Volcans i illes

Volcans que són illes; illes que són volcans. No sabríeu pas per on decantar-vos. Un viatge tranquil i planer per conèixer les entranyes de la terra, per veure com viuen els habitants que coexisteixen amb aquestes muntanyes foradades i fumejants, per navegar per les seves aigües tranquil·les i per menjar pasta.

Les illes Eòlies són de fet uns illots, alguns més grossos que d'altres, perduts per la mar Tirrena, per sobre de Sicília, l'illa mare. Fan respecte aquests illots, sobretot si fumegen o si van traient, de tant en tant, materials voleiant i van fent espetecs des de l'interior del seu ventre. Fan respecte i una mica de basarda. L'arxipièlag el conformen set illes que són patrimoni de la humanitat des de l'any 2000: Lipari, Vulcano, Filicudi, Alicudi, Panarea, Stromboli i Salina.

Aquesta segona quinzena d'octubre n'hem visitat algunes: Lipari, la més gran i més habitada; Panarea, Vulcano i Stromboli. I ens hem passejat pel sud de Sicília, entre Catània i Messina, amb la perla de la corona de l'Etna.

Entre Catània i Messina hi ha una població de la que, d'entrada, no en diríeu gran cosa, que serveix per fer-hi una nit de pas. Però és aquí on t'adones que has arribat a Sicília, i, en definitiva, a Itàlia. Si, com ha estat el meu cas, abans heu fet una volta per Islàndia o per Alemanya i aneu a petar a Itàlia, el contrast és absolut. Els carrers amb la calçada irregular, les façanes grisoses, les papereres plenes i per terra més d'una llauna, els bars plens i la gent xerrant per les cantonades o dins les esglésies. Tot un món de les pel·lícules d'en De Sica o d'en Marcelo Mastroiani, naturalment amb la Sofia Loren! Això és Acireale, penjat a la cornisa costanera. No té gairebé res, però, això sí, unes esglésies descomunals per fora i bellíssimes per dins. Si aconseguiu un assaig de coral o una trobada missionera diocesana, estigueu-vos una estoneta dins, observeu la gent, escolteu i admireu els frescos del sostre. En sortir, un bon gelat italià!

Milazzo és el port on s'agafa el vaixell que fa la ruta regular a les illes, a Lipari, la més gran. Lipari és una ciutat alegre, amb dos ports: el dels transatlàntics i vaixells que fan la ruta a Sicília i el port més petit, en una raconada, una petita badia guardada per dues esglésies, el port més esportiu, el de les "golondrines".

Un carrer semblant als nostres carrers majors amb tendes turístiques a banda i banda i uns quants restaurants, que amaga a dreta i esquerra uns carrerons estrets plens de plantes. Uns carrerons estrets fets per a emparar els vents que envia força sovint Èol, el senyor dels vents que bufa per sobre les illes. " Èol va ser un heroi grec, net d'Èol fill d'Hel·lè. Melanipe va tenir dos bessons de Posidó, Èol i Beot. Èol fill d'Hel·lè va deixar cega la seva filla quan van néixer els bessons, i la tancà en una masmorra. Després va ordenar abandonar els nens a la muntanya.

Els va alletar una vaca fins que uns pastors els van trobar i els van recollir per criar-los amb ells.

També es deia que Èol, després de marxar d'Itàlia, va ser acollit a les illes Eòlies per Líparos, el seu rei, que li va donar en matrimoni la seva filla Cíane i li lliurà el poder, mentre ell es traslladava a Sorrento, al golf de Nàpols. Èol i Cíane van tenir sis fills.

Els déus van concedir a Èol el domini dels vents que havia de mantenir tancats en una caverna de l'illa d'Eòlia i només en podia deixar anar els que convinguessin amb el permís de Zeus." (Viquipèdia)

Històries de deus i herois ens han acompanyat en aquest viatge, per fer més plaent la travessa per les illes. Val la pena, però, conèixer una mica Lípari. Un castell encimbellat dalt una roca amb espadats al mar on es pot visitar un interessantíssim museu arqueològic ple d'àmfores i de tombes acabades de descobrir; una volta per carreteres estretes i plenes de revolts que els de l'illa, avesats a conduir en aquestes condicions, pugen i baixen sense cap complicació per molt que vinguin cotxes de cara; unes platges de pedres negres amb l'obsidiana i uns quants punts blancs de pedra tosca, i uns artesans que la saben tallar perquè tenen l'essència dels deus i us oferiran joies negres per lluir.

Vulcano surant al mig del mar va desprenent fumaroles per les seves esquerdes. Sofre i minerals volcànics s'uneixen en una illa que ha donat el nom genèric als volcans i el vulcanisme. Els esculls i illots que es van veient en la travessa marítima són d'una bellesa nítida reflectida en el blau-verd del mar i el blau del cel, amb una costa escarpada amb coves i piscines on s'hi banyen les deesses. Aquí hi havia la farga d'Hefest, déu del foc i forjador, que tenia com a ajudants els ciclops. Però el nom que es va acabar imposant per anomenar l'illa és el del déu romà, Vulcà.

Més enllà, l'illa de Salina, que amb els seus alts turons és l'illa més fèrtil de les Eòlies i s'hi conrea un raïm molt apreciat del qual surt l'anomenada "Malvasia de les Lipari", un vi de sabor dolç; i tàperes que s'exporten arreu del món. Tàperes penjades als murs de les parets i les roques.

L'illa de Panarea, entre Lípari i Stromboli, té tot un altre encant amb el seu port turístic i els carrerons blancs plens de buguenvíl·lies i palmes  i una església dalt del turó que us permet les vistes sobre la mar Tirrena. Un entremat de cases que us fan pensar el que hauria pogut ser la costa brava catalana, o els poblets blancs d'Eivissa; una illa, sembla, ocupada per gent de grans fortunes que busquen la solitud.

I Stromboli. Un pic sobre el mar; un con triangular que va traient fum sens parar. Famós avui en dia per la darrera activitat que ha tingut fa poc. Fumeroles per tot arreu. Vista l'illa des del mar, impressiona. A mi, m'ha fet pensar que la natura segueix el seu curs, que els deus continuen dominant els humans i que tot plegat pot ser ben efímer. Des de lluny, cases blanques que destaquen sobre terreny negre, emboirades pels vapors del volcà. Passejar-vos-hi, vol dir pujar carrers estrets i baixar-los parant esment de motos i tricicles a tota marxa. Reminiscències de pel·lícula italiana rosselliniana "Stromboli, terra di Dio" amb Ingrid Bergman i el noi que corre desesperat cap al port sense poder escapar. 

De fet, aquestes illes et donen una mica sensació d'ofec, de no poder sortir-ne si no és per mar o per aire. Sense cap camí per terra per anar a fer una volta a no ser que voltis pels carrers i les cases. Terra rica, sí, com tota terra volcànica, però una mica presonera. Tenen el mar d'horitzó, el mar ample que s'estén a l'infinit, amb el sol d'albada i el sol de posta, però una terra massa petita, un risc massa evident, una vida massa comprimida.

Hem reposat a la fosca per davant de Stromboli esperant alguna de les seves manifestacions. I ens les ha regalat! De tant en tant un espetec de foc, uns segons màgics amb un mar plàcid i un sol ponent que ha deixat el cel i el fum d'un roig vivent. Després, de retorn cap a Lípari, una fosca penetrant, un aire fresc a la cara, un cel estelat; l'ossa major present i Júpiter i Saturn, el déu dels llamps i el déu dels sembrats i la terra, talment com a Stromboli s'uneixen els focs i les vinyes. 

En la fosca de la nit guia als navegants que ens hem convertit nosaltres, els fars i els llumets de les costes d'aquestes illes i els estels que assenyalen el nostre destí.

De retorn a Sicília, Messina se'ns presenta com una classe de geografia amb el seu estret. L'estret de Messina estudiàvem i no situàvem; ara, li hem donat forma i imatge: "Vos et ipsam civitatem benedicimus". Petjades de grecs, de romans, de fenicis, de normands i de catalans! La ciutat es pot admirar des del mirador del castell amb la torre catalana-aragonesa; la ciutat i la costa calabresa amb poc menys de quatre quilòmetres de distància que, d'una banda i l'altra, demanen un pont per passar; un pont que ni dretes ni esquerres acaben d'acordar mai —ai, que a tot arreu sembla que visquem el mateix, malgrat els parlars i les distàncies!

Messina té, com no podria deixar de ser, una església amb rellotge astronòmic que canta quarts i hores, al compàs del temps

Taormina és un poble encimbellat al mig de l'itinerari entre Messina i Catània. Un teatre que va començar ser un drama grec per acabar sent uns jocs romans, amb les restes de l'antiga Naxos al costat. Pobles, cultures, invasions..., n'han fet una ciutat turística per excel·lència, que presumeix d'artistes i ceràmica amb l'Etna vigilant.

L'Etna (3350 m) és un punt i a part. L'Etna és el volcà actiu més alt d'Europa. L'Etna és una fita. Una carretera sinuosa entre blocs de lava que han ensorrat cases i conreus; unes pistes d'esquí que transformen el negre sutge en un blanc nuvi; una pujada que no us podeu perdre; punts vermells de marietes enmig de la lava negra.

Els telecadires i els 4x4 us porten a la cota 2800. L'Etna fumejant ens ensenya part de les seves entranyes, ens mostra els colors de la terra i el vapor que en surt, ens hi deixa passejar i pujar a cràters oberts fa temps; la culminació d'un petit viatge per entendre més el nostre planeta. La grandiositat us enganxa, el dia lluminós us dóna la benvinguda i els rostres dels viatgers somrients parlen de la interioritat, també, de cadascun de nosaltres. La pujada costa i la baixada és relliscosa; corrues de gent en filera destaquen sobre la lava apagada, les cares i els cabells al vent d'Èol.

I s'acosta la fi del viatge amb una petita passejada per Catània: carrers grisosos, façanes que denoten un antic esplendor, esglésies còncaves i convexes, rastres de conqueridors i una universitat de les primeres d'Europa —la segona sembla ser—fundada pels catalans de "Martino l'Humano". Un mercat de peix i una pastisseria i un lloc per acabar de menjar pasta.

Els deus i els vents ens han acompanyat, els volcans ens han fet de guia i tornem a les nostres llars amb alguna lliçó apresa sobre el terreny, que, de fet, són les que bé es viuen i es conserven.

Un misteri la terra,

Bon viatge als guerrers, un viatge ple de ventures i de coneixences i que els deus us portin sempre més enllà.