Les Cuines de Rocaguinarda

Una sortida que té diversos al·licients per uns caminants als que els agrada pujar i baixar muntanyes: l'església i el llogarret de Vilalleons, les cuines de Rocaguinarda, la Trona, el Montagut (814 m), el Santuari de Puig l'Agulla, el Bolet del Gegant, o Bolet de pedra, o Bolet d'en Gili, que tot és el mateix bolet que, perenne i al llarg dels temps, ens espera per veure'ns dinar.

Vilalleons, a la comarca d'Osona, poc conegut, forma part del municipi de Sant Julià de Vilatorta, que en el cens del 2014 tenia 124 habitants. El lloc és tranquil i verdós, amb unes masies d'admirar i amb dos bars-restaurants per triar on esmorzar. És clar que, si voleu esmorzar de forquilla de debò, heu d'anar al que està al costat de l'església, on us serviran —més aviat us servireu— un cafè amb llet o una coca-cola si no és que voleu un bon filet amb patates, això sí, ben entaulats. Si el vostre desig és un esmorzar d'entrepà que us porteu i una beguda per acompanyar, heu d'anar al que està davant de l'església.

Vilalleons té pels seus voltants unes quantes masies importants: la Sala, la Costa, el Pujol, Casadevall, la Boixeda, el Lleopard, el Gili, la Vall, la Carrera i la Mata. Així i tot, nosaltres aspirem a anar més amunt i arribar a les Cuines de Rocaguinarda, a veure si trobem algun tresor que s'oblidés el famós bandoler Perot Rocaguinarda, nat a Oristà el 1582 i mort a Itàlia, poc després del 1635 com a capità dels Terços Espanyols per un indult que el rei li concedí el 1611.

Per arribar-hi cal remuntar una pista en bon estat que comença a la Bassa del Mas. Després d'alguns revolts de forta pujada, encetem un corriol a la dreta entapissat de fulles seques i que va pujant suaument entre ombres; atenció, cal no despistar-se perquè les fulles fan perdedor el caminoi. S'arriba a una pista que seguim un petit tram, i que hem de deixar per accedir a una gran llosa a l'esquerra que ens duu fins la cinglera. Aquí, al costat d'una fita amb les pedres ja per terra que algú dels nostres s'entreté a tornar a posar, baixem per un forat pedregós tot estirant les cames, alguns més que d'altres, per arribar a les balmes que configuren les Cuines del bandoler. Dos forats que s'endinsen uns pocs metres per les entranyes de la roca, un més alt i altre més baix, que es troben al vessant de migdia de les Sitges del Bou, prop dels 800 metres d’altitud, formant part del vessant i gran cornisa, coronada de grossos penyals,  que va de l’Enclusa a sobre el bosc de l’Aulet i fa de pantalla nord a la vall de Mansa.

Per saber-ne més sobre les Cuines podeu consultar la web d'informació local Taradell.com. per descobrir un xic la vida del bandoler podeu anar a Viquipèdia 

Aprofitem la roca llisa que guarda l'entrada de la cova per fer un mos i retrocedim una petita part del camí per tornar a agafar un corriol que baixa dreturer i relliscós, Els pals es fan necessaris per a la majoria de nosaltres, el cap cot i la vista on es posen els peus. El tram de baixada no és molt llarg, però sí que demana prudència i no voler córrer.

Desemboquem al Collet dels Tres Termes on ens trobem davant per davant amb la Trona, una formació rocosa, una cinglera de pedra vermellosa. Darrere nostre, amagades per la vegetació, cap amunt, les Cuines, a sota nostre Taradell. Tres Termes referits a l'encreuament dels camins que ens poden conduir a Taradell, Sant Julià de Vilatorta i Viladrau. En un monòlit  tallat de forma prismàtica i que es troba fixat a terra hi ha gravada la "T" de Taradell, en una cara;  en una altra la "ST. V" de Sant Julià de Vilatorta i a l'altra "V" de Viladrau.

Continuem per la pista per desviar-nos al cap de poc i fer l'ascensióal Montagut. Un cim culminat amb una creu que té uns 814 m d'altitud. Fem la foto de conjunt, que avui som una bona colla i tornem, tot seguint el caminet fins al Santuari de la Mare de Déu de Puig l'Agulla. Un lloc fresc i relaxant, avui tancat per vacances, amb un castanyer que domini l'entrada al restaurant. Com que som àgils i hem arribat d'hora, decidim continuar per anar a collir —buscar, caçar, segons les contrades— el bolet que ens ha promès la vocal; això sí, només un, que serà per qui el vegi primer i podrà tenir l'honor de collir-lo i cuinar-lo —que avui anem de cuines, no ho oblidem—. Jo crec que qui trobi el podrà compartir entre tots.

El camí és planer tot passant per un alzinar. Els núvols s'han anat obrint i tancant i a aquesta hora ja comencem a tenir una mica més de calor i de fam (a veure si amb un bolet en farem prou!)

Arribats a l'esplanada, el cerquem i el trobem, però, ai las!, no el podem collir! Penseu que aital bolet fa molts anys que és allà i molta gent ho deu haver provat, de collir-lo. Ho deixem per als que vinguin darrere, però esperem que encara duri molts anys al mateix lloc. Fem el dinar tots repenjats als troncs de les alzines, xerrem i fins i tot dormim!

Però és hora de tornar. Passem pel Mas Gili, una bonica casa i seguim la pista fins la carretera que ens retorna a Vilalleons.

Entre tots decidim fer una cervesa a l'ombra d'un castanyer que està davant l'església, al bar de davant l'església (el del costat potser encara serveixen esmorzars de forquilla), ens organitzem taules i cadires i ens serveixen al carrer, en un ambient festiu. Donem les gràcies a la gent de Can Teixidor per la seva amabilitat i la seva disponibilitat en un dia que no devien esperar pas tanta gent.

La sobretaula es fa a cops de cap. Cops de cap de les castanyes que cauen del castanyer talment petits torpedes que ens obliguen a protegir-nos amb barrets, alguns amb menys tou de cabells al cap que d'altres. Una mica de vent i el castanyer dispara, però ens troba alegres i somrients i xerraires i en un ambient jovial que no fa cas de les castanyes en una data com el sis d'octubre.