Dos pobles (o més) de la Serra de Brufaganya

La serra de Brufaganya, que costa una mica de dir, és una serralada d'un nivell mig, amb una altitud de 924 metres, a la comarca de la Conca de Barberà, a l'est de Pontils.  Separa la conca de l’alt Gaià de la

vall de Miralles a l'Anoia. La vall de Sant Magí, a l’extrem septentrional del massís, reuneix la major part dels nuclis de població (Montalegre, Vilaperdius, Valldeperes i Rocamora) i el santuari i antic priorat de Sant Magí de Brufaganya. Un paisatge d'ondulacions suaus, de terres calcàries, de pi i de masies perdudes. Dels pobles que hi consten trobem els deshabitats de Rocamora i Montalegre i Viladeperdius (o Vilaperdius en alguns escrits) on sembla que hi ha censat un habitant.

Aquest ha estat el marc de la segona sortida de Pobles Perduts de Catalunya de la temporada 2024-2025. Una terra aspre, d'obagues humides i de solella seca ç, Un lloc, Viladeperdius, que avui ens ha rebut amb pluja i ens ha acomiadat amb pluja. Sort que durant el nostre caminar no ens hem mullat; no ens han calgut les capellines i anoracs amb els que ens hem preparat a l'inici. Els núvols i una mica de boira ploranera ens ha anat acompanyant a estones.

Hem deixat els cotxes a Viladeperdius, un nucli que, segons l'Idescat del 2021, hi consta censat 1 habitant. Que sol es deu sentir enmig d'un poble de cases i carrers solitaris! Si avui trescava per allà —no l'hem vist pas, clar que és dissabte i potser ha anat al poble gran a mercat!—, no es deuria creure la invasió de trenta-vuit persones que hem aparcat als vorals de la carretera, s'ha equipat amb botes, pals i impermeables i ha marxat cap a la Serra.

Els camps treballats d'una terra marronosa curulla de petites flors blanques de ravenissa escampada per tot arreu. Una boira que s'arrapa al terra i passa per entre el fullam dels pins. Un sòl una mica humit que ha permès que surtin uns quants bolets —bolets de tinta, amanites i alguna pebrassa— i una pujada per una pista ample i un xic pedregosa. la humitat comença a calar els ossos i cal fer una parada per anar-se traient vestimenta. La pujada és continuada, però ens anima el que hem llegit de les vistes que hi ha un cop siguem a dalt.

Doncs, no ha estat ben bé el dia ideal per a les vistes. Un cop al Puig de les Creus, podem veure bé el piló i una espècie d'antena que el corona que assenyala que hem fet cim, enmig de mates de romaní poc florides i olor de farigola i altres herbes muntanes. Però les vistes, ai las!, no les veiem! Ens imaginem Montserrat sortint de la boira i allò que gairebé duen a tot arreu quan ens enlairem una mica: "En un dia clar, es veu Mallorca"! Però avui els núvols baixos o la boira alta, ens ofereix un tel blanquinós, un cel grisós malgrat sembla que el sol malda alguna estoneta per sortir (o potser també ens ho imaginem). Comença a fer aire i potser això aclarirà el cel, però no ens esperem que quedaríem una mica corglaçats i decidim començar a baixar per trobar un lloc més a recer per fer el plàtan tant esperat!

Quantitat de bruc d'hivern confereix un color rosat als marges del camí. Mates i mates ben florides, d'aquestes flors petites que donen un poc d'alegria i de vida al dia gris. A poc a poc, anem baixant i les formes del paisatge comencen a definir-se millor; la boira es va aixecant del terra, els camps llueixen més i s'endevinen les masies i els masos.

Aviat agafem un corriol arbrat, travessem un camp per la vora, continuem el corriol i, ja albirem per sobre nostre, entre la vegetació, el nucli apinyat i abandonat de Rocamora, encara amb les formes d'algunes cases dempeus, oferint resistència a l'enderroc, al pas del temps i als canvis climàtics. Figureu-vos que ja era documentat al segle XII! Comptava amb un castell, ja desaparegut i una església, avui sense campanar, una mica als afores del nucli. d'origen romànic i consagrada a Sant Jaume.  Al segle XII la parròquia de Rocamora es va unir al santuari de Sant Magí de Brufaganya que veiem davant nostre. Des del nomenclàtor de 1830, Rocamora ha anat disminuint els habitant i els edificis. Cap als anys vint i trenta del segle XX, s'hi instal·la la família Segura: pares, avis, filles, mossos i pastors. Al anys seixanta abandonen el lloc i Rocamora queda deshabitat per sempre més. També és conegut l'episodi d'enfrontament, l'any 1944, entre els maquis i la Guàrdia Civil, on van resultar morts un maqui i un Guàrdia Civil. 

Avui, tant sol hi resta runa i esfondrament i una guineu que s'està bona estona mirant-nos sense moure's. Té una cara dolça, crec jo. Impassible i encuriosida pel que llegim del poble. Així que ha aparegut, la gent ha mirat més l'animal que escoltat la qui parla; tots
sorpresos del seu interès i curiositat per nosaltres. Una mica més d'estona per aquí, i segur que ens acabem fent amics i donant-li menjar o beure.

Un cop visitat el poble i situats al nostre segle i als nostres dies, continuem el camí seguint la pista que davalla suaument fins a la capella de les Fonts. Les boques de les fonts ben seques i eixutes, no en surt ni un rajolí, d'aigua; vet aquí el que devia buscar la guineu! L'ampli espai de la capella, amb les seves arcades i el pedrís ens dona aixopluc per dinar, no fora cas que ara se'ns posés a ploure. 

La capella es construí damunt de les fonts al 1562, fou ampliada al segle XVII i modificada al segle XVIII. A poca distància del santuari de Sant Magí, la tradició diu que són les fonts que va fer brollar el sant; una aigua que es considerava miraculosa "ni cou ni mol", pel que s'hi feu un petit hospital pels voltants, que després es traslladà al santuari. Segons explica la llegenda, el sant va fer brollar l'aigua donant tres cops a terra amb el seu bastó quan els soldats romans el baixaven captiu de la muntanya de la Brufaganya. Donem fer que, avui, s'han acabat els miracles; tant de bo n'hi tornin a haver i les fonts tornin a rajar per intercessió de Sant Magí.

Pugem doncs, fins al santuari de Sant Magí de Brufaganya, ben conservat. S'hi fan encara aplecs i concerts durant tot l'estiu. I, ens adonem que hem arribat massa aviat: demà diumenge faran una botifarrada! N'hi ha que han pensat, de seguida, de quedar-se acampats per aquí i estar preparats amb plat i forquilla per les botifarres. Però, crec que ha desistit tothom. quin greu!

Es pot mirar dins l'església a través d'una reixeta que permet, si esquives la reixa, fer alguna fotografia. I sí, les taules dels botifarraires ja estan preparades i parades a dins. Demà, que farà el sol radiant que no fa avui, s'instal·laran aquí fora a l'ombra d'aquests magnífics arbres i tot xerrant i prenent la fresca, menjaran botifarra acompanyada, segur, per un bon vi. Està clar que haurem de tornar!

 El santuari existia ja l'any 1234 i fou molt popular a partir del segle XIII. Segons explica la tradició, hi féu penitència Sant Magí, màrtir de la ciutat de Tarragona. L'any 1063, fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un convent de cinc membres, els quals s'encarregaven de fomentar-hi la devoció i el culte. A ells es deu la construcció de la capella de les Fonts, situada al centre de la vall que, segons la tradició, féu brollar Sant Magí per calmar la set dels seus perseguidors. També construïren les capelles de Sant Domènech i de la Salut, que, juntament amb les coves del Penitent, donaren un nou atractiu al santuari. L'any 1073, Tomàs Ripoll, mestre general de l'orde, va fer construir l'actual església del santuari, construcció d'estil barroc neoclàssic, amb tres capelles per banda i un petit campanar a cada costat de la façana.

Els dominicans foren exclaustrats l'any 1835, però el santuari continuà com a parròquia de la rodalia, en especial de Poblet de Rocamora. Per aquest motiu se l'anomena sovint Sant Magí de Rocamora. Actualment, és encara un lloc de trobada i de devoció popular. Cada any hi té lloc un aplec per la festivitat de San Magí, el dia 19 d'agost.

 Me n'he adonat ara tot buscant documentació sobre Sant Magí de Brufaganya, que també consta com un poble abandonat a la web de pobles abandonats de Catalunya. O sigui que, avui, representa que hem fet tres pobles (Rocamora, Montalegre, Brufaganya) i tres quartes parts d'un altre (Viladeperdius) si tenim en compte que, és possible, tant de bo no passi, però amb un sol habitant censat, aviat haguem de parlar-ne com a poble abandonat. Dels nostres, vaja!

I deixem el sant per fer la darrera etapa de l'excursió d'avui. Entre camps i masies deshabitades o tancades, com Can Governa, per una pista florida a vessar de mates d'àster o estrella de flor blava (galatella sedifolia) d'un lilós que destaca sobre els matolls verds, amb la seva corol·la d'un groc intens, arribem a l'últim poble abandonat d'avui: Montalegre. De Montalegre no en queda res, un nucli molt reduït de cases apinyades i parets enrunades, enmig dels camps i tolls d'herba ben alta. Els diferents nomenclàtors ens parlen de pujades i baixades de població fins que, després de la Guerra Civil, quedà abandonat. Avui la vegetació s'ensenyoreix del lloc. Quan va quedar abandonat es construí Montalegre nou, ben a prop de l'antic nucli i que a poc a poc va anar guanyant població. Actualment, hi ha hagut una regressió demogràfica i la població que hi viu és testimonial.

Marxem ja cap a Vilaperdius, A punt d'entrar als cotxes torna a ploure; sembla que el lloc ens vol acomiadar amb aigua. Tanmateix, arribem a Santa Coloma de Queralt amb un sol resplendent. Serà per això que Brufaganya, que ja podem pronunciar millor, ha anat quedant com una serra de pobles abandonats?