69 anys, Núria!

Sí, acabats d'estrenar. Bé, fa unes hores que he encetat aquests dos números que tenen una cueta; un cap amunt i l'altre cap avall. Si ho mireu bé, un al dret i l'altre a l'inrevés, però, no us podria dir quin és quin. 

69 anys ja pesen, ja! Ara que, tot i que fa un dia que els porto a sobre, no me n'he adonat gaire. De fet, és una mica superficial això de fer anys. Vés a saber quants en carretegem!, si fem cas als que defensen les reencarnacions, o la vinguda dels extraterrestres (que potser en soc una; o un), o potser somiem que hi som en aquest món... Però, si seguim les convencions socials que ens hem creat al llarg dels anys i els segles, tal dia com ahir vaig néixer. Està fet expressament això d'escriure l'endemà de l'esdeveniment, cal comprovar que tot hagi anat bé, arrelar que diuen, refermar-se en el nou estat, sortir al carrer i comprovar que tot segueix igual encara que et sembli diferent. Quin garbuix mental, oi?

Però, vaja, estic contenta de com va anar! Em vaig passar una bona part del matí a la cuina, cosa que no faig mai, perquè a mi la cuina, que voleu que us digui, m'estressa més que no pas em relaxa. Vaig fer-me un pastís d'aniversari sense sucre, que s'ha de cuidar ja la línia que he perdut, amb nata per sobre, sense sucre, que n'havíem de menjar tots els de casa i unes quantes cireretes confitades comprades a la fira de l'arrop de Badalona (una fira amb una paradeta d'arrop per no perdre'n el nom). Va quedar prou bo. Vam brindar amb el xampany (sí, jo encara bec xampany) del que vaig anar a buscar a Sant Sadurní abans de Nadal. Encara en queden d'ampolles! I vaig fer, també, perquè el pastís sol no fa dinar de celebració, vaig fer un arròs vegetarià, vaja, de verdures, encara que vaig fer trampa i m'hi vaig barrejar tres llagostins al meu plat, dels que m'han regalat aquest any.  Cafè i un estomacal d'herbes que també m'han regalat. 

Mentre feinejava a la cuina m'he posat un disc del Túrnez&Sesé que feia temps que no escoltava i un de la Mireia Latorre que fa dies que tinc i encara no l'havia sentit. Ja no hi ha hagut temps de posar-me la Teresa Rebull que m'agrada tant sentir de tant en tant. De tant en tant perquè sempre em fa emocionar i em deixa caure una llagrimeta.

I a la tarda, assaig general del concert del Beethoven que cantarem demà a l'Auditori. Un aniversari cantant! Avui, ja he treballat una mica més anant a l'Orfeó La Lira. 

Els aniversaris són això, fer coses normals, a voltes banals, però disfressant-les de grans esdeveniments. Mirar un molt enrere i una mica endavant per gaudir del present. Veure i adonar-se'n del pas del temps, calcular dies i nits viscudes i les que, presumiblement, queden per viure, que mai se sap si s'arriba a la propera celebració. De fet, de cara a l'any vinent viuré un dia més, si hi arribo, que el 24 és any de traspàs. I posarem un número diferent, si hi arribo, que mai se sap.

Aquí queda, doncs, la meva vivència d'aniversari dels 69, per si no puc arribar al 7. Si més no, si em deixa la memòria, sempre estarà bé llegir-ho i poder-ho recordar. Cal recordar que no cal fer grans coses i que amb el dia a dia viscut satisfactòriament n'hem de tenir prou.

I he bufat les espelmes per poder arribar a l'any que ve. 

Un record pel pare i la mare que alguna cosa hi van tenir a veure amb el meu naixement. Apa, que ja teniu una filla de 69 anys!

Quan passa la fortuna estic dormint,
i passa tan de pressa i tan callada,
i al meu carrer hi fa tan poqueta estada,
que quan jo me n'adono ja ha fugit.

Si l'espero de dia ve de nit,
si la vetllo de nit passa de dia.
Jo penso que no em vol per companyia
que no li agrado prou i fuig de mi.

Jo per ella, no deixo el meu camí
és, potser, per això que em té mania.
I si ella és orgullosa, jo també.

Fa molts anys que l'espero i mai no ve.
Ara, no espero més i faig la meua via,
i vaig sense fortuna i vaig prou bé.

(Lletra Desideri Lombarte)