Badalona: Dimoni automobilitzat

Hem tornat a plantar el dimoni, aquest el 2023, com fa ja tants anys! Això vol dir per a molts de nosaltres, que som al mes de maig i més concretament a la primera quinzena. I aquest any, li hem regalat uns quants cotxes. Crec que amb aquella ànsia de reivindicar un espai sense cotxes, sense fums, sense sorolls. Uns cotxes que, per mi, semblen de joguina, vermells i grocs la majoria (ves, quina casualitat..., aquí ho deixo...), i algun de negre. Uns cotxets sense fums; de soroll ja tenen el bramul de les onades, plàcides en aquests temps de calma atmosfèrica.

Uns cotxes que pugen i baixen per unes carreteres sinuoses al llarg del cos del dimoni (li podríem posar un nom, però potser em sortiria la marca d'algun cotxe i l'empresa marxaria del país, amb la propaganda dels meus escrits). Pugen, baixen, i van a parar al sac (no a Cal Sac, eh!). Es diria que li fan pessigolles al dimoni, a la panxa, no pas a l'esquena.

Té tots els atributs del que s'espera que sigui un dimoni: unes banyes (encara que avui en dia n'hi ha molts sense banyes), una forca i una cua entortolligada que serveix de carretera als cotxes que van a parar a l'olla amb foc bullent. I aquest any destaca una boca ben oberta, com si un túnel de l'autopista fos, o el túnel del tren que hi ha una mica més amunt, a casa dels nostres veïns del nord. Una boca no sé si de fàstic pels cotxes, d'espant pel foc, de pena per veure'ls cremar o de crit per avisar-nos que no depenguem tant del parc automobilístic. O serà perquè no els pot aparcar?

Perquè, a la zona on està aposentat el dimoni, al Centre fent frontera amb Casagemes, ens agradaria tenir uns cotxes de joguina que es poguessin plegar per ficar-los dins de casa quan els haguéssim d'aparcar, que costa Déu i sa Mare, unes quantes llàgrimes, molts nervis i santa paciència. I alguns crits amb el que ens passa al davant o unes súpliques o encomanar-se al destí. O assajar diferents cares: enfadada, rabiüda, indiferent o de santa Job. Ja m'agradaria poder-lo tenir a la mà com el que té el dimoni, que sembla que me l'ofereixi per poder-lo aparcar jo. Si, deu ser això, fa cara d'enrabiat perquè vol salvar el cotxe i no sap on deixar-lo. Això que, ell rai!, té una corrua de dimoniets fets pels infants de les escoles, que el poden ajudar. 

Penseu que, de vegades, m'he proposat plantar-me al mig del carrer, agafar el cotxe amb les mans i oferir-lo a qui passi. No ho han de fer això les motos; per això el dimoni només té cotxes. Fixeu-vos que no té cap moto. I això que també fan soroll, fan fums i es fiquen per on volen. Ah!, però les motos poden aparcar a tot arreu: davant les cases i sense miraments, que els seus aparcaments moltes vegades estan buits.

I una altra cosa. Us heu fixat que el dimoni està plantat a la platja, de cara a la Rambla; sí, com sempre em direu! Però heu pensat que no en veu cap de cotxe passant per allà, a no ser que sigui el de la guàrdia que ens guarda? I més encara!: l'únic que veu passar és el transport públic; més concretament el tren! De Rodalies! R1! I no serà que el dit transport públic ens transporti eficaçment amb puntualitat i sense incidents, que tots sabem que a la que cauen quatre gotes... sort que estem en temps de sequera! Unes rodalies i una estació de la que moltes vegades no saps com sortir per les portes, que quan funciona una escala mecànica no funciona l'altra, que les dues alhora poques vegades, i que ara té uns aparcaments de bicicleta, blaus i flamants, lluents (sense bicis) al mig del pas (que ja els podrien haver posat a un raconet, que espai n'hi ha per fer-ho) perquè quan aconsegueixis que s'obri la porteta de pas amb la targeta que feina hi ha, t'hi topis de peus i de cap... però no em feu cas, això són figues d'un altre paner.

Tornem al dimoni. Ja em sembla bé que es reivindiqui un espai sense cotxes, que conservem l'aire net, que puguem gaudir de calma i de natura, encara que les ciutats no s'han fet ben bé per això, en essència. Però, i si en reduïm la fabricació? Potser si no en fabriquem tants ens veurem obligats a fer servir el transport públic, un transport públic que ens porti una mica per tot arreu i no només a les grans capitals! Que hi ha molts pobles penjats que, ara per ara, si no és amb cotxe, hi arribes caminant uns quants quilòmetres o et quedes a casa; o els dels pobles baixen tots a viure a ciutat. Us imagineu?

Esperem que ara que estem en període electoral, els nostres caps pensin més en tots i totes (no en totis; potser en tothom, que per inventar paraules, potser que primer consultem els diccionaris, que n'hi ha moltes), puguin esbrinar com fer-ho (que deu ser difícil, segur!), intentin solucionar això del transport públic, puguem passar de coxes i els puguem cremar a la foguera, la de Sant Anastasi o la de Sant Joan (ai, no, que aquesta ja no es fa per aquí), que les grans ciutats esdevinguin passejos en plena natura (aix!, ara que tenim les cases enfilades per les muntanyes...) i puguin (tots hi col·laborarem) oferir-nos una millor qualitat de vida.

M'he despistat, crec que he fet la carta als reis el mes de maig!

Ja veieu, aquest any el dimoni m'ha inspirat una ànima reivindicativa. Igual algú o algunes, alguns o algunes m'escolten.

Bones festes de maig! Bona cremada del dimoni! I fins l'any que ve, que, si Déu vol i si no vol també, tornarem a tenir una ànima reivindicativa!