32ena Pujada Port de Salau, 2019

Ja en fa 32!

32 anys seguits que, el que va començar com un intent de retrobament entre Catalunya i Occitània, ha esdevengut un dels actes principals del Pirineu català i occità; el Pallars Sobirà i l'Arieja. 

32 anys que "la frontera" entre els Estats espanyol i francès ha deixat de tenir sentit i ha esdevingut un punt de retrobament de dos pobles, dos països, que lluiten per la seva llengua, la seva història, la seva cultura i els lligams permanents que les han unit sempre.

I ha estat gràcies a l'Enric Garriga Trullols, antic president del CAOC i al Jordi Carrera, home del Pallars dedicat a la seva terra i al suport de l'ASPIC occità que això ha estat possible. I ho hem anat mantenint: amb pluja, amb boira, amb fred, amb vent, amb calor i amb sol.

Aquest any ha fet un dia esplèndid, calorós, un dia que convidava a sortir a la muntanya.

Els actes s'allarguen tot el cap de setmana. Comencen la tarda del dissabte a Esterri d'Àneu amb una visita guiada pel poble aconduïts pel Jordi Carrera que ens ha ensenyat l'Esterri més ocult, la primera església que es va formar, ara ja unes runes quasi complertes, i el cementiri on encara hi ha enterrats feligresos del poble més antic. Des d'un mirador privilegiat, les teulades de llosa d'Esterri destaquen per sota del campanar de la "nova" església, aquella que molt abans d'arribar al poble es domina des de la recta de la carretera. Un passeig agradable amb el sol de tarda.

A la sala de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu ens han parlat de l'exili. Un exili de les gents del Pallars que es van veure obligats a deixar camps, terres i cases per anar a l'altra vessant del Pirineu durant els anys 1938 i 1939. Més de cinc-centes persones van travessar boscos i terres amb fred i neu, amb les seves pertinences o amb el que portaven posat, fugint de l'amenaça de l'exercit feixista que va ocupar casa nostra venint del Marroc i travessant l'Ebre. Un dol, però també un exponent de la valentia d'homes i dones que van refer la seva vida en terres occitanes.

La xerrada l'ha fet la Noemí Riudort, historiadora i especialista en temes de memòria històrica concretament a les terres de Lleida.

Al vespre, cançons i danses populars animades per la Mercè i el Marc. Malgrat la calor ens han fet saltar i ballar en una vetllada molt agradable.

I el diumenge la Pujada.

Des del Fornet, els més atrevits, i des de Perosa, costa amunt en un paisatge grandiós: els pics de les muntanyes retallades en un cel blau, ja fosa tota la poca neu d'aquest hivern en aquesta zona, enfilant-nos per sobre la vall de Bonabé, guanyant alçada entre pins i flors i val a dir amb menys d'aigua que d'altres anys.

L'últim tram pel corriol entre prats per on s'hi passegen les vaques i ens desemboca al Port de Salau, a 2010m d'alçada. Han estat uns 600m de desnivell pujats amb esforç; un esforç com el que fem, des de Catalunya i des d'Occitània, per preservar la cultura, per retrobar-nos els dos pobles, per continuar dient ben alt que encara som vius.

I la gent va arribant de mica en mica des de les dues vessants del Port. Un Port que no separa, un Port que ha deixat de ser una frontera. Un Port que ha unit sempre aquestes terres amb lligams comercials, culturals, d'exili català i d'exili "occità" durant la Segona Guerra Mundial. Un port que ha estat un refugi i que ha anat més enllà d'una línia divisòria.
Una arribada amb cares de felicitat i d'alegria, amb desitjos que volem compartits amb els altres i amb una necessitat de reivindicar el que som, el que volem ser i el que no volem deixar de ser.

Les flors de neu i les àligues ens saluden.

La hissada de la Senyera i de la Creu Occitana inicia els actes després de cantar els himnes respectius amb fe i amb esperança; una rialla als llavis.

Els parlaments diuen el necessari, expressen allò que sentim tots: els anhels de llibertat. Continuem en la defensa de la llengua, catalana i occitana, després dels atacs de governs i polítics que malden per fer-nos desaparèixer del mapa. Però nosaltres, continuem tossudament alçats. Hem vingut del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà, per continuar la nostra presència, la nostra manera d'expressar-nos, el nostre pensament i la nostra visió del món.

Avui, això, és fàcil. Tots estem aquí compartint un mateix anhel i un mateix destí. Demà, estarem cadascú a casa nostra i viurem el dia a dia amb dificultat, a voltes amb resignació o frustració, alguna vegada amb èxit i victòria per haver aconseguit alguna petita engruna, lluitant amb els de fora i amb els de dins, intentant fer-nos entendre, reclamant els nostres drets com a persones i com a col·lectiu, exigint als polítics i a la societat passos decidits cap a la consecució dels objectius que ens hem proposat.

Però avui, i demà també, tenint clar allò que volem, allò que ens fa ser més persones, allò que ens agermana amb tots els pobles de la terra. Aquesta terra petita que hem de cuidar.

El dia ha estat una festa!

Hem compartit també coses més tangibles: el formatge occità pujat des de l'Arieja; el vi català i altres productes com galetes i embotits. Hem compartit cants i balls amb músics catalans i occitans. Hem recordat, alguns, aquelles primeres trobades amb gent que ja no pot pujar. D'altres, els qui s'hi han iniciat, han pensat en tornar-hi, si pot ser i el cos aguanta, cada any.

Tossudament alçats, tossudament vinguts, tossudament retrobats.

L'Hora dels Adéus ha marcat l'inici del descens de cadascú per la seva banda, pensant en el que hem après, rememorant el que hem viscut, desitjant continuar la lluita i creient fermament en el demà.

Fins l'any vinent que tornarem a pujar per explicar-nos que, entre tots, ho hem aconseguit!
Osca Occitània
Visca Catalunya.

                                             Lliures!