Islàndia

La terra del foc i l'aigua en diuen a les propagandes de viatges. I és ben veritat. Foc no n'hem vist, però sí que n'hem sigut conscients mentre hem voltat tota l'illa. Aigua sí, aigua molta! En tots els seus estats: líquid, gasós i congelat. 

Jo també en diria l'illa de la calma que potser li escau més que a Mallorca en aquests moments. Calma, verd d'herba sobre negre de lava, blanc de gel i escuma d'aigua, basalt i colors que van del marronós al vermellós del terra passant pel grogós del sofre. Cases disperses com punts en el paisatge. Glaceres i blocs de gel navegant pel mar, sigui en calma o enfurismat, gel que com perles i diamants destaquen sobre l'arena negra de les platges. Saltants i cascades amb una energia i una potència a la que no estem acostumats a casa nostra. Islàndia és terra de foc i aigua, de colors de terra, de verd. Una illa amb un cel de colors les nits estrellades, blau, verd i vermell; i uns núvols que es passegen pel cel diürn amb una boira que juga amb les muntanyes. Un paisatge a voltes apocalíptic, lunar, amb fumeroles de vapor o ben desèrtic. Tot fumeja. Tot és natura.

Una illa perduda al mig del mar que no surt ni als mapes dels homes del temps des de les nostres latituds; no ens arriben notícies d'aquest país, no fan gaire soroll en el mapa geopolític, viuen la llum d'estiu amb ànsia i es recullen en la foscor dels mesos d'hivern. Saben gaudir i s'estimen la seva terra.

Un viatge que s'ha fet curt. Un viatge molt agradable amb els companys amb els que hem compartit aquesta illa. Una illa poc coneguda de la que en sabem més gràcies al bon fer de la Sara del Club del Viatger, a les explicacions i guiades del Javi, un extremeny perdut en terres islandeses i amant de la natura, i a la cultura i tradició transmesa gràcies a la música del nostre xòfer al que vam batejar de seguit que el vam veure de "viking" i que ens ha amenitzar amb la trompeta i el piano. A part de la bona conducció.

Una illa amb un dels primers Parlaments erigit enmig d'un paisatge d'una bellesa indescriptible, a prop de la falla eurasiàtica que es va engrandint cada cop més, com si ens volgués dir que els pobles se separen, prenen distància, potser per ajuntar-se per l'altra punta.

L'aigua surt bullint de la terra, fent explotar esquitxos cap amunt amb vapors i olors; banys termals naturals on es pot reposar i relaxar-se d'una excursió o d'un dia agitat. Els rius corren cap al mar; d'on surt tanta aigua, d'on treu la força sense grans alçades? Dels elfs. Dels trols. De les dones d'aigua. Un país que és capaç de desviar carreteres per no molestar els elfs és un país on es pot viure i amb el que es pot confiar. Un país que conta històries, grans sagues que conserven escrites zelosament, i que vol aprendre de les històries passades per viure el futur. Un país sense grans construccions. La natura és la construcció més important preservada. Els seus déus vulguin que continuï així.

Una fauna que hi reposa: cignes, frarets, foques, gaviots i gavines…, i unes foques que salten per l'aigua de tant en tant, mirant de no ser gaire vistes. Uns bens plens de llana per aguantar els freds de l'hivern, caminant sempre de tres en tres. Res de grans ramats; la parelleta i la mama en tenen prou per afartar-se d'herba ben verda. Remullada de l'aigua que acostuma a caure del cel.

Sense arbres, o molt pocs. Avets plantats en filera formant quadrats d'un verd fosc sobre verd maragda, talment un reducte del que va ser abans que els vikings construïssin vaixells per llançar-se a la mar. Bedolls que aixequen pocs pams de terra. No és temps de flors, ara, a Islàndia: líquens ancestrals, dríades que s'endú el vent, crestes de gall seques i enormes veròniques.

L'art culinària del bacallà i del salmó, de les sopes i de les copioses "kaka" que ens han servit a cada àpat (kaka amb k, que queda més bé). I el cava amb pernil i formatge, de casa nostra, això sí, per celebrar els grans esdeveniments de les cascades majestuoses o de la glacera sota la plugeta i el vent petant a la cara, o del conjunt basàltic forjat pels trols. Tot ha servit per celebrar el viatge.

Haguéssim allargat el passeig per la costa resseguint cales amb el mar esverat i entre els rocs de lava coberts de molsa seca; hauríem repetit l'anada a la glacera sense vent gelat, hauríem navegat entre els icebergs tot un dia i hauríem pujat a totes les cascades. Hauríem pogut endinsar-nos al ben mig de l'illa, però, en tot cas, ho deixem per a una altra anada, que sempre s'ha de deixar alguna cosa per fer i poder tornar; ens hauríem estirat estones a la gespa o sobre les algues compartint espai amb les foques, descansant i aixecant el cap mirant els curiosos amb un devessall de màquines i mòbils. O ens hauríem volgut quedar prop d'un saltant d'aigua sentint només el seu bramul. Ens hauríem volgut endinsar més a la cova per sota la lava amb la lluentor vermella i negra de les pedres per descobrir un món diferent, un món subterrani que ja va descriure el Jules Verne en els seus viatges al fons de la terra. Tota comunió amb el planeta.

I, per damunt de tot, hauríem volgut sortir cada nit per alçar el cap a la fosca estelada i no cansar-nos de veure les aurores passejant-se per sobre els nostres caps. Abrigats i amb silenci recollidor. Admirar els seus colors i les seves danses nocturnes, nosaltres estirats a terra i elles jugant pel cel. Una emoció cada nit, un descobriment, un desig. Sols i soles, cadascú amb ell mateix. Sense parets d'hotels, com un bivac de quan érem joves. Apartats de les cases o amb els llums, a la llunyania, de Reykjavík.

Passejar-nos pels carrers dels pocs pobles i pels de la petita i plàcida capital europea malgrat la unió que no la contempla (que ben fet fan de no ser-hi). I anar de concert al seu auditori de cristall simulant les pedres basàltiques o a l'església del turó amb el campanar que apunta al firmament. Una ciutat amb la mesura justa entre "l'home" i la natura.

Islàndia ens ha enamorat i ens ha deixat un bon gust. Val a dir que hem tingut bon menjar, bons paisatges, boníssim temps (amb sol!), bons banys, boníssima companyia, bon guiatge. I unes aurores boreals per recordar en les nostres nits estrellades.

I acabat el viatge —amb un dia més per gentilesa de les anul·lacions de vol de Vueling que ens van obligar a fer tres-cents quilòmetres amunt i avall en menys de vint-i-quatre hores per tornar a l'aeroport (considerant que ja vam tenir quatre hores de retard a l'anada)—, els sentiments s'acumulen, les imatges i els records perduren de manera gràfica i les ganes de viatjar tornen per emprendre altres camins per retrobar amics i fer altres coneixences.