, l'escola de música Kurfurstliches Schloss i la casa de Beethoven en la seva estada a Bonn, els primers anys de vida amb l'habitació on va néixer el 16 o 17 de desembre de 1779. Objectes personals com partitures i aparells per a fer més fàcil la sordesa que el va enganxar els darrers anys de vida. Estàtues de Beethoven per la ciutat, d'on va marxar cap a Viena i on no va tornar més abans de morir-se. Es calcula que va canviar més d'una trentena de vegades de casa; no es conserven totes i no sé si deu ser possible fer-ne una ruta.

Acosteu-vos al cementiri municipal: veureu la tomba de la mare de Beethoven, l'única vegada que ell va retornar a Bonn per acomiadar-se'n; del pare no en volia saber gairebé res. També hi ha la tomba de Robert Schumann i Clara Schumann. Un cementiri tranquil, amb el dia grisós i els arbres que ja van agafant el to vermellós i ocre de la tardor, un silenci, un recolliment, un passeig confortable sota la fina pluja que cau en alguns moments. Podríem fins i tot anar cantussejant melodies i leds d'aquests músics mentre l'aire fa caure les fulles a terra.

També es pot visitar, als afores de Bonn, la casa de Robert Schumann, aleshores un sanatori privat que va acollir al músic els darrers anys de la seva vida.

El següent dia fem ruta cap a Mannheim tot fent de primer una navegació pel Rin, la via fluvial més utilitzada de la Unió Europea i navegable des de Basilea fins al seu delta del Mar del Nord. La sequera també ha arribat fins aquí i, fins l'últim moment, no hem tinhut per segur que poguéssim navegar. Però, hem pogut fer un tram curt entre pobles a la riba del riu, castells enlairats i vinyes mig penjades. la sirena  i la llegenda de Lorelei ens ha captivat, com als navegants que quedaven atordits pels seus cants. per desfer-nos de l'encantament, hem pujat fins al castell de Marburg i ens hem passejat pels salons entre quadres familiars, tapisseries i taules parades. Després de dinar, un concert dels lieder poc coneguts de Beethoven acompanyats de guitarra. A la tarda, a Mannheim, sopar turc amb la neboda.

El darrer dia una visita al Palau Ducal de Mannheim, on descobrim que tenim un badaloní famós que fa papiroflèxia per a les cases reials i que, ben segur, coneixia jo de petit. Seguidament, ens desplacem fins el castell on Mozart va fer concerts de jove, amb els jardins versallescos que el volten  i un bon vi per acabar la ruta.

Hem estat uns bons dies acompanyats de Beethoven. Schumann i Mozart. Unes rutes que val la pena seguir i gaudir.

Islàndia

La terra del foc i l'aigua en diuen a les propagandes de viatges. I és ben veritat. Foc no n'hem vist, però sí que n'hem sigut conscients mentre hem voltat tota l'illa. Aigua sí, aigua molta! En tots els seus estats: líquid, gasós i congelat. 

Jo també en diria l'illa de la calma que potser li escau més que a Mallorca en aquests moments. Calma, verd d'herba sobre negre de lava, blanc de gel i escuma d'aigua, basalt i colors que van del marronós al vermellós del terra passant pel grogós del sofre. Cases disperses com punts en el paisatge. Glaceres i blocs de gel navegant pel mar, sigui en calma o enfurismat, gel que com perles i diamants destaquen sobre l'arena negra de les platges. Saltants i cascades amb una energia i una potència a la que no estem acostumats a casa nostra. Islàndia és terra de foc i aigua, de colors de terra, de verd. Una illa amb un cel de colors les nits estrellades, blau, verd i vermell; i uns núvols que es passegen pel cel diürn amb una boira que juga amb les muntanyes. Un paisatge a voltes apocalíptic, lunar, amb fumeroles de vapor o ben desèrtic. Tot fumeja. Tot és natura.

Una illa perduda al mig del mar que no surt ni als mapes dels homes del temps des de les nostres latituds; no ens arriben notícies d'aquest país, no fan gaire soroll en el mapa geopolític, viuen la llum d'estiu amb ànsia i es recullen en la foscor dels mesos d'hivern. Saben gaudir i s'estimen la seva terra.

Un viatge que s'ha fet curt. Un viatge molt agradable amb els companys amb els que hem compartit aquesta illa. Una illa poc coneguda de la que en sabem més gràcies al bon fer de la Sara del Club del Viatger, a les explicacions i guiades del Javi, un extremeny perdut en terres islandeses i amant de la natura, i a la cultura i tradició transmesa gràcies a la música del nostre xòfer al que vam batejar de seguit que el vam veure de "viking" i que ens ha amenitzar amb la trompeta i el piano. A part de la bona conducció.

Una illa amb un dels primers Parlaments erigit enmig d'un paisatge d'una bellesa indescriptible, a prop de la falla eurasiàtica que es va engrandint cada cop més, com si ens volgués dir que els pobles se separen, prenen distància, potser per ajuntar-se per l'altra punta.

L'aigua surt bullint de la terra, fent explotar esquitxos cap amunt amb vapors i olors; banys termals naturals on es pot reposar i relaxar-se d'una excursió o d'un dia agitat. Els rius corren cap al mar; d'on surt tanta aigua, d'on treu la força sense grans alçades? Dels elfs. Dels trols. De les dones d'aigua. Un país que és capaç de desviar carreteres per no molestar els elfs és un país on es pot viure i amb el que es pot confiar. Un país que conta històries, grans sagues que conserven escrites zelosament, i que vol aprendre de les històries passades per viure el futur. Un país sense grans construccions. La natura és la construcció més important preservada. Els seus déus vulguin que continuï així.

Una fauna que hi reposa: cignes, frarets, foques, gaviots i gavines…, i unes foques que salten per l'aigua de tant en tant, mirant de no ser gaire vistes. Uns bens plens de llana per aguantar els freds de l'hivern, caminant sempre de tres en tres. Res de grans ramats; la parelleta i la mama en tenen prou per afartar-se d'herba ben verda. Remullada de l'aigua que acostuma a caure del cel.

Sense arbres, o molt pocs. Avets plantats en filera formant quadrats d'un verd fosc sobre verd maragda, talment un reducte del que va ser abans que els vikings construïssin vaixells per llançar-se a la mar. Bedolls que aixequen pocs pams de terra. No és temps de flors, ara, a Islàndia: líquens ancestrals, dríades que s'endú el vent, crestes de gall seques i enormes veròniques.

L'art culinària del bacallà i del salmó, de les sopes i de les copioses "kaka" que ens han servit a cada àpat (kaka amb k, que queda més bé). I el cava amb pernil i formatge, de casa nostra, això sí, per celebrar els grans esdeveniments de les cascades majestuoses o de la glacera sota la plugeta i el vent petant a la cara, o del conjunt basàltic forjat pels trols. Tot ha servit per celebrar el viatge.

Haguéssim allargat el passeig per la costa resseguint cales amb el mar esverat i entre els rocs de lava coberts de molsa seca; hauríem repetit l'anada a la glacera sense vent gelat, hauríem navegat entre els icebergs tot un dia i hauríem pujat a totes les cascades. Hauríem pogut endinsar-nos al ben mig de l'illa, però, en tot cas, ho deixem per a una altra anada, que sempre s'ha de deixar alguna cosa per fer i poder tornar; ens hauríem estirat estones a la gespa o sobre les algues compartint espai amb les foques, descansant i aixecant el cap mirant els curiosos amb un devessall de màquines i mòbils. O ens hauríem volgut quedar prop d'un saltant d'aigua sentint només el seu bramul. Ens hauríem volgut endinsar més a la cova per sota la lava amb la lluentor vermella i negra de les pedres per descobrir un món diferent, un món subterrani que ja va descriure el Jules Verne en els seus viatges al fons de la terra. Tota comunió amb el planeta.

I, per damunt de tot, hauríem volgut sortir cada nit per alçar el cap a la fosca estelada i no cansar-nos de veure les aurores passejant-se per sobre els nostres caps. Abrigats i amb silenci recollidor. Admirar els seus colors i les seves danses nocturnes, nosaltres estirats a terra i elles jugant pel cel. Una emoció cada nit, un descobriment, un desig. Sols i soles, cadascú amb ell mateix. Sense parets d'hotels, com un bivac de quan érem joves. Apartats de les cases o amb els llums, a la llunyania, de Reykjavík.

Passejar-nos pels carrers dels pocs pobles i pels de la petita i plàcida capital europea malgrat la unió que no la contempla (que ben fet fan de no ser-hi). I anar de concert al seu auditori de cristall simulant les pedres basàltiques o a l'església del turó amb el campanar que apunta al firmament. Una ciutat amb la mesura justa entre "l'home" i la natura.

Islàndia ens ha enamorat i ens ha deixat un bon gust. Val a dir que hem tingut bon menjar, bons paisatges, boníssim temps (amb sol!), bons banys, boníssima companyia, bon guiatge. I unes aurores boreals per recordar en les nostres nits estrellades.

I acabat el viatge —amb un dia més per gentilesa de les anul·lacions de vol de Vueling que ens van obligar a fer tres-cents quilòmetres amunt i avall en menys de vint-i-quatre hores per tornar a l'aeroport (considerant que ja vam tenir quatre hores de retard a l'anada)—, els sentiments s'acumulen, les imatges i els records perduren de manera gràfica i les ganes de viatjar tornen per emprendre altres camins per retrobar amics i fer altres coneixences.