Castellruf: un poblat

Ha començat el maig i amb ell les darreres oportunitats de moure's per la Conreria, que els dies ja són llargs, però el sol escalfa i les pujades per aquesta terra de sauló són més dures sota el sol que crema.

Encara hem sigut a temps de fer una mica de volta, en un dia assolellat. Ens hem arribat fins el poliesportiu de Tiana i, d'allà, començar la pujada entre estepa blanca i estepa negra florides, lli, amb les petites flors blaves, l'olor de ginesta i el cant dels ocells abans de migdia. La Conreria té molts racons per descobrir, però, s'hi ha d'anar en temps de fred, que l'hivern és benigne a les nostres contrades i, en canvi, l'estiu es fa notar. Avui, un dia esplèndid, amb el cel net de núvols i el mar quiet i plàcid, talment un reflex de plata, amb alguna vela solcant les ones.

Abans d'arribar dalt, passem pel "Cementiri dels Empestats" o "Cementiri del Còlera" o "Cementiri de la Pesta Groga". Un recordatori que d'epidèmies n'hem viscut sempre i no sempre amb les millors condicions. Tant que hem patit per la COVID dels nostres dies, no sé què en pensaren els morts de la febre groga! La calavera i el rellotge de sorra esculpits en relleu a la pedra ens parlen de patiment, de morts i de vida breu; ens parlen de l'acceptació del dolor i de la mort en aquesta vall de llàgrimes; però, ens parlen també de l'esperança d'un futur que podem aconseguir entre tots. 

Hem deixat enrere el Cau, aquest restaurant tan nostre, que ens porta records d'infantesa quan hi anàvem amb la motxilla i la carmanyola i ens despatxaven begudes i sèiem al pedrís després d'una caminada o tornant de la Font de les Monges, ara ben malmesa. Seguim la pista cap al Turó d'en Galceran, tot admirant les torres dels primers estiuejants que descobriren el lloc; alguns d'ells, un cop assolida la jubilació, s'hi han quedat a viure, que els aires són més sans i el ritme més calma que a la terra baixa. 

Aviat arribem al turó: un mirador sobre l'àrea metropolitana. Montjuïc, el Tibidabo, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, tot ells fermes sentinelles de l'aigua mediterrània. Reprenem forces, bevem i mengem fruita i verdura fresques i saludem els pocs caminants que pugen en un dia laborable. 

Prenem la pista pel darrere del turó i... cap avall que fa baixada! El solc aixaragallat que ens porta cap a la font d'en Gurri, se'ns acut que cada vegada és més profund. La font continua neta de brutícia, però sense ni un goteig d'aigua. Així i tot, és un bon lloc per descansar, per observar l'arbre que encara aguanta malgrat les poques branques, per xerrar una mica i per pensar en temps passats.

Comencem a baixar i... baixem molt! La pista va fent revolts en continuu descens: anirem a parar a Martorelles? No! Deixem pas a ciclistes que ni en sentim la fressa i ens passen com aquell que res, amb un soroll somort de rodes i sense ni un adéu. Abans de la Font de la Mercè, amb la torre del castell de  Sant Miquel de Martorelles al davant nostre, agafem un corriol a l'esquerre que ens enllaça amb una pista de pujada, ara sí! Una forta pujada que ens fa preguntar per què hem baixat tant si hem de remuntar, però ja ho té la muntanya, això! Hi ha gent que m'ha fet més d'una vegada el comentari: i per què pugeu si després heu de baixar? Això no obstant, la satisfacció d'haver pogut arribar a dalt i observar el paisatge als teus peus, no té explicació possible.

Arribem a la cruïlla que ens porta cap al poblat ibèric de Castellruf. Una altra pujada entre rocs i terreny esllavissat que ens fa bufar una mica, Així i tot, la vista és preciosa tot veient la Conreria i Montserrat altra vegada, que es distingeix des de tot arreu la muntanya serrada, i la plana del Vallès sota nostre. El poblat de Castellruf un xic abandonat, que crec que cada vegada que hi pujo hi veig menys pedres a les poques edificacions que queden. Als ibers els agradaven els llocs alts, amagats de la costa i els perills del mar, sempre a punt de defensar-se. El poblat dóna tota la volta al turó i s'endevina que havia de ser gran i amb gent: Ara, quina mandra pujar i baixar cada vegada!

Baixem amb compte de les relliscades i sense prendre mal. Ara ho trobem més fàcil! Ens acostem al dolmen de Castellruf. degudament senyalitzat i ben conservat i ens imaginem els ibers anant i venint del turó al coll. Nosaltres preferim viure més a prop de la plana i estalviar-nos tantes anades i vingudes, més que res pels genolls, que passen factura i per la calor, que ens aixafa.

Retornem per la pista cap al turó d'en Galzeran, que passem per baix i arribades al Cau, emprenem el camí de tornada cap a la Font de l'Alba que ara ens sembla, també, de més bon fer. Buidem l'aigua que ens queda de la cantimplora i arribem al poliesportiu d'on hem sortit. Sort, que a partir d'aquí, anem motoritzades i podem acabar de baixar ben assegudes a un cotxe com Déu mana! Les amigues d'avui només hem començat aquest cicle de caminades; esperem retrobar-nos per fer-ne més.