Caminant amb Maria Barbal: Mel i metzines

Hem encetat de nou el cicle Caminant amb Lletres amb la Maria Barbal i la seva obra Mel i metzines tot caminant per Altron, la Vall d'Àssua. Una obra que ens ha fet trescar per aquests camins a la cerca d'un temps perdut —o potser no tant com ens pensem—, una vida, una època de la que tots en som descendents. L'Agustí, fill d'un poble del Pallars, ens ha acompanyat per aquests paratges verds i per aquests pobles de pessebre, arrecerats a la vessant solana de la muntanya, amb pocs quilòmetres de distància l'un de l'altre, talment els haguessin posat per a formar part d'un pessebre vivent.

No hi ha gaire gent passejant pels carrers, cosa que no vol dir que no siguem observats per allà on passem. No ens trobem cap excursionista durant els dos dies de la nostra estada i gaudim del paisatge amb gust de mel i amb metzines barrejades.

La nostra estada a l'hotel Rock d'Altron altament recomanable: pel seu acolliment, pel seu menjar, per la seva situació en un poble tranquil i sobretot, per l'amabilitat i la disponibilitat de la família que n'està al capdavant, amb la gentilesa del Xavier que ens ha guanyat en simpatia; per tornar-hi.

Altron és un poble petit, amb una placeta sempre plena de cotxes, per sobre de Sort, ensota dels altres pobles de més alçada. Un bon punt per fer excursions i passejades i per voltar per aquesta vall mig amagada, amb noms de pobles difícils de recordar, que exigeixen memòria i orientació: Olp, Pujalt, Castellviny, Sorre, Bernui, Saurí, Surp, Escàs, Caregue, Llarvén, Enviny, el derruït Meneuri i el conegut Llessui, que, juntament amb Altron, formen la Vall d'Àssua, regada també pel riu Pamano.

Portem amb nosaltres una descendent d'aquestes muntanyes, de casa Sobirà d'Altron, una de les cases més importants, potser la que més! Una càrrega emocional que ens arriba a tots. Podeu saber-ne més llegint el llibre "Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars" de Montserrat de Moner, un llibre bàsic per entendre la vida de muntanya, la vida del Pallars al llarg de diverses generacions d'una mateixa nissaga. Molt agraïts tots a l'Empar que ens ha fet viure un xic la seva història.

Una de les rutes que hem fet ens porta fins l'ermita de Sant Salvador: ai, no!, perdó!, Sant Josep!, que no sé quina fixació he agafat pel Salvador aquest, pobre Josep! Una ermita senzilla construïda dalt d'un turó amb vistes a la vall de Sort i Rialp, al costat d'una estelada onejant; al fons de la vall, cap al nord, les muntanyes de la Vall d'Àneu i Vall d'Aran. Seguim un corriol ben marcat fins a arribar a Olp, on el nostre protagonista anava a escola, rebia càstigs amb la mà estesa i el regle del mestre i jugava amb els companys o tornava cap a casa travessant aquests mateixos camins. Entre tots hem recordat les nostres facècies d'escola: regles a les puntes dels dits, llibres a les mans amb braços estirats i orelles d'ase. Quins temps!, això potser sí que ha canviat.

Des d'Olp ens encaminem cap a Castellviny, una casa fortalesa gairebé, amb una església romànica que a poc a poc és menjada per l'heura i per la figuera que li escardarà els murs. Remuntem el corriol i descendim pel barranc de les Burrelles que ens fa fer una marrada entremig de les vaques per no enfangar-nos en el seu xipolleig de fang, pedres i fems, remuntar un camp, traspassar un doble fil ferrat i arribar a Pujalt. Tot tancat. Pobles que deuen sobreviure als estius quan la gent els fa bo d'anar a muntanya. Pobles ben arreglats i amb teulats nous tots ells, finestres barrades i un parell de gats miolant. 

A la tarda, amb uns núvols negres que es comporten, ens arribem a Surp. L'església val ben la pena! Una joia del romànic enmig del prat verd, amb un campanar altiu que juga amb els núvols i una posta vermella d'admirar. Un poble de carrers costeruts —jo l'hauria posat a peu pla, però llavors, segur, perdria la gràcia—, un gat per acariciar, una formatgeria tancada, un pensar si hi viuríem aquí i aguantaríem les inclemències del temps, sigui amb pluja, amb neu o amb sol quan l'estiu marxa i els pobles de muntanya queden sols i muts.

De tornada, una volta pels carrers d'Altron visitant casa Sobirà i la botiga més petita del món on pots comprar i bescanviar tal com es feia en temps ancestrals.

L'endemà continuem el nostre recorregut amb l'Agustí i el seu germà Conrad, la mort del pare, l'abnegació de la mare, la presència de la jove a la casa pairal, la fugida del nostre noi de les muntanyes, cap a la guerra primer, cap a París després..., sense desvelar el final de la història.

Pugem a Sorre i acabem de remuntar cap a Bernui per arribar-nos a Saurí, famosa per les pintures modernes de l'església. Passem barrancs amb aigua, reconeixem el riu Pamano (famós gràcies al Jaume Creus), caminem recollint nous de terra i per sota els avellaners entre verds maragdes i verds foscos dels arbres. Un ambient que convida a pensar i a agrair a la natura el que ens ofereix. De tant en tant, una mica de suspens amb la lectura de les atzagaiades de l'amo Guerau. Nosaltres amb molta mel per les muntanyes i poques metzines. Guerau més de metzines i poca mel.

Arribats a Altron fem un dinar de restaurant amb bona companyia i cadascú s'endú cap a casa un petit bocí d'aquest paisatge, una història més contada i llegida, uns dies de convivència i unes ganes de tornar a emprendre camins i traces.