Un poble ben perdut

Les excursions no comencen el dia de caminar; poden començar uns dies abans o si més no el dia anterior. Mires i remires totes les previsions de temps, consultes meteoròlegs i aplicacions vàries, dubtes de tot: hi haurà algun xàfec a les Terres de l'Ebre, diuen uns; plourà una mica més fort a la franja costanera, diuen altres; sense perill, els de més enllà; mil·límetres d'aigua a les 9 h, a les 12 h i a les 17 h, dóna fe l'aplicació mòbil que ja en sap més que ningú. I t'arrisques. Has de decidir. 

Sortim! De fet, què seria de la vida sense cap risc? S'ha de donar espai a la improvisació. Què és això d'anar sempre sobre segur, tot planificat i ordenat, hores de pluja o de sol, sense deixar res a l'atzar? I més quan sabem que tants caps tants barrets. Recordem que als anys de joventut no en fèiem pas cas de les prediccions i teníem el cor valent i les cames també. Ja no som en aquells temps, ara ens mana el mòbil, el Google, i el meu veí meteoròleg quan surt per la TV. Però, malgrat tot, la natura encara fa el que vol; per sort!

Ja pujant cap a terres gironines vas veient que els mil·límetres de pluja són constants i que els núvols i les boires s'ajunten amb els vapors del terra a mitja muntanya. Pinta malament, et dius tu mateixa, després d'haver fet matinar a tothom i haver posat la mel a la boca als altres.

Tanmateix, ens trobem al lloc de trobada, a l'hostal de Sadernes, en plena Garrotxa, per anar a descobrir el poble abandonat de Talaixà, en una excursió que ha de ser ben bonica.

Gent, què fem? No és que plogui gaire i fins i tot pot parar; portem l'equip a punt: anoracs, botes, capelines i paraigües. Però el camí deu ser ben xop si tenim en compte que hem de seguir un corriol per la llera del riu fins a arribar a Sant Aniol d'Aguja, enfilar-nos per passar el Salt de la Núvia i arribar a Talaixà amb bones vistes i, tot plegat, arribar a casa sense cap constipat ni incident de relliscada.

Doncs farem un pla B, un mig-mig. Decidits com quan érem joves, que alguna de les que ens acompanya ho és!, agafem pista i caminem, que és el nostre motiu. El lloc és preciós fins i tot amb aquestes gotetes que cauen i paren, cauen i paren. La boira juga per entremig dels arbres, el riu, amb no gaire aigua, va fent saltants sota nostre, i anem xerrant que no tenim gens de pressa. També és bo fer una passejada, oi?: ens deixondim del tràfec de ciutat, respirem amb més facilitat i podem estrènyer els lligams entre tots i totes. (Són disculpes que vaig fent per no sortir malparada amb la gent. He, he...)

Arribem al Pont de Valentí, un lloc paradisíac per a la gent de muntanya. Avui és tancat, que ja han començat vacances. Un pont medieval amb dos arcs de mig punt que va ser lloc de pas de caminants, bandolers, carboners i contrabandistes en la seva ruta cap a Sant Aniol o cap a Llierca i que es conserva encara avui després d'una restauració feta als anys vuitanta del segle XX. Ens passegem per les instal·lacions del lloc, fem foto de rigor i girem cua cap a Sadernes.

Després d'algun ensurt amb el cotxe que no vol engegar, d'intentar moure'l en va, de voler trucar sense cobertura, ai, els mòbils!, d'adonar-nos que ja ningú porta pinces d'engegada, marxem cap a Montagut on sí que trobem la cobertura desitjada i deixem la nostra jove, amb recança, que pugui solucionar l'incident.

Els altres, anem cap a Besalú, antic comtat i destí turístic important de la geografia catalana. El primer, buscar lloc per menjar per quinze persones que portem la carmanyola, però que no ens ve de gust remullar-nos gaire. Difícil, tan difícil com encertar el temps! Però, no cal desesperar, i dues dones de recursos ens solucionen el tema: podrem dinar de forquilla i de carmanyola tots junts! Acabem de fer les fotos de les cinc, cinc!, Carmes que portem i anem a dinar sota cobert. Gràcies al restaurant la Nívia que ens serveix ràpidament i eficaç. I avui, perquè el temps s'hi presta, ho reguem amb cava, que un dia és un dia, i si cauen gotes d'aigua del cel, també en podem fer caure nosaltres de més daurades i espumoses i alegres.

I ara, toca la volta turística pels racons de Besalú sota el guiatge de la dona del paraigua vermell i l'home alt de la capelina que ens porten pels carrers del poble. Riu-te'n dels guies turístics: aquests dos sí que valen la pena!

Ha estat una excursió diferent, però sembla que tots ens ho hem agafat bé. Des d'aquesta tribuna d'expressió escrita vull donar les gràcies a tot el grup, de "lo milloret" del CEC, per la seva comprensió, la disponibilitat i la col·laboració envers la vocal i la sortida. Entre tots hem fet que un dia gris i plujós esdevingués una jornada plaent, amb riure i alegria, de la que en quedarà, crec que segurament, un bon record, malgrat l'excepcionalitat del moment. A tots i totes moltes gràcies.

Avui no hem anat a un poble perdut; avui hem perdut el poble. Ah!, però estigueu-ne segurs que anirem a Talaixà!