Arbres monumentals de Bordils

Bordils ha fet una cosa molt important: ha conservat els arbres que tenen pels voltants. Els ha conservat i ha ideat un itinerari per conèixer-los i per admirar-los. Podeu completar la ruta tot resseguint antics refugis de la guerra civil i entrar en alguns.

En un dijous que ha començat amb una mica de boira que s'ha anat esvaint conforme ens anàvem acostant amb el tren (força puntual, avui!) a Bordils i després de retrobar-nos al bar Plata, hem iniciat el recorregut planer i molt interessant per a tots nosaltres. El sol s'ha fet cada moment més present i ens hem quedat amb mànigues curtes, pantalons arromangats i una mica de vermellor a les cares.

Aviat s'arriba a la séquia de can Vinyals i la seva resclosa. En tombar el camí, s'alcen quasi sols i formant un grup, els pollacres de can Riera destacant per sobre dels camps llaurats. Els pollancres (Populos xeuroamericana), són arbres als que els agrada l'aigua, en aquest cas la de la séquia. S'alcen drets, lluents a contrallum. Tot i que ja som una mica avançada la tardor, encara no han canviat les fulles, però ja van agafant un to groguenc suau. Son conreats pel seu ràpid creixement, però la seva fusta és de mala qualitat, com ho és en general la de tots els arbres de ràpid creixement. És emprada per fabricar puntals, pasta de paper, mobles lleugers, cadires, banquetes, guies de persianes, etc. Són apreciats com a arbres d'ombra en parcs i passejos. Les seves formacions, rares vegades enterament naturals, s'anomenen pollancredes..

Al cap d'una estona arribem a Can Prat. El lledoner de Can Prat és d'unes dimensions admirables, amb múltiples ramificacions del tronc. Els lledoners (celtis australis) els podem veure fàcilment en parcs, jardins, places i carrers. Poden viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terrenys. A més d'arbre ornamental, el lledoner s'ha usat tradicionalment per a fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous..., per la seva flexibilitat i durada. Les branques s'han fet servir com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó; per això es troba sovint a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per a extreure un colorant groc per a tenyir la seda. Els fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per a fer melmelada de lledó. 

Una mica més endavant, us desvieu un xic a l'esquerra, fins al pont de Cal Peix, allà on s'ajunten la séquia d'en Vinyals i la riera de Sant Martí Vell, podeu descansar a l'ombra dels Plàtans dels Saltants. Les rieres amb un fil d'aigua i el sol traient el cap entre el fullam dels plataners, aquests arbres que ocupen moltes places i carrers de pobles, fa anys presents a les carreteres locals, amb una ombra que refresca a l'estiu. Els plataners (platanus hispanica) són caducifolis i poden arribar a tenir 40 metres  de capçada. Com havíem gaudit anat a escola, quan érem petites i havíem de pujar riera amunt!; en aquesta època tardoral, arrossegàvem els peus per fer força soroll amb les fulles seques! Ara, ai las, traiem l'escombra per fer-les fora del portal, que s'acumulen totes darrere la porta! Dels plataners se n'aprofita la fusta per fer mobles, lleixes, escuradents i pinces d'estendre la roba. Penseu-hi quan aneu al terrat a estendre!

 Continuem fins el Pla de Mollet on trobem el Freixe de fulla petita (fraxinus angustifolia). També se'l coneix com a freixe de riu, freixe femella o freixe mascle (fraxinus ornus). El seu tronc té 2,28 metres; és un arbre de ràpid creixement i una floració unisexual intensa. S'ha usat en la medicina popular, emprant-se l'escorça i les fulles, ja que tenen propietats diürètiques, laxants i antiartrítiques. La infusió de l'arrel és indicada com febrífug i la de les fulles contra l'escorbut, la gota i el reuma. Es cultiva com ornamental i per usar la seva fusta en ebenisteria. 

Comencem a saber-ne una mica més d'arbres. Cal dir que tot el camí està molt ben senyalitzat i amb els cartells llegibles que donen informació resumida de l'arbre que anem trobant. L'ajuntament de Bordils ha fet una bona feina.

A partir d'aquí entrem al ban, antics aiguamolls on hi ha plantacions d'arbres, sobretot de pollancredes: un cartell ens diu que Bordils és la capital del pollancre.

 Creuem la riera de Sant Martí vell, sense gota d'aigua, per la palanca i arribem al barri del Rissec. Podem comprovar les magnífiques masies que s'hi van construir, enmig d'un paratge tranquil i reposat que convida a pensar en una estada de "jubilats". Ja fem plans perquè el CEC pugui arrendar aquestes masies per als seus socis i sòcies grans: faríem unes bones passejades! Masies com la masia Can Baldiret, amb la capella del mateix nom al davant i tota la façana folrada amb heura. El tractor — hi ha gent que treballa!—, va feinejant. Plantació de pomeres amb fruita ben carregada i un passeig ombrívol de plataners, amb el sol entre el fullam, ens porta fina a Can Coll. Una masia que també ens sembla adequada per fer un retir una mica més en solitari en cas de necessitat.

Passat Can Coll, trobem el lloc del riu vell. El riu Ter passava per aquí. Però les pluges abundants i virulentes provocaren inundacions i catàstrofes, de tal manera que en una d'aquestes embranzides de l'aigua, l'any 1940, lel que s'anomena "l'aiguat de Sant lluc" provocà el canvi de curs del riu, l'aigua va passar pel dret. Hi van quedar uns petits aiguaneixos amb una vegetació de ribera exuberant i una fauna molt diversa que desaparegué als anys setanta del segle XX, ja que els propietaris de les masies van anar guanyant terreny de mica en mica.

I seguint la pista, a voltes de terra o asfaltada, en un encreuament de camins, s'alça majestuosa la capçada de l'Alzina reclamadora de la Canova, arbre protegit per l'ajuntament de Bordils des del juny de 1993, Aquesta alzina (quercux ilex) arriba als 14 metres d'alçada i és una de les alzines de més capçada de Catalunya amb els seus 27,30 metres, sustentada per un curt però valent tronc. Les alzines reclamadores s'havien utilitzat durant molts anys per caçar ocells sense necessitat de tirar cap tret, només calia tenir en compte l'indret del pas de les aus en el seu camí migratori, se li donava una forma el més simètrica possible i s'hi obrien unes finestres estratègiques on els tords hi entraven encuriorodits per un reclam. Un cop dins, es trobaven amb una trampa enganxosa feta de vesc que s'havia fet a les branques i ja no en podien sortir.

Nosaltres, no hem caçat, només ens hem fet una fotografia de conjunt, que sota la capçada hi cabíem la trentena de persones que som.

Deixem els arbres per una estona i ens endinsem a l'època de la guerra civil. A can Canova, una masia mig fortificada, hi trobem el refugi de la Canova, davant per davant de la masia. Un forat protegit i unes escales que davallen per un cantó, un túnel ple d'aigua que ens fa desistir d'entrar-hi, sobretot quan veiem que el company que ho ha provat ha sortit amb els camals mullats. De fet, l'accés és tancat, ja que la sortida per l'altra cantó està tapiada i serveix de magatzem i aixopluc d'eines de camp.

Després de la Canova trobem el refugi número 3. En aquest sí que es pot entrar per un passadís curt i emocionant. Xalem com nens petits!

Continuem la pista ben assolellada en aquesta hora del dia per arribar fins el Polvorí. Aquí sí que hi ha una bona entrada, gran i adequada per deixar-hi les armes i la pólvora dels republicans, enmig d'un camp extens que era l'aeròdrom ideat i mesurat per un enginyer agrònom avant-passat d'un company que ve amb nosaltres. 

Entrem amb les llanternes del mòbils, que s'ha acabat ja allò de portar frontals o llanternes de mà, i ens sentim voluntaris desperdigolats abans de deixar les armes davant l'exercit usurpador franquista. Descansem sota pollancres i reprenem forces per continuar cap als propers refugis.

Can Conill és també una bona masia. Al davant, el Freixe de Can Cuní Gros, arbre protegit per l'ajuntament de Bordils. Està a l'entrada de la masia; ds de temps immemorials es creu que els freixes tenen el poder de desviar els llamps; per això els trobem solitaris i a prop de les masies, no sigui que ens caigui un llamp a sobre! I a l'arbre del davant del freixe, sense ser monumental, hi fa un escàndol superb un gaig. Un gaig que s'hi està estona amb un aglà al bec, sense gosar moure's, que avui té admiradors i admiradores amb mòbils i càmeres i tot! Quan aconsegueix ser el centre d'atenció, emprèn el vol.

Després de Can Conill, o Cunill, o Cuní (depèn dels mapes), trobem dos refugis més, més petits però estratègicament situats als camps. I passem per una plantació d'Ocra (albemoschus esculentus), un vegetal florit que sembla ser que es menja. Molts no n'havíem vist mai, però el pagès que els està arreglant ens explicar el que és. El fruit, semblant a un carbassó, té moltes propietats: antioxidant, ric en fibra i proteïnes i baix en calories. L'haurem de tastar!

Encara ens queden tres arbres més per veure. Abans del dinar ens trobem amb l'Alzina del molí, també protegida. L'alzina és un arbre de fulla persistent que ocupa bona part de la geografia catalana. És un arbre fort, la fusta, molt dura, és emprada en fusteria (eines agrícoles, rodes de carro, etc.), en l’obtenció de carbó i de productes químics per destil·lació. De l’escorça s'extreu tanins, d’interès en adoberia. Sovint, hom cultiva l’alzina, també, com a arbre ornamental. Pròpia del bosc mediterrani, té un creixement lent, formant alzinars, i amb els anys, forma capçades amples i frondoses. En cas d'incendi, ja comença a rebrotar d'arrel en poc temps abans que torni a ploure, gràcies a l'estructura de les seves arrel. La seva resistència al foc i el cremar lent fa que sigui fusta per les llars de foc, cremant a poc a poc per escalfar en les nits fredes d'hivern a muntanya. El seu fruit, els aglans, és l'aliment d'ocells i animals del bosc.

I arribem a l'hora de dinar fets un pou de ciència en arbres. I quin millor lloc que menjar en el paratge dels arbres blancs? Uns troncs blancs altíssims, recte, amb l'escorça que sembla dibuixada per un pintor cubista, un tronc ample que ens permet arrepenjar-nos als que ja no hem trobat l'únic banc de la única taula que hi ha. Estem sota el àlbers (populus alba). Les fulles es mouen al vent, la mica d'aire que corre en un dia que s'ha anat tornant calorós, però de bon suportar. De fet, l'àlber, és el pollancre blanc; jo el trobo lluminós i m'agrada veure la mobilitat de les fulles que semblen de paper des d'aquí baix. A mi m'ho semblen!

I abans d'entrar al poble, encara podem admirar el Roure del Pla de les Arenes. Un senyor roure, sí senyor! Roure martinenc (quercus pubescens), un arbre caducifoli que arriba als 15 metres d'alçada i té una capçada gairebé simètrica, amb un tronc de 56,50 metres a la seva base. S'alça solitari i majestuós al mig del camp. Els roures són arbres forts, els veus segurs i protectors. Són magnífics quan mostren tot el fullam a l'estiu, fantàstics a la tardor amb els colors rogencs i marronosos de les fulles a punt de caure, us esquelet de braços que vol arribar als núvols en temps d'hivern, quan només en queda la seva estructura pelada. Jo soc una bona admiradora dels roures, i no ho diríeu mai: sobretot a l'hivern quan les branques despullades abracen el cel. S'hi descansa bé a les rouredes i, si veieu de lluny una roureda a la tardor, és un espectacle de colors!

Entrem al poble tot passant per davant de l'església de Sant Esteve de Bordils. Una església, un castellet? Curioses les torrasses i els animals de pedra que sobresurten de la seva façana. D'estil gòtic amb detalls renaixentistes, fou edificada la segona meitat del segle XVI i està declarada com a bé cultural d'interès nacional.

Acabem de recórrer el poble tot passant per davant la pastisseria de
Can Xapa, tancada a aquestes hores (més d'una l'hem trobat a faltar!) i per  l'ajuntament on també hi ha un pollancre bordilenc. Si feu una passejada urbana per Bordils, podeu trobar tot un recorregut d'arbres força interessants, però nosaltres, avui, decidim deixar-ho per més endavant, que hem d'anar digerint tot el que après.

I per acabar la jornada tenim la sort que el tren arriba abans de l'hora del que volíem agafar i tornem per la costa del Maresme en una circular total des del punt d'origen. Ni fet exprés!