Pastors

Estic llegint aquests dies de calor el tercer volum del recull de contes de Víctor Català. Aplega els contes de: Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals editats entre el 1902 i 1907 i reeditats pel Club Editor el març del 2019. No cal dir que en gaudeixo molt de la lectura: de la narració, de les històries i de la riquesa del llenguatge que fa servir. Tot és un aprenentatge donat per una dona escriptora que, crec, hagués merescut el Nobel de Literatura si haguéssim sigut o fóssim un país "normal". 

L'estic acabant. Però el conte "Lo pastor" m'ha fet recordar el pastor que vaig conèixer a la vall de Lavansa, amb les seves distàncies de temps, per suposat, però amb una mateixa actitud, que no uns mateixos fets.

Parla el conte del costum dels pastors de pasturar per arreu, ja sigui ficant-se per camps de propietat particular, de sentir-se l'amo de tot i de tots, des de prendre la fruita d'arbres dels camins i dels  camperols, fins a la poca mesura en el respecte de trepitjar les propietats d'altri:  el ramat no té cura del seu pas i pot enderrocar parets de murs, malversar camps cultivats i horta o esbrollar olivars i vinyes. I si li crideu l'atenció, ve a dir, no fa cas, ans continua passant per allà on se l'indica que no ho faci, posa en ridícul l'amo de la casa o de l'hort i se'n surt sempre amb la seva. És llegendari allò de la competència entre pagès i pastor; el conreu o el ramat ja sigui d'ovelles o de vaques, que són els ramats que més predominen al Pirineu.

I m'ha recordat l'Enric.

L'Enric tenia un ramat d'ovelles i estava acostumat a passar per tot arreu en una vall tancada, de pocs habitants, despoblada pel pas del temps. Tenia arrendat el clos d'una de les cases més antigues i senyorials de la vall, amb dominis a tota la muntanya. Si hi passegeu per amunt i per avall podreu comprovar les fites PB al llarg del territori.

L'Enric estava sol.
 la major part de l'any a no ser pels amos que hi passaven les vacances de juny a octubre. Ell, els gossos i el ramat. Fins que vàrem aparèixer nosaltres. De primer, jo crec que no s'ho creia que ens hi quedaríem i va donar facilitats al meu germà per fer un camí per arribar a casa que passava per les seves terres. L'Enric necessitava companyia i la va trobar.

Però, ai las! La meva de casa estava al mig i tenia el camí ramader que passava pel mig de la propietat. "Això no ho pots tocar, i m'has de deixar pas amb les ovelles". I no ho vaig tocar, fins al punt que netejava les males herbes que creixien a cor que vols després de les pluges de la primavera; des del torrentet fins més avall de casa. No es podia queixar! Només li vaig demanar que, si us plau i per favor, fes servir el camí ramader, però no m'entrés a l'era de casa i, al terreny d'una mica més amunt, on no hi havia el camí ramader, o sigui,  que intentés no passar aprop d'on havia jo posat els dipòsits d'aigua que omplíem el meu germà i jo a còpia d'engegar la bomba d'aigua que havíem ficat al Riu Bona, tot fent uns quants viatges amunt i avall del caminet que hi baixava i que vigilés la instal·lació artesana que havíem aconseguit que transportés aigua fins la casa.

Fou debades!

Un dia em trobava el petit arbre de Nadal per terra que havia jo portat amb tota cura des de casa —" oh! no el posis al mig del pas!"; "Oh! li vaig dir que no passis per aquí, miri si en té de muntanya!"—, o em trobava els rastres de pinyols d'oliva davant la porta. I sempre, sempre, al costat dels dipòsits de l'aigua.

Fins que un dia, el meu germà se'n va cansar i va voler tancar el terreny dels dipòsits per a deixar clar el pas.

Verge Maria! l'Enric es va enfadar i com que el terreny era meu, em va venir a esbroncar, així, sense més i més. No va arribar als actes que fa el  Nasi en el conte Lo pastor, que arriba a matar al Ton, doncs jo encara sóc viva!, però un cap de setmana d'aquells que pujàvem per descansar i relaxar-nos de la feina, me'l veig venir alçant una destral per sobre del seu cap, cridant fora de si:
—"Aquesta prunera em priva el pas i això és el camí ramader". La prunera estava per sobre del camí, pobra prunera que tenia ja més anys que jo hi estava mig seca; ni tant sols les branques li privaven de passar.

—Pobre de vós que toqueu la prunera! El camí està net i ningú us n'ha privat el pas.

—Estic cansat de vosaltres, només em voleu problemes!

—Per problemes estic jo quan vinc aquí! Què us penseu que visc tota la setmana sense res més que pensar que a veure quina una en faig quan arribo?

—Em poseu punxes pels camins i les ovelles s'hi enganxen. I aquesta prunera la tallo!

—Vós no talleu res perquè si no us denuncio. A mi què m'expliqueu de punxes en un terreny ple d'argelaga! Si n'hi ha per tot arreu, de punxes.

—No entens res! Malviatge! Quan tornis, ningú t'ha donat permís per venir fins aquí passant per lo meu camí; que no t'hi vegi! Jo només he donat permís al Jaume.

—Ah! doncs, molt bé home! No patiu, ja em compraré una avioneta.

Sé, que a hores d'ara fa riure. Però la "conversa" va anar més o menys així.

No va tallar la prunera, va marxar fent voleiar la destral que, en algun moment, em veia sobre el meu cap. 

I va estar uns quants anys sense parlar-nos ni a la meva mare ni a mi. Arribàvem i si el trobàvem pel camí, el saludàvem amb la mà des del cotxe estant i ell ens girava la cara amb un gest abrupte i ferreny perquè ens n'adonéssim.

Al cap d'un temps el meu germà va marxar.

La solitud d'un home que només té les ovelles per parlar és mala companya i trista i és molta solitud. De mica en mica el gest va anar deixant de ser abrupte, de mica en mica va començar a fer un cop de cap, de mica en mica ens va saludar sense parlar, de mica en mica ens va tornar a esperar.

I morta la mare, jo vaig continuar anant a la vall. I ell ja venia a casa, sense ramat, que es va jubilar i se 'l va haver de malvendre, que ara ja ningú porta ramats, ni ningú valora la feina, que ni tant sols a l'escorxador me n'han donat gaire i aquest gos va de mal en borràs i jo aquí sol, que el Mariano quan ve no vol anar enlloc i guaita, si tingués cotxe ve que aniria a voltar i a dinar a algun lloc o altra, però de jove no vaig voler aprendre a conduir, que tenia lo ramat i que n'hagués fet jo d'un cotxe, i be que em serviria ara que les cames ja no em porten com abans...

I així que em veia rondar per la casa venia sigil·losament, com ho saben fer els pastors i la gent de muntanya, i tenia llargs monòlegs amb mi, que crec que li agradava sorprendre'm i que necessitava que algú l'escoltés. I jo, que no hi sento gaire, escoltava aquell parlar de la zona de l'Alt Urgell, amb les terminacions dels verbs canviades i amb paraules genuïnes.

—Lo Mariano no vol sortir mai de casa i la Milagros tampoc. I dic jo perquè vénen? El Mariano és més jove que jo i tot lo dia m'explica els mals, i es pensa que està pitjor que jo. Però jo encara pujo al Muntada i els dimecres que vaig al metge vaig a dinar fora que m'hi porta la "cartera" de Sisquer. Això ja no és lo que era: ara ja no hi ha ningú per aquí, però abans totes les cases eren habitades i...

—Demà el vinc a buscar i anem a donar una volta.

I vam anar cap a Bagà i cap a Cercs i cap a la seu d'Urgell el dimarts de mercat i cap a Civis i al refugi de l'Arp.

No sé que se n'ha fet de l'Enric. Jo ja no hi pujo per allà i ell va haver de marxar a la Seu per estar més acompanyat, que a llocs de muntanya és molt trist fer-se gran i necessitar de la gent.

Vam tenir estones de tot amb l'Enric i amb el Mariano, l'amo de la casa i de tota la muntanya, cadascun d'ells dos recordant els seus temps, els temps d'abans que sempre eren més dificultosos però millors que els d'ara, que havien de fer quilòmetres per anar a escola, que totes les cases estaven ocupades. que als deu anys van plegar d'estudi per anar al camp o al ramat o a les obres, que ara això no pot continuar amb aquest "despilfarro", que això acabarà malament perquè los joves d'ara no saben res ni són amos de res, que abans vivíem millor, que anàvem a totes les festes que es feien per aquests pobles, que aquí a la Barceloneta era on hi havia més gent, al Secalló, al Muntada, al Vinyals, a Pujals, a ca l'Amador i a cal Soldat que se n'hi va morir un de cremat, a Banyeres, al Carló, al Pomer i a cal Baró i a ca l'Estevet i al Quelo i a...

No sé si encara parlen el Mariano i l'Enric; un a Lleida i l'altre a la Seu. I jo al costat del mar.

Penso, a pesar de tot i de la destral, que també els haig de donar les gràcies: pels temps passats, per les xerrades, pels coneixements que tenien i per la companyia que em feren en una època donada.

I tot m'ha vingut del conte Lo pastor del recull de contes Drames rurals de la Víctor Català. Us el recomano!