Les gorgues de Canet d'Adri

Una excursió força planera per anar acabat aquest temps de calor. Una excursió nombrosa: el grup va creixent i entre tots l'anem mimant. Una bona benvinguda a les persones que s'hi han incorporat i que esperem retrobar molts dijous.

El lloc escollit: les gorgues de Canet d'Adri a la comarca del Gironès, molt a prop de Girona. Un lloc escollit per acabar els últims dies d'estiu, un lloc fresc que si hagués calgut ens assedegaria de la xafogor. Però ha estat un dia que, tot i començar amb uns núvols negres i amenaçadors sobre la Serra de Rocacorba, hem viscut amb bona temperatura. Una excursió fàcil, com dèiem, que ens ha permès xerrar tranquil·lament, descobrir zones noves per a molts i gaudir de la companyia de tothom.

Hem iniciat la sortida amb un esmorzar d'aquells que en diuen de forquilla que ens ha tret, als que l'han fet, el mal humor d'una retenció a l'A7 per culpa d'un accident. Cada vegada es fa més difícil fer sortides per les carreteres catalanes!

El camí comença a l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri, al bell mig del grup de cases disperses que formen el nucli de Canet d’Adri. Llàstima que no és visitable el seu interior, com tantes esglésies i ermites que romanen tancades sense cap petita obertura que en faciliti la visió. Per un petit corriol arribem a la pista que passa entre can Grau i can Quelot. Avui, la quasi trentena de persones que som, fa que la "cua" es vagi allargant i fa goig veure la filera de gent que, amb il·lusió, enceta la marxa. La pista es converteix en corriol que va ascendint molt lentament entre alzines, marfull i esparregueres. Esparregueres ben gemades en les que no hi veiem cap espàrrec: "és clar!, no és el temps", ens diem, talment aquell que vol abastar figues i no pot perquè encara són verdes! De fet, però, arribem a la conclusió que no és pas el temps.

El camí té algunes sorpreses que donen un punt d'emoció a la caminada tranquil·la. Pujades agafant-se a les arrels o a les branques dels arbres, amb cordes i tot d'ajuda, baixades relliscoses també amb cordes de suport; tot plegat uns petits trams que fem sense problemes. En sortir de l'alzina ens arribem a l'església de Sant Llorenç d'Adri. Una església catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que s'alça majestuosa amb un roser curull de roses al seu davant. Aprofitem per a que uns abnegats ciclistes (un d'ells forà) que no troben l'ull de la càmera ens facin una foto de grup, que això de la trentena s'ha d'immortalitzar!

 Aviat arribem al Mirador del Puig d'Adri des d'on podem observar al fons Girona i al darrere nostre el volcà Puig d'Adri, una muntanya arbòria que no es deixa pas pujar, tota plena d'esbarzers, matolls, troncs secs, i altres lianes. No es deixa pujar i, si s'és atrevit i es puja, no deixa que en marxis a no ser que acumulis unes quantes esgarrinxades. Paraula de les que van anar a preparar l'excursió!

Continuem el corriol i fem parada a les grederes del volcà Puig d'Adri. Ara que ja estem avesats al vocabulari dels volcans, sabem que les grederes són un antic esquitx de magma que han emès els volcans al llarg de les fases explosives durant l'erupció. Aquestes estan al nostre abast. Continuem el corriol que es transforma en pista entre alzines, suredes, algun arç, esparregueres i diferents matolls, pujades i baixades sense complicacions, i ens adonem que el terreny que trepitgem és volcànic, de pedra negra, de lava expulsada pel volcà de fa uns quants anyets. La pista travessa una casa des d'on ens saluden els gossos, contents de veure algú, dues cabretes que tiren muntanya amunt i un gall estarrufat que no ens fa ni cas. A hores dels nostres dies, gent urbana, tot un esdeveniment!

Travessem la carretera i la masia de can Corba, el Pla de Vila-rasa amb la magnífica masia porxada de can Canet i per sota de cal Ferriol, arribem per fi a les Gorgues de Canet d'Adri, objectiu que algú del grup dubtava a veure. El terreny té la seva gràcia: troncs que s'han de saltar per sobre, passar per sota, esbarzers que s'han de sortejar, enfilades de camí entre arrels ben segures, baixadetes tot fent corredissa i aigua, això sí, no molta. Aigua quieta, embassada, amb fulles seques a sobre que no gosen moure's ni un mil·límetre. Capficats estem de com pot ser que es conservin alguns petits saltants amb aigua que corre. El lloc és feréstec, selvàtic, miralls d'aigua que reflecteixen els colors dels nostres jerseis i samarretes donant altres tonalitats diferents que les del verd que hi ha en el lloc. Pedres ben posades que ens permeten anar travessant la riera de Rocacorba que va formant aquests petits gorgs, o gorgues, on ens emmirallem tots. El silenci, el soroll dels rajolins d'aigua i el cant d'algun ocell fan del lloc un petit refugi que ens ajuda a relaxar-nos, si no fos perquè s'ha d'anar mirant a terra, pendents dels rocs. Ara, el lloc bé s'ho val i algunes de nosaltres ja ens hi veiem passejant en aquesta boscúria, en moments d'estrès de les ciutats on vivim.

Quan sortim a camp obert fem cares de satisfacció, però després d'un tram de pista volcànica, ens tornem a endinsar a les gorgues i continuem trobant el troncam per sobre l'aigua i l'ambient plàcid; això no obstant, també, les ganes de menjar quelcom. Aviat arribem al Parc de la Font de les Gorgues de Canet. El pedrís al costat de la font amb alguns homes a l'esquerra i dones a la dreta que cuitem a obrir carmanyoles i a tranquil·litzar també els budells, que no només de contemplació vivim. Una volta per l'indret, una petita dormida d'algun xòfer, l'arribada d'alguna que ha anat amb més calma amb els seus galants i tothom gaudeix del final de l'itinerari.

D'aquí cap als cotxes tot seguit, que hem de trobar un lloc per fer "la clara" ja tradicional, El nostre vocal expert en el tema ens condueix fins a Sant Gregori des d'on, després de comentar la sortida, ens acomiadem fins a una altra, a ser possible, dijous vinent.