La Drecera

Hem caminat tot fent drecera. Tanta drecera que tot seguit hem arribat sense cansaments ni mullenes. Bé, un xic de mullena, sí, però esperable. Per esperar ens l'esperàvem més forta i tot! De fet, ja ens havien avisat, però a nosaltres, ens venia de gust sortir en grup i bona companyia, per fer alguna drecera tot llegint "La Drecera" de Miquel Martín Serra, un llibre irònic i planer com el temps d'aquest dimarts. I com infants, talment el protagonista de la nostra història del Caminant amb Lletres del mes de maig, hem jugat amb les gotes de pluja, hem sentit els trons que espetegaven per sobre el Baix Empordà i hem vist la lluentor del cel que, entre núvols grisos i cortines d'aigua, il·luminaven d'un verd turquesa l'herba dels camps i les espigues de blat ja rossejant.

Hem encetat el dia amb pluja i pluja hem tingut a mig matí i mentre dinàvem. Però ens hem passejat per Cruïlles tot arrecerant-nos als porxos de davant la Torre de l'Homenatge de la plaça principal, encetant el tros de vida d'un noi, fill de masovers, a qui no li agradava massa el futur esperat de pagès. Sota les llàgrimes del cel mig enfadat, hem conegut els senyorets de Barcelona que arriben a l'Empordà per gaudir de la casa gran amb piscina i nurse i cuiner de Barcelona i ens hem acostat una mica a la vida de poble, de masia i de camp, una vida que ens ha fet recordar els nostres anys d'infantesa i adolescència, quan la pluja també queia i el cel era negrós i ens el miràvem a través dels vidres de la finestra, sense nurse i sense iot.

Hem aprofitat per fer una volta turística deixant les motxilles, pals i botes als cotxes. Volta al monestir de Sant Miquel de Cruïlles sota els paraigües de colors. Per dins no, que està tancat i ja ens van dir que hauríem necessitat fer un escrit al Consell Comarcal i esperar tres o quatre dies que ens contestessin; però com que no plou mai al gust de tothom, hem donat la volta per fora després d'aparcar en una finca particular, que, així com queda palès al llibre que ens ha acompanyat, nosaltres també hem arribat de Can Fanga, encara que no siguem gaire "senyors o senyoretes".

Carrers mullats de Cruïlles, carrers mullats de Sant Sadurní de l'Heura, amb les portalades del segle XVII, i els bassals que reflectien els nostres colors d'anoracs. Una passejada planera ara obrint, ara tancant paraigües. Una entrada per xafardejar l'església de Sant Sadurní per dins, que està en obres i això ens permet entrar declinant la invitació d'agafar cap pala per col·laborar, que ja tenim una edat!

Cotxes i cap a Monells, avui força escadusser d'estrangers, tot i que en volten alguns. Foto de conjunt tots riallers, que al mal temps, bona cara. I per a que sembli més autèntic de camp i de feinejar amb les garbes, foto del carro sota el porxo, que sempre queda bé.

I s'acosta l'hora de dinar. Deixem truites i croquetes a la motxilla i seiem com senyors i senyores en un restaurant, amb canelons, pollastre, pèsols, peus de porc, flams i gelats. Tot regat amb vi i poca aigua.

I fi de festa d'aniversari, que en tenim una que ja ha fet un any més i l'hem ficat de cap de taula. Que tingui un bon dia, caram, que no es fan cada dia!

I riem i ho amanim amb cava fresquet. I fem xerinola, sobretot les que ja n'han fet alguns més, que estan realment alegres i animades i qualsevol diria que ens ho passem tan bé, que som l'enveja del menjador i del cambrer, un noiet simpàtic que esperem que arribi a les nostres edats així de content. De tant en tant, reposem tot fent feina amb els mòbils i els whatsapps, que també hem d'estar per l'altra gent i per mirar-nos les cares per pantalla encara que estiguem davant per davant. I la gresca que no falti! Brindem pels anys, per les sortides, per les pluges i per totes les nostres vivències i experiències, que, entre tots, n'acumulem forces! Ara, m'adono que els anys passen factura: només ens hem pogut acabar dues ampolles de cava! Però les galtes rosades, el riure als llavis i les cares de joia ens delaten.

I fora, continua plovent. I hem deixat el nostre jovenet de la història anant amb la bici cap a Can Pitu, al Mas Bou, i ja l'atraparem la temporada vinent, per saber que ha fet ell i en Pitu amb les seves vaques —la Soferta, pobra, espremuda de llet i les gallines picades per la mostela— i el seu amic Llenas i el seu amic Torrent, i els pares més contents que un gínjol de tenir un dia de festa, els dijous com les criades, i poder anar a la cala a pescar i menjar l'arròs que fa la mare un cop ha deixat fet el menjat dels senyorets.

Crec que haurem de reprendre "La Drecera", perquè, no sé a vosaltres, però a mi m'ha quedat com un cuquet de saber què passa, que els passa, que li passa al noiet i com es fa gran i com encara la vida, sigui amb trons i llamps o amb sol calent, potser dins d'una piscina..., amb l'amic..., ei!, que m'avanço massa!

Esbossem els plans futurs de juny i juliol, que tenim corda per estona, i ens aixequem de taula més que res perquè ens adonem que igual els del restaurant volen plegar.

Ha estat un bon acabament de jornada, i una bona sensació que, d'aquesta manera, es poden fer molts anys, i moltes dreceres!