Avui una excursió considerada d'alta muntanya. Una alta muntanya propera, entre el Cadí i la Serra de
Port del Comte, amb una varietat paisatgística segons el vessant per on camineu. Amb unes vistes de 360 graus tot al voltant, des dels 
Montsec fins a les muntanyes andorranes i la Cerdanya.
La ruta comença al pàrquing de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixén-La Vansa, una estació familiar i de bon fer amb esquís o raquetes quan la neu és generosa.
Ens dirigim per la pista que porta primer al Refugi de l'Arp, un mirador sobre la Vall de La Vansa i el Cadí i anem caminant en un dia de
núvols i sol que no acaba de decidir-se. L'arribada al prat i refugi de Sangonelles sempre m'ha agradat; la vista s'eixampla, el refugi enmig de l'herbei —ara groc després d'aquesta estiuada calorosa— com si fos una cabaneta dels Alps i el camí que segueix al nostre davant. Sempre l'he vist com una postal, tant a l'hivern amb neu com a la primavera amb l'herba ben verda o al caient de la tardor amb aquest groguenc que espera pacientment una mica de pluja.
Continuem ja pujant suaument entre pins roigs i avets i passem la Font del Diumenge ben barrada amb grosses pedres per tal que el bestiar no la faci malbé. Arribem al Prat i la font de Casalí, una font construïda igual que l'anterior i amb les pedrotes al davant, que si bé impedeixen les restes de les vaques, també la mantenen allunyada dels vianants. A partir d'aquí comença un corriol amb arrels a terra i pinyes soltes fins a sortir al Planell de
les Collades. L'herba alta, altíssima, ajaçada ja i cansada de l'estiu, es converteix en un tou suau pels nostres peus i botes. I acabem de 
remuntar fins al fons de la Canal, admirant ja l'altra vessant de muntanyes, un mirador a ple sol que ens permet fer una parada abans d'iniciar la pujada. El vent ja és fresquet.
Iniciem la pujada per la Serreta, on trobem un punt geodèsica marca l'alçada d'aquesta petita serra i acabem d'arribar fins el Collet, ja entre herba seca i pedres. Des d'aquí, el paisatge es transforma, les serres suaus que es veuen són pedruscall, sense arbres ni gaire vegetació. La boira va pujant des de la banda del Solsonès, treu el cap, ens veu i marxa. El sol domina ara, els núvols blancs s'estiren, els voltors fan giragonses per 
sobre els nostres caps i respirem aire i natura. Encetem el camí de pujada final seguint les roderes marcades entre pedres i fem cim!
El Pedró dels Quatre Batlles ens acull amb les estelades onejant al vent. La més jove de la colla s'hi
enfila i la seva figura es retalla en el cel ben blau, talment hauríem conquerit Catalunya. Perquè, de fet, la vista arriba cap enllà, lluny, cap a l'horitzó: els Montsec, el Cadí, les muntanyes d'Andorra, i les muntanyes suaus de la Cerdanya, la Serra del Verd i, per descomptat, el sempre conegut Pedraforca. Les taules d'orientació estan ja ben descolorides, s'hi endevina algun nom, però no en podem reconèixer tota la informació. L'aire és fred i calen paravents. Fotos de rigor i descens per anar a "conquerir" un altre cim, més modest, davant nostre mateix, un cim pelat, referent
de tota la vall de La Vansa.
Encarem la pujada a la Tossa Pelada. El vent fa que ens agrupem i no deixem els abrigalls, el rocam es fa més evident, els ànims s'eixamplen amb aquest paisatge desolat, els núvols que juguen al cel, la fresca i la satisfacció d'haver arribat. Però, al cap d'una estona hem de baixar, que es quedarem corglaçats!
Hem d'anar amb compte amb la baixada, que peus i genolls es poden queixar i cal anar seguint les
fites blaves i de rocs que es perden de tant en tant entre aquest desert lignit. Aviat, però ens trobem altre cop envoltats d'arbres, en un corriol agradable que va baixant encara que hem d'anar seguint els senyals blaus que de vegades perdem de vista.
Arribem a l'hora de dinar a Prat Llong. Tenim el prat ocupat per un 
estol de vaques de carn i de llet (potser, segurament, les de Sisquer i les de Cussarell, aquelles que em netejaven el camp de la caseta de Cal Julià a La Vansa; quasi estic segura, que en aquesta època, són elles!). Potser em reconeixen? Perquè n'hi ha alguna que no ens treu la vista de sobre mentre mengem. Tranquil·les, prenent el sol, els vedells mamant, les altres entretenint-se amb nosaltres. Buf!, que ens haurem d'aixecar aviat! A la dreta nostra, el Pedraforca encara treu el cap i el camí que ve de l'Estivella avui està solitari; més enllà un home de pantalons vermells que ens desapareix de cop, fa voleiar un cistell de bolets; endevinem que deu ser buit. El tornem a trobar caminant de pressa cap al refugi del Prat Llong, potser té por que el ramat d'humans l'ocupem?
Salvem el desnivell per darrere el refugi i entrem al bosc per anar davallant fins a trobar el primer tallafoc. Ara sí que la baixada és ràpida. Recta avall, no amb esquís, sinó clavant els pals i intentant no fer gaire força amb els genolls, desgastats ja per l'edat i per tantes baixades fetes en picat! L'herba ens hi ajuda.
I arribem a l'inici de l'escola d'esquí, avui tancada, sense escolars ni esquiadors de diumenge, amb una tarda magnífica, d'aquelles que et fan sentir enyorança del sol que aviat començarà a anar a posta, d'un dia que s'acaba, de nosaltres que hem de baixar a ciutat després d'haver fet una altra sortida ben plaent de dijous.
I Solsona ens acull amb una cervesa feta en companyia i ens acomiadem fins a reveure'ns una altra setmana!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tossa-pelada-per-la-serreta-147858708
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada