Beethoven: gràcies!

 Ahir vam fer el concert del Beethoven. així de familiar. Un concert preparat amb il·lusió per l'associació Messies Participatiu, que ens dóna la possibilitat de cantar en grans obres corals, com si es tractés de professionals.

Tots hi hem posat el cor, l'esforç, les ganes de cantar, des de l'Orquestra Terrassa 48, fins els cors d'escenari: Cor Ciutat de Mataró i Coral Belles Arts de Sabadell. Amb els solistes Anaïs Oliveras, soprano, Mariona Llobera, contralt, Jorge Juan Morata, tenor i German de la Riva, baix. Va ser un gaudi sentir-los, unes veus conjuntades les dels cors i unes veus excelses les dels solistes. I tota la massa coral de l'associació, unes dues-centes cinquanta persones amb les que col·laboro.

La Missa en do major, op. 86 de Beethoven va ser composta per encàrrec del príncep Nikolaus Esterházy  el 1807 per celebrar l'onomàstica de la princesa. Es va estrenar el 13 de setembre de 1807 i és considerada com una obra mestra, encara que al príncep no li va agradar. Una missa poc interpretada i ambiciosa, amb els seus pianos i fortes i amb unes "pujades i baixades" per part de les contralts que han fet que estiguéssim atentes i donéssim el millor. Una obra d'una energia total amb passatges d'expressió dramàtica i emotiva. Una autèntica joia!

L'audició ha començat amb una obra de Josep Fàbrega, la simfonia en do major. Fàbrega fou violinista i compositor català de la segona meitat del segle XVIII, un dels pioners del simfonisme català.

I tot plegat dirigit per Josep Prats, conegut durant anys pel seu bon fer amb la coral Cantiga. Un concert, doncs, de luxe!

Crec que vam quedar molt i molt correctes. Una amiga m'ha comentat que  era un goig sentir-nos com si fóssim un cor professional. Els nervis han  quedat enrere, aquells passatges que ens oferien més dificultats, també. Hem cantat el Kyrie i el Glòria amb molta força; pell de gallina al Credo; un plaent Sanctus i una emotivitat superior amb el Benedictus i l'Agnus Dei que hem repetit.

Una experiència total de música.

Sense més preàmbuls us deixo amb Beethoven. No el que vam fer nosaltres a l'Auditori, amb una gravació del concert a Buenos Aires. Que la gaudiu

69 anys, Núria!

Sí, acabats d'estrenar. Bé, fa unes hores que he encetat aquests dos números que tenen una cueta; un cap amunt i l'altre cap avall. Si ho mireu bé, un al dret i l'altre a l'inrevés, però, no us podria dir quin és quin. 

69 anys ja pesen, ja! Ara que, tot i que fa un dia que els porto a sobre, no me n'he adonat gaire. De fet, és una mica superficial això de fer anys. Vés a saber quants en carretegem!, si fem cas als que defensen les reencarnacions, o la vinguda dels extraterrestres (que potser en soc una; o un), o potser somiem que hi som en aquest món... Però, si seguim les convencions socials que ens hem creat al llarg dels anys i els segles, tal dia com ahir vaig néixer. Està fet expressament això d'escriure l'endemà de l'esdeveniment, cal comprovar que tot hagi anat bé, arrelar que diuen, refermar-se en el nou estat, sortir al carrer i comprovar que tot segueix igual encara que et sembli diferent. Quin garbuix mental, oi?

Però, vaja, estic contenta de com va anar! Em vaig passar una bona part del matí a la cuina, cosa que no faig mai, perquè a mi la cuina, que voleu que us digui, m'estressa més que no pas em relaxa. Vaig fer-me un pastís d'aniversari sense sucre, que s'ha de cuidar ja la línia que he perdut, amb nata per sobre, sense sucre, que n'havíem de menjar tots els de casa i unes quantes cireretes confitades comprades a la fira de l'arrop de Badalona (una fira amb una paradeta d'arrop per no perdre'n el nom). Va quedar prou bo. Vam brindar amb el xampany (sí, jo encara bec xampany) del que vaig anar a buscar a Sant Sadurní abans de Nadal. Encara en queden d'ampolles! I vaig fer, també, perquè el pastís sol no fa dinar de celebració, vaig fer un arròs vegetarià, vaja, de verdures, encara que vaig fer trampa i m'hi vaig barrejar tres llagostins al meu plat, dels que m'han regalat aquest any.  Cafè i un estomacal d'herbes que també m'han regalat. 

Mentre feinejava a la cuina m'he posat un disc del Túrnez&Sesé que feia temps que no escoltava i un de la Mireia Latorre que fa dies que tinc i encara no l'havia sentit. Ja no hi ha hagut temps de posar-me la Teresa Rebull que m'agrada tant sentir de tant en tant. De tant en tant perquè sempre em fa emocionar i em deixa caure una llagrimeta.

I a la tarda, assaig general del concert del Beethoven que cantarem demà a l'Auditori. Un aniversari cantant! Avui, ja he treballat una mica més anant a l'Orfeó La Lira. 

Els aniversaris són això, fer coses normals, a voltes banals, però disfressant-les de grans esdeveniments. Mirar un molt enrere i una mica endavant per gaudir del present. Veure i adonar-se'n del pas del temps, calcular dies i nits viscudes i les que, presumiblement, queden per viure, que mai se sap si s'arriba a la propera celebració. De fet, de cara a l'any vinent viuré un dia més, si hi arribo, que el 24 és any de traspàs. I posarem un número diferent, si hi arribo, que mai se sap.

Aquí queda, doncs, la meva vivència d'aniversari dels 69, per si no puc arribar al 7. Si més no, si em deixa la memòria, sempre estarà bé llegir-ho i poder-ho recordar. Cal recordar que no cal fer grans coses i que amb el dia a dia viscut satisfactòriament n'hem de tenir prou.

I he bufat les espelmes per poder arribar a l'any que ve. 

Un record pel pare i la mare que alguna cosa hi van tenir a veure amb el meu naixement. Apa, que ja teniu una filla de 69 anys!

Quan passa la fortuna estic dormint,
i passa tan de pressa i tan callada,
i al meu carrer hi fa tan poqueta estada,
que quan jo me n'adono ja ha fugit.

Si l'espero de dia ve de nit,
si la vetllo de nit passa de dia.
Jo penso que no em vol per companyia
que no li agrado prou i fuig de mi.

Jo per ella, no deixo el meu camí
és, potser, per això que em té mania.
I si ella és orgullosa, jo també.

Fa molts anys que l'espero i mai no ve.
Ara, no espero més i faig la meua via,
i vaig sense fortuna i vaig prou bé.

(Lletra Desideri Lombarte)

Caminant amb Teresa Sagrera i "Cabells de gebre"

Un bon dia per caminar. El temps ben bé de primavera amb sol, núvols, calor, fresca i quatre roïnes de pluja al migdia que han aconseguit espantar-nos una mica.

Hem encetat la pujada cap al castell de Montsoriu per la pista que s'enfila des d'Arbúcies. Abans, però, ens hem situat als temps de "Cabells de gebre", cap al 1300, quan a Catalunya regien els comtats, en una època de puixança per a alguns, d'estretors per a molts altres. Un segle que amb algunes coses trobaríem semblant als nostres dies. Un segle de dones també, encara que no siguin massa presents als llibres d'història si no fos per les comtesses o les reines. Dones valentes, abnegades, coneixedores de secrets ancestrals transmesos de mares a filles, remeieres, fetilleres, atacades com a bruixes, perquè quan al poder li interessa pot moure els fils de les traïcions i de les enveges. Perquè les persones, els veïns, els amics, deixen de ser-ho davant el desconegut.

I hem començat la història amb la innocència i la gana d'un nen que deleig les pomes del camí, una acció que hem fet molts de nosaltres tot passejant pels camps. Menjar una poma; ara ho fem per plaer, no per necessitat, una poma que posà fi a la vida del Joan, un infant que venia de treballar i volia ser ferrer. Aquest començament d'història ens ha encongit el cor a tot el grup, un fet que va arribar a canviar la vida de la mare, la Blanca, que portarà sempre amb ella el seu petit.

Hem anat avançant, començant a treure'ns roba i intentant comprendre aquells temps en què qualsevol diferència era signe d'heretgia. Passant per Can Bruix, la Blanca enterra al seu home i es disposa a deixar Can Noguera per a trobar una millor vida.

Seguim la pista i prenem un corriol costerut que ens porta als peus del castell de Montsoriu, allà on la Blanca pogué trobar consol, no amb tothom, però sí amb el vescomte Bernat II de Cabrera, un home poderós, amable i acollidor. A la Blanca, la van deixar passar quan va arribar al castell, a nosaltres no. La porta ha romàs tancada, que els dimarts no obren si no som grup d'escola; veient-nos, queda clar que hem passat ja fa anys aquesta etapa. No hem defallit, però, a la malvestat; ens hem mantingut ferms prenent algun mos i descansant al pedrís. I això que abans havíem parlat amb els guardians de la zona no pas muntats en caballs, sinó amb uns estris més moderns com les bicicletes elèctriques. La portera no ens ha deixat entrar, tot i mostrar un somriure d'orella a orella.

Hem continuat cap a la torre de les Bruixes i hem començat a davallar per la pista que va fent revolts en ziga-zaga entre alzines suredes i tot el suro de la netejada per terra, branques i branquillons als marges. 

Hem arribat al Morer del Bosc, una casa enrunada entre bardisses i lianes, on la Blanca s'ha trobat amb la lloba, s'han mesurat les forces, s'han entrellucat, prudentes respectuoses entre elles i totes dues han conclòs que podien conviure. 

A partir d'aquí el camí s'ha tornat més feréstec; el caminoi ha desaparegut entre troncs, esbarzers, fulla seca i matolls. Ha calgut anar saltant marges com hem pogut per trobar altra vegada la pista: No ens hem trobat la lloba, ni la Blanca, ni en Feliu que la buscava, tot i que ens hagués agradat. Ganes teníem de compartir una estona els coneixements del bosc, els seus misteris, els seus fruits, la supervivència de dona i lloba, dues femelles sense por, que ens hem sentit desvalguts en aquest àmbit; tal vegada haguéssim après com sortejar millor les esgarrinxades i a fer cures i cataplasmes d'urgència, com les dones remeieres.

Perquè ens hem adonat que la pista, que al primer contacte ens oferia una certa seguretat de saber on trepitjàvem, s'anava tornant selvàtica i cada vegada esdevenia més costós de caminar; no ens hem estalviat alguna relliscada entre troncs travessers i herbes ben altes que ens tapaven sots i terreny irregular. Decididament, devíem estar a prop de l'amagatall de la Blanca!

Però, talment com la Blanca deixa el bosc per tornar a Can Noguera, nosaltres hem arribat a sortir de l'atzucac, amb algun senyal roig al braç o a la cama. Gent de muntanya i natura com som, ens hem vist salvats quan hem trobat la carretera asfaltada.

El dia s'ha anat tapant, al cel uns núvols grisos han ocupat tot l'espai. Hem parat a dinar a l'àrea de  pícnic de la riera d'Arbúcies, sota una malla verda mig desmanegada que serveix de tendal. Aquí, hem estat espectadors de les enveges entre dones, dels desaires de la Timor, dels amors i desamors d'en Feliu i d'en Bernat i de com la dona de la cabellera blanca, dels cabells de gebre, estava a punt de ser altra vegada foragitada del seu entorn.

Quatre roines de pluja que quasi ni han arribat a mullar el terra (això que ja ens havíem vestit amb anoracs i capelines)  ens han foragitat també a nosaltres. Vista l'hora que se'ns ha tirat a sobre, hem decidit fer el curt tram de carretera cap als cotxes en lloc d'acabar de donar la volta per la masia el Pol, Casa Nova d'en Blanc, riera de Riudecós, Salt de la Dona d'Aigua i Can Blanc. Ens feia il·lusió arribar a Arbúcies per trobar-nos amb l'autora de "Cabells de gebre", la Teresa Sagrera per poder compartir amb ella les històries  que formen part de la nostra història.

El col·loqui ha estat molt interessant i l'estona molt agradable. Hem sabut més coses de l'obra de ficció i del procés per a escriure-la. De l'esforç de tota escriptora o escriptor per anar descabdellant una obra, en aquest cas una novel·la històrica amb personatges reals i imaginats; del treball de recerca que això comporta i de com vas veient que creix la història que vols contar. Hem pogut compartir també la visió d'uns temps dels que en coneixem el que ens ha arribat a través dels llibres, poques vegades dels seus mateixos protagonistes, del paper de les dones en una societat de l'edat mitjana, dels poders civils que imperaven i hem confirmat que, en tots els temps, la ignorància, la diferència i les enveges arriben a modificar les idees.

Agraïm a la Teresa Sagrera que s'hagi desplaçat a Arbúcies per compartir amb nosaltres aquesta estona. Ha estat tot un plaer.

Ens hem quedat amb les ganes de llegir més obres d'ella: qui sap si ens podrem retrobar a Girona o a Cardona o a qualsevol altre lloc on hi hagi una història per explicar.

I moltes gràcies a tots i totes les que heu participat en aquesta sortida, malgrat les relliscades i les esgarrinxades, per haver sabut escoltar amb paciència i haver tornat a viure amb la dona dels cabells de gebre el seu pas per aquestes terres.

Talaixà perdut

I ben perdut aquest dissabte que ens ha rebut amb pluja. Després d'intentar-ho una vegada a l'octubre i haver de desistir per la pluja, ho hem tornat a intentar una segona vegada, i hem hagut de desistir per pluja. I després diuen que no plou! Confiats com anàvem amb la sequera tan persistent, refiats de les prediccions d'infinitat de meteoròlegs —meteo.cat, ca.tiempo.es, aemet.es, meteoconsult.es, meteoblue.com, meteocat.gencat.cat, meteosat.com i meteoròlegs tan reputats com el meu conveí...— el resultat ha estat invers a l'esperat. O sigui, al matí quasi tots estaven d'acord que, poca cosa, no res, núvols i alguna clariana, petites roïnes sense més perill i a la tarda,  pluja a tot arreu, alerta groga de pluja, alerta groga de tempestes, xàfecs persistents... Amb l'única cosa que no coincidien gaire era amb l'hora: uns situaven l'inici del terrabastall a les 14 h, d'altres a les 13 h, encara alguns l'avançaven a les 12 h.

Si s'hagués donat el que deien fins i tot ens podríem haver pogut permetre el luxe d'escurçar l'excursió, assolir el nostre objectiu de poble abandonat sense fer la volta per Sant Aniol, recordar en Rodri i veure el refugi del centre excursionista d'Olot, baixar pel mateix camí o la pista, gaudir del paisatge de l'Alta Garrotxa i deixar Talaixà en un bon lloc per al record de les nostres fites de pobles abandonats.

Però ja en arribar vam veure que la cosa no seria senzilla; és a dir va ser desmoralitzadora pel que fa a la consecució del nostre objectiu per segona vegada. Un cop reunits els cotxes que anàvem —uns parats a l'inici de carretera que si paguem o no paguem el peatge i els altres havent-se saltat el peatge i esperant-nos a Sadernes un mica remullats i encara algú que, mentre parlamentàvem amb els forestals aguantant la mullena, va passar esperitat com un "fitipaldi", que se'ls va escapar de llarg, segur que cap amunt—, un cop reunits els cotxes i veient la traça que portava el temps, encara que el consell del que cobrava era que esperéssim una hora o hora i mitja a veure si parava  (sants dels cels!, esperar una hora, són les 9.30 h i a les 14 h s'hi ha de posar fort!), doncs, això, un cop reunits tots i totes, vam decidir deixar-ho estar.

Em vaig sentir com si jo hagués sigut tots els meteoròlegs del món units en la desgràcia. (Per què aquell conveí meu no em coneix, però potser si me'l trobo pel carrer de Mar li dic quatre paraules, que a sa germana sí que la conec).

Sort que la gent del grup que encara s'atreveix a apuntar-se en aquestes excussions són de bona jeia i uns excursionistes acostumats a les malvestats i de fàcil conformar. I com que no ens vam "conformar" a anar-nos-en així com així, vam anar calibrant les diferents opcions que teníem sobre el terreny. 

Pla B en diem, que ja en comencem a ser especialistes.

I el pla, després de deliberar, va consistir a anar improvisant alguna activitat beneficiosa i de poca calada del preuat element líquid. Que ja estem contents que plogui, ja!, més que res és que, per la temporada que fa que no queia una gota, també podia esperar a demà.

Vam anar, doncs, a visitar el Museu volcànic a Olot (ai, no!, el museu volcànic no, que el google us portarà per un camí entre hortets i jardinets fins a la porta d'una finca des d'on haureu de fer marxa enrere). Vam visitar l'Espai  Cràter.

Una visita força interessant i molt recomanable on podeu entendre la formació de la Terra gràcies a l'activitat volcànica, com es fa l'estudi del vulcanisme i el pas de milions d'anys transformant el paisatge de la Garrotxa, des de la prehistòria fins a l'actualitat, amb l'activitat volcànica. Cal anar-ho llegint i provant tot amb calma, tornar a repassar allò que vam estudiar de petits en un joc interactiu que et porta a un aprenentatge més significatiu.

En sortir, passat ja el migdia, el cel ja no plorava. Ni una gota; núvol, això sí, però ben calmat. Aprofitant que teníem la Fageda d'en Jordà força a prop amb un cop de cotxe, ens hi vam acostar. I com que som de bona fe, ens vam calçar les botes, vam carregar motxilles i vam decidir fer-hi una passejada per poder dinar sota els faigs.

La fageda estava preciosa. Un verd acabat d'estrenar dels arbres contrastant amb la fullaraca seca  i el terreny mullat, els arbres ennegrits alçant-se ben drets cap a l'infinit i nosaltres sols enmig d'aquest bosc tan fantàstic. L'herba mullada desprenent aquella olor tan característica, el compost de fulles i terra barrejats, els prats ben verds i les masies solitàries enmig de l'herbei. Algunes flors com les primeres orquídies, el curraià de flors blanques i a punt d'obrir-se, els colitxos o esclafadors traient el cap per a poder-los petar una mica més endavant...

La nostra passejada en calma i gaudint de la boscúria ens porta fins a Can Jordà, on ens asseiem al pedrís i dinem amb la companyia d'un gos que espera algun mos de part nostre. Marxem, per si de cas la pluja vol arribar, igual va amb una mica de retard, i acabem de fer una volta, entrellucant, de tant en tant, una mica de ressol entre la fageda. Ens emportem la verdor als ulls, l'aire netejat per la pluja a la cara i una satisfacció immensa al cor.

Arribats altra vegada als cotxes encara tenim ganes d'acabar la jornada a Santa Pau tot fent un cafè a la plaça porxada. La pluja, des de les 13 h que ha deixat de caure. 

No hem albirat avui el poble de Talaixà, però la fe i l'esperança de tots plegats no ha minvat. Esperem poder fer el tercer intent a l'hivern: la tercera és la bona, diuen; a veure si és veritat!

Un cop a casa, fotos, agraïments i ànimes de poetes:

 

Quan surts per fer el viatge cap a Talaixà...

No veuràs Talaixà,

però sí la fageda d'en Jordà

Tararí, tararà!

Tampoc cal que duri molts anys, el viatge

farem cim  i a la tercera, garnatxa.

Ara a descansar, Talaixà,

que algú pujar va somiar

i no ens vas deixar!

Tararí, tararà!

Però no et resistiràs,

amb el CEC et retrobaràs

i tots et trepitjarem, ja ho veuràs!

Badalona: Dimoni automobilitzat

Hem tornat a plantar el dimoni, aquest el 2023, com fa ja tants anys! Això vol dir per a molts de nosaltres, que som al mes de maig i més concretament a la primera quinzena. I aquest any, li hem regalat uns quants cotxes. Crec que amb aquella ànsia de reivindicar un espai sense cotxes, sense fums, sense sorolls. Uns cotxes que, per mi, semblen de joguina, vermells i grocs la majoria (ves, quina casualitat..., aquí ho deixo...), i algun de negre. Uns cotxets sense fums; de soroll ja tenen el bramul de les onades, plàcides en aquests temps de calma atmosfèrica.

Uns cotxes que pugen i baixen per unes carreteres sinuoses al llarg del cos del dimoni (li podríem posar un nom, però potser em sortiria la marca d'algun cotxe i l'empresa marxaria del país, amb la propaganda dels meus escrits). Pugen, baixen, i van a parar al sac (no a Cal Sac, eh!). Es diria que li fan pessigolles al dimoni, a la panxa, no pas a l'esquena.

Té tots els atributs del que s'espera que sigui un dimoni: unes banyes (encara que avui en dia n'hi ha molts sense banyes), una forca i una cua entortolligada que serveix de carretera als cotxes que van a parar a l'olla amb foc bullent. I aquest any destaca una boca ben oberta, com si un túnel de l'autopista fos, o el túnel del tren que hi ha una mica més amunt, a casa dels nostres veïns del nord. Una boca no sé si de fàstic pels cotxes, d'espant pel foc, de pena per veure'ls cremar o de crit per avisar-nos que no depenguem tant del parc automobilístic. O serà perquè no els pot aparcar?

Perquè, a la zona on està aposentat el dimoni, al Centre fent frontera amb Casagemes, ens agradaria tenir uns cotxes de joguina que es poguessin plegar per ficar-los dins de casa quan els haguéssim d'aparcar, que costa Déu i sa Mare, unes quantes llàgrimes, molts nervis i santa paciència. I alguns crits amb el que ens passa al davant o unes súpliques o encomanar-se al destí. O assajar diferents cares: enfadada, rabiüda, indiferent o de santa Job. Ja m'agradaria poder-lo tenir a la mà com el que té el dimoni, que sembla que me l'ofereixi per poder-lo aparcar jo. Si, deu ser això, fa cara d'enrabiat perquè vol salvar el cotxe i no sap on deixar-lo. Això que, ell rai!, té una corrua de dimoniets fets pels infants de les escoles, que el poden ajudar. 

Penseu que, de vegades, m'he proposat plantar-me al mig del carrer, agafar el cotxe amb les mans i oferir-lo a qui passi. No ho han de fer això les motos; per això el dimoni només té cotxes. Fixeu-vos que no té cap moto. I això que també fan soroll, fan fums i es fiquen per on volen. Ah!, però les motos poden aparcar a tot arreu: davant les cases i sense miraments, que els seus aparcaments moltes vegades estan buits.

I una altra cosa. Us heu fixat que el dimoni està plantat a la platja, de cara a la Rambla; sí, com sempre em direu! Però heu pensat que no en veu cap de cotxe passant per allà, a no ser que sigui el de la guàrdia que ens guarda? I més encara!: l'únic que veu passar és el transport públic; més concretament el tren! De Rodalies! R1! I no serà que el dit transport públic ens transporti eficaçment amb puntualitat i sense incidents, que tots sabem que a la que cauen quatre gotes... sort que estem en temps de sequera! Unes rodalies i una estació de la que moltes vegades no saps com sortir per les portes, que quan funciona una escala mecànica no funciona l'altra, que les dues alhora poques vegades, i que ara té uns aparcaments de bicicleta, blaus i flamants, lluents (sense bicis) al mig del pas (que ja els podrien haver posat a un raconet, que espai n'hi ha per fer-ho) perquè quan aconsegueixis que s'obri la porteta de pas amb la targeta que feina hi ha, t'hi topis de peus i de cap... però no em feu cas, això són figues d'un altre paner.

Tornem al dimoni. Ja em sembla bé que es reivindiqui un espai sense cotxes, que conservem l'aire net, que puguem gaudir de calma i de natura, encara que les ciutats no s'han fet ben bé per això, en essència. Però, i si en reduïm la fabricació? Potser si no en fabriquem tants ens veurem obligats a fer servir el transport públic, un transport públic que ens porti una mica per tot arreu i no només a les grans capitals! Que hi ha molts pobles penjats que, ara per ara, si no és amb cotxe, hi arribes caminant uns quants quilòmetres o et quedes a casa; o els dels pobles baixen tots a viure a ciutat. Us imagineu?

Esperem que ara que estem en període electoral, els nostres caps pensin més en tots i totes (no en totis; potser en tothom, que per inventar paraules, potser que primer consultem els diccionaris, que n'hi ha moltes), puguin esbrinar com fer-ho (que deu ser difícil, segur!), intentin solucionar això del transport públic, puguem passar de coxes i els puguem cremar a la foguera, la de Sant Anastasi o la de Sant Joan (ai, no, que aquesta ja no es fa per aquí), que les grans ciutats esdevinguin passejos en plena natura (aix!, ara que tenim les cases enfilades per les muntanyes...) i puguin (tots hi col·laborarem) oferir-nos una millor qualitat de vida.

M'he despistat, crec que he fet la carta als reis el mes de maig!

Ja veieu, aquest any el dimoni m'ha inspirat una ànima reivindicativa. Igual algú o algunes, alguns o algunes m'escolten.

Bones festes de maig! Bona cremada del dimoni! I fins l'any que ve, que, si Déu vol i si no vol també, tornarem a tenir una ànima reivindicativa!

Casa Donya Júlia: 100 anys i més

 Ara, l'escola és més coneguda com a Escola N.J. Praga. Però diu molt d'una escola quan els seus exalumnes, si més no d'una certa edat, la recorden com a "Casa Doña Julia". Així, com a casa!, amb aquest deix de familiaritat, que és el que ha volgut ser sempre aquest "col·legit", que dèiem quan érem petits. Una casa per a tots i totes, amb la seva directora al davant, la Doña Julia; la Doña. 

La recordo, la Doña Julia. Petita i amb molt de caràcter; se la veia venir de lluny, amb aquells tremolors que ens agafaven per si venia cap a nosaltres. Tanmateix, també afectuosa i comprensiva, amb algun crit de tant en tant i, de vegades, sovint. La Donya Júlia posà nom a la seva escola quan li mataren dos germans carmelites durant la guerra del 36. El Nen Jesús de Praga. Sempre va estar lligada als carmelites de la ciutat tot i que mai ha sigut una escola religiosa. Quan la gent em pregunta a quina escola vaig anar de petita, el primer és dir: a casa Donya Julia; el segon és aclarir: al Nen Jesús de Praga: la resposta sempre és: ah!, amb monges!, i el final és dir: No, una escola laica de nens i nenes barrejats des de la classe "dels caganers".

El 2020 va celebrar el centenari. Bé, el 2020, no es va poder fer cap celebració, immersos com estàvem amb la pandèmia. Però el 2023, aquest mes de maig, hem pogut retrobar-nos els exalumnes d'unes quantes generacions, els alumnes que estan a punt de deixar l'escola cap a un futur desitjat i treballat amb constància, els professors i l'equip directiu actual. Ha estat una festa maca plena de retrobaments i de records d'infantesa. Per als més grans i per als més joves.

Jo, com a generació dels cinquanta (dels cinquanta!) he pensat amb antics companys i companyes que els diferents camins de cadascú no s'han creuat més; amb d'altres ben retrobats de fa poc i encara amb alguns, pocs, que ens hem anat veient en diferents llocs.

I, en aquestes ocasions recordes anècdotes que potser havies oblidat. Quan el meu pare, fa tants anys ja!, em venia a buscar en plegar amb la seva moto i li obria la porta la senyora Isabel que no el reconeixia de tan tapat com anava amb el casc i la caçadora.

Més tard, les hores que ens quedàvem unes quantes nenes amb la senyoreta que ens ensenyava a cosir (he oblidat el nom, però no la cara), i que, pobra!, m'havia d'enfilar l'agulla cada vegada, jo, amb els dits tots punxats de no saber fer res amb el didal posat. Fins que ens venien a buscar.

Les classes de ballet les nenes i la gimnàstica al pati els nens; els assajos i actuacions de l'esbart, les classes de música... I les sortides que organitzaven l'associació d'Antics Alumnes. I les anades a jugar als pins de Can Montal (quina llàstima, els pins ja no hi són, menjats per l'autopista). Ah!, m'ho deixava i el mes de Maria, el mes de maig, portant flors per la classe i cantant la cançó "... con flores a Maria que nuestra madre es". Perquè no érem una escola religiosa, però sí una escola d'aquells temps. Ara, això sí, havíem parlat sempre en català amb tothom malgrat que l'aprenentatge fos en castellà, tal com les autoritats d'aquells temps manaven.

El menjador i l'hora de pati. Aquell pati que ens semblava tan gran i que quan hi vaig tornar per fer assessorament, ja de gran, em va semblar tan petit. Els jocs amb l'Ester M, l'Ester B, la Nuri V, la Lidia M, la Teresa L, la Teresa S, l'Olga B, la Marisa, la Cristina J, la Corbera i la Monpel... I la classe amb l'Angulo, en Ribalta, l'Albert A, el Lluís F, el Jordi Q, el Francesc S i el Francesc T...

I les senyoretes: l'Álvarez, la Magdalena, la Teresa D i la Roser D, la Carme P, la Lourdes E, la Cristina H, en Mateu R (el de dibuix que em prenia com a exemple del que no havia de ser un dibuix). I per sobre de totes, la senyoreta Maria, sempre afable, imponent, gran, molt gran d'alçada.

Ah!, i les celebracions! Pel sant de la Donya una xocolatada al pati. per Nadal la festa de l'arbre amb regals, finals de curs amb els ballets i l'esbart, el teatre i els pastorets i recitals de poesia. I les comunions fent d'àngels amb aquelles ales a l'esquena.

I l'uniforme. El que era costum llavors! L'uniforme d'hivern, un pitxi blau marí. El d'estiu, de ratlles horitzontals blau cel i blanques; semblant a la roba d'un matalàs!

Sempre he pensat i crec que no m'equivoco gaire que casa Donya Júlia era una escola avançada pel seu temps i ella, la Júlia Minguell, una dona que estava al cas de les tendències modernes de l'educació, si pensem en els anys cinquanta i seixanta. Una escola petita, al carrer Barcelona, que tenia un esbart, l'esbart Joan Rigall,
que feien ballet totes les nenes de l'escola, com una classe més, que, de vegades, havíem après a ballar sevillanes i tot. Una escola familiar, una casa de veritat on, jo crec, que ens hi sentíem a gust.

M'ha agradat anar a la festa, aquest 2023. He observat que és una escola amb caliu. Espero que continuï encès cent anys més i que els de la generació del 2023 es recordin una mica dels primers cent anys d'escola! La infantesa és una etapa curta de la vida, la primera si la dividim en etapes, però, potser, la que més perdura, la que s'enyora, la que no oblides, la que et fa somriure quan la recordes, la que et projecte cap endavant i et va forjant, la que continua amb tu sempre, com un pòsit. La que està marcada per l'escola.

Moltes gràcies per aquests cent anys, Casa Donya Julia. I a reveure sempre!