Caminant amb Francesc Serés i la Casa de foc

Avui continuem les nostres caminades amb escriptors, escriptores i poetes per terres catalanes. Ha estat un llibre feixuc de transportar, encara que la història i el lloc de caminada  no ho ha sigut pas. Ens hem desplaçat fins a Santa Pau per seguir els camins i les incidències del Jordi i la Mar de Can Sol, establerts al Sallent, un llogarret a prop de Santa Pau, on hi arriba un home que ben aviat entrarà dins rumors, avatars i vides de la gent del lloc i serà requerit per l'avi Jordi per fer "conferències" a la Mar, una noia rebel que en sap més que els psicòlegs. Tot i que quan hi arribeu veieu un lloc amb una calma bucòlica, trepitgeu una natura ufanosa, amb el cant dels ocells i la remor dels gorgs i salts d'aigua, l'indret amaga històries de sentiments, emocions, incendis, amagatalls a la muntanya, joves amb motos pels camins, herbes maries, sauris i buscadors d'aigua, rancors, i nens perduts a la muntanya.

Hem iniciat l'itinerari a Santa Pau per anar cap al pont dels Instints; tots ens hem preguntat el perquè del nom, quins instints amaren la vida de la gent de per aquí i hem desitjat que fossin uns instints positius, si més no, a l'hora de travessar el pont sobre la riera. Hem continuat cap al gorg de Caga Rates, que també és un nom entre divertit i anguniós, però, el gorg és una piscina d'aigua mig tapada per les fulles de tardor que no ens ha fet pas cap mal aspecte.

La Mar havia arribat en bicicleta i em va demanar ajuda perquè una parella que havia arribat a casa seva havien perdut el seu fill a Pruan.

Els boscos estan ufanosos i comencen a treure els colors de tardor. Arribem a Santa Maria dels Arcs, una hostatgeria per a pelegrins bastida entre els segles XVII i XVIII que està relacionada amb la llegenda de la troballa, feta per un bou i una pastora del mas Plandevall de la imatge de la Verge Maria en una cova que tenia la forma d'uns arcs. El santuari es troba al veïnat dels Arcs, en una vall afluent de capçalera del Ser, la del torrent dels Arcs, que davalla de Puigsallança, a la serra de Finestres. El lloc, ara casa de colònies, ens serveix per anar entrant en la història del Sallent i la família de Can Sol.

"Malgrat el nerviosisme de la mare, no semblava gaire complicat si no fos que havien passat gairebé tres hores d'ençà que l'havien vist per darrera vegada i que aviat es faria fosc..." (321)

A poca distància dels Arcs ens trobem amb el Gorg de Casanova o Gorg Blau. Una catifa de verdet i fulles tardorals que fan ben opac el gorg, amb un rajolí de saltant d'aigua al final. Pareu atenció perquè pot semblar que podríeu caminar per sobre la catifa fins a la cascada, però, crec. que us enfonsaríeu només de trepitjar els primers metres de catifa. Continuem un tros més i passem per darrere de Can Casanova acompanyats dels lladrucs dels gossos i les seves anades amunt i vall de la tanca que, per sort nostra, els priva de fer-nos una queixalada de tan nerviosos i atents que estan a fer la feina que se'ls demana.

"No vagis tu al davant, deixa que et guii ella. que tiri davant teu. Aquest nen pot ser lluny, de veritat"! (323)

Continuem pujant per un corriol força ombrejat fins a arribar a un trencacolls de amins: la senyalització ens fa anar cap a una banda, la fletxa del track no és clara, la nostra intuïció és dubtosa, però encetem una baixada que sembla més un torrent que un corriol. Aviat el track ens avisa que a cent metres trobarem un pal indicador, però com que no som mai conscients dels cent metres i la fletxeta en qüestió sembla que ens porti a un altre lloc, la "guia" ens fa tornar enrere pensant que anava errada. Primer provem d'agafar, més amunt, el que ens sembla un corriol que ens haguéssim passat, però tan sols aconseguim que la N. quedi esgarrinxada. Continuem pujant fins a trobar els quatre camins de camins i provem sort per un altre que puja decidit. Quasi a dalt, la fletxeta ens diu que tampoc anem bé i la intuïció ens diu, també, que no pot ser per aquí. Tornem a baixar fins l'encreuament; deliberem, mirem mòbils i GPS i decidim fer la primera baixada altra cop, que a algun lloc ens portarà tenint en compte que és el camí més fressat que hem trobat. A veure si ens perdrem també nosaltres com el nen!

"I vam continuar buscant, cridant "Ivans" que se succeïen amb la meva veu i la seva" (325)

"Vaig mirar per on havíem baixat i no hi trobava cap recorregut possible, havíem passat tota l'estona entre brucs i alzines d'obaga i no veia el camí de retorn". (326)

Per sort, arribem a la pista on havíem d'arribar. Res, una petita marrada per compenetrar-nos més amb el text de La Casa de foc.

"La veia baixar i no podia evitar sentir enveja, semblava que no tingués turmells ni genolls ni articulacions de cap mena perquè no hi havia res que s'hagués de moure en concret, va haver-hi un moment de penombra que tot es movia, que jo baixava i em trobava tots els matolls, peres i branques que per a ella ni tan sols existien. La Mar desapareixia entre brucs i alzines, tot girava, ja no podia distingir res i vaig caure". (La casa de foc, pàg. 327)

Cap de nosaltres ha caigut! I hem salvat el desnivell amb elegància.

(Seguint la pista, a trossos asfaltada, arribem al mas Esparregueres o Esperregueres, una masia que ja va servir per a estiueig de l'Eugeni d'Ors. Una masia descrita ja fa cent anys i, tot i que algunes coses han canviar —el camí fet carretera, els cotxes en lloc de tartanes, la llum elèctrica en lloc del carbur...—moltes romanen igual: la tranquil·litat del lloc, l'esplendor del paisatge, la no connectivitat, la muralla defensora de la Serra de Finestres.

Al cap de poc arribem a Sant Vicenç de Sallent, o El Sallent de Santa Pau. Una església, quatre cases. Un lloc poc poblat tenint en compte que no estem gaire lluny de Santa Pau o Olot. Un racó de món tranquil, per on sembla que les hores passen més lentes. Sant Vicenç té l'origen en una cel·la del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles; les cases del voltant tenen l'origen en una sagrera medieval tot i que a la zona hi predomina un poblament dispers., un d'ells el Mas de Can Batlle amb bassa, cabana de pedra i saltant d'aigua.

El Salt de Can Batlle porta aigua. Fa un seguit de petites cascades que baixen amb nervi i fan petits gorgs en un lloc ombrívol que ja ha entrat a la tardor amb les fulles a terra i uns quants bolets que malden per sortir: cuagres, llores, pebrasses i d'altres d'innombrable nom que deixem, esperant uns rovellons que no veiem.

"Durant una estona només vaig poder seguir mirant d'on venia la fressa intermitent de branques i brossa, un murmuri que podia ser el del seu pensament, o el de la seva intuïció." (328)

Tot arribant al peu del càmping, ens aturem a la font Fresca, un lloc per fer-hi el berenar les tardes d'estiu. El sol passa entre el fullam grogós i verd descolorit en aquest començament de tarda calorós de finals d'octubre. Una font que no raja pas pels sis brocs que té —en altres èpoques més generoses d'aigua en deu sortir un raig cabalós— sinó que sembla que surti de terra en un borbolleig constant. Les fulles grogues i marronoses naveguen per l'espai de la bassa que es forma sota els brocs sense ni moure's gaire.

Pràcticament som a Santa Pau. A la nostra dreta s'aixeca l'ermita de Sant Martí Vell. El sol que ens estenalla amb ganes i la calor que fa ens minva les ganes de pujar-hi. Només podem pensar en el refresc, còmodament asseguts a la plaça porxada del poble. I això és el que fem només d'arribar!

L'excursió ha estat agradable i en bona companyia: el grup del CEC, la Mar, en Jordi de Can Sol o Jordi Sauri, la Carmina, el Santi, en Colàs, l'Aitor..., els de Llancers, els de Can Mau..., tots ells amb els seus avatars, les seves feines "reglades" o "subversives", la seva supervivència en un món d'enveges però també d'acollida.

 

I el nen?! 

"Fins que va arribar un moment, ja la devia tenir a uns cent metres, que la llum es va aturar, com si jugués amb els arbres i amb les ombres". (328)

A tots ens ha enganxat el text; hem anat seguint les diferents trames que s'expliquen al llibre; ens hem preocupat per l'Ivan, el nen perdut a la muntanya i lluny dels seus pares. I cadascú de nosaltres s'emporta un xic més d'història i unes quantes històries fins al mes que ve que encetarem i caminarem amb una altra obra.

 

 "—Eh! És aquí. És aquí! L'he trobat! És aquí!" (329)

 

 

 Nota: els números i text en cursiva corresponen a les pàgines de l'obra de Francesc Serés, La casa de foc. Ed. Proa.