Un conte que no surt

M'agradaria, de fa dies, escriure un conte. Però, per més que hi penso, no em surt res. Diuen, oi' que la
inspiració ve quan ve; però, jo fa dies que l'estic esperant i, nois, costa una mica. Crec que se m'han
acabat les idees i la necessitat d'explicar coses, la imaginació i la fantasia que diuen que tinc, les ganes i la motivació..., que estic molt mandrosa, vaja!

No sé com s'ho fan la gent que escriu cada dia. I això que jo surto de casa, intento observar el que passa al meu voltant, em fixo amb gent i amb el paisatge ja sigui urbà o muntanyós. Quan vaig al tren o al metro cap a Barcelona, o quan torno, com que ara van força plens, sobretot el tren que et sembla, últimament, que ets en un vagó qualsevol d'un país com la Índia, posem per exemple, que t'estrenyen per tots cantons i no pots agafar-te enlloc, doncs, tens temps per anar mirant la gent que hi ha; aquell noi que no deixa de mirar el mòbil per tal de no aixecar-se, la noia que et va llençant la cabellera rossa, normalment, per sobre les teves ulleres, el nen del cotxet, pobre, que està ofegat i no pot fer res més que gemegar i plorar. I no parlem del que ha pujat amb la bicicleta i es fa lloc a cops de roda i manillar. O aquell home que a sobre fa el parament per cantar amb uns megàfons que se't fiquen a les orelles i has d'apagar els audiòfons.

I, quan arribo a casa, no em queda res gravat. Deu ser que el passeig per la Rambla i els aires de mar m'humitegen el cervell i em dispersen.

Llavors em poso davant l'ordinador, a veure que cau. I sempre trobo altres oses per fer: arreglar fotografies, preparar una excursió mirant els wikilocs, pensant quins llibres puc llegir i fer llegir..., però, així com res de nou.

I ara fa dies que no escric. Bé, no tants tampoc, que em passo les tardes fent ressenyes d'excursions, fent llistes de cotxes, fent grups de WhatsApp; i penso: com ho fèiem abans?

 Veieu, ja porto unes quantes ratlles i ja m'he dispersat i no sé com continuar i no em surt res. És clar que mentrestant vaig rebent whatsapps i mails.

Ah! sabeu que acabo de fer, també, He enviat els originals del proper llibre que vull editar a l'editor i ja he vist que ho havia descarregat. Sí, no us estranyeu. He fet un recull de les excursions que he fet anant per pobles abandonats de Catalunya: el text copiat , corregit i ampliat del bloc que escric a cada sortida, amb una foto, l'itinerari, els enllaços i altres informacions que m'han semblat interessants. M'agradaria que me'l publiquessin, que el dia que perdi el bloc, que pot passar igual que he perdut les fotos fetes d'uns quants anys cap aquí, si més no, em quedarà el record per escrit. I he pensat que, potser, a la gen que ha vingut, potser, potser, els agradarà tenir-lo. Fins i tot podria fer una presentació del llibre. Ja veieu, això també ocupa hores que necessitaria per escriure.

Però, perquè escriure si no es té temps de publicar i que altra gent llegeixi.

Estic feta un embull, un peix que es mossega la cua. I també em passa que, mentre escric, no paro deixar-me lletres, o de ficar paraules que, quan les llegeixo jo, no entenc. Potser estic agafant una dislèxia forta, o em va disminuint la capacitat visuomotriu, perquè els dits van on volen. 

Sort encara que hi ha dies que netejo la casa, que l'escombra encara recordo on és. I hi ha dies que tinc assaig de la coral, que no m'ho preparo mai com fa altra gent que "estudia"...com que em refio del solfeig! Ah! i de tant en tant tradueixo de l'anglès al català el programa del MyHeritage, que sempre tenen la gràcia d'enviar-me traduccions quan menys m'ho espero.

És clar que també pinto i dibuixo i m'agradaria fer-ho més i fer exposicions...Ai, no! que per fer això se n'ha de saber molt i jo... vaig fent la viu-viu.

Bé. sembla que he fet una bona parrafada, però, el conte no ha sortit.

També he pensat moltes vegades de fer una novel·la. De ficció però sobre personatges històrics o reals, d'aquells de la família amb pedigrí: no sé, com els Savalls amb el seu general i la meva avant-passada, la pubilla Caterina, la seva germana, pobra, que per ser una dona no en trobo cap referència. O de les dones de la família començant per la Joaquima Massot, la mare del general, que crec que era una dona forta per aguantar un fill així d'eixelebrat i tocat per la tramuntana i continuar amb la pubilla i la seva filla, fins a arribar a la meva mare. O dels Fornaguera que també tinc abandonats per Arenys de generació en generació, mestres d'obra que hagueren un forn (forn aguéra, com sembla que deia l'avi) de maons crec. Però, això sí que em deixaria exhausta: investigar, llegir, escriure pàgines i a sobre escriure-les bé! Massa feina, oi?

Doncs, mira, ja són més de les sis! I com que no m'hi vull passar les hores ni les nits amb aquest teclat, que potser l'hauré de canviar, perquè les tecles ja s'esborren i no sé quina toco, doncs, tanco i me'n vaig a veure algun concurs de la tele!

Apa, fins demà!