Marmellar i els seus misteris

Avui, un poble abandonat més. Aquesta vegada al Baix Penedès, al terme del Montmell, amb sortida des de Castellví de la Marca i concretament des de les Cases Noves de la Riera. 

Ems hem trobat a La Múnia per fer un esmorzar de ritme tranquil i relaxat. Oh!, no us cregueu pas que hagi estat un esmorzar de forquilla, només un esmorzar de cafè amb llet i magdalena, que s'ha anat escalfant a poc a poc, amb aquell ritme amb el que no estem acostumats els que venim de ciutat gran, sempre amb les nostres presses i les nostres cabòries.

Hem portat el cotxe fins a les Cases Noves de la Riera i hem aparcat, també, al nostre gust. Encara bo que el camió de la llenya ha arribat en aquell moment i hem pogut retirar els cotxes i ficar-los en un lloc més segur. Si no, quan haguéssim tornat els haguérem trobat fets ferralla per la llar de foc.

Sobre nostre, el Castellot, una torre encimbellada, gentil guardiana del pàrquing. Hem començat l'itinerari amb un bon sol; un sol que ja presagiava un dia calorós. Segons sembla, el primer dia calorós de l'any: vés, si no hagués pogut esperar un poc més! Així i tot, l'inici tot travessant la riera de Marmellar ben seca ha estat un inici planer, pedregós, però planer. hem anat seguint la riera un bon tram, una riera que, segons el mapa, és una línea blava d'aigua, però segons la nostra caminada és un pedregar sec que fa temporades que no arrossega ni una gota. Potser, quan plou, comença la rierada.

Enfilem un corriol entre el bosc de pi blanc, llentiscle i estepa blanca i negre, tot passant per la Font de la Roca Vidal. No en sabem trobar el brollador, ni en veiem gaire humitat. Així i tot, segons el wikiloc que segui, per cert, molt ben explicat, és una captació d'aigües, possiblement subterrània. El corriol desemboca en una pista des d'on albirem, sobre els nostres caps, el castell de Marmellar, una paret recte de merlets ben traçats que s'alça altiva i imponent. la calor ja es deixa sentir una mica més en aquestes dates de mig maig.

Aviat iniciem la pujada al castell de Marmellar sota el sol i, un cop dalt, ens arrecerem a l'ombra de la seva paret per fer un bon traguet d'aigua i prendre fruita ben sucosa. Un bon descans que s'agraeix. Abans de marxar, però, cal entrar a l'església de Sant Miquel, força ben conservada, amb un teulat sencer encara que l'interior l'hagi guanyat la runa. Un rosetó sobre les pedres de l'altar i una creu sobre la porta. L'església, situada dins el recinte del castell, tingué funcions defensives i fou edificada, en part, sobre la roca. Una joia per veure,  visitar i cuidar! Les antigues pintures romàniques estan exposades al MNAC. Des del castell gaudim d'unes magnífiques vistes en aquest dia clar; cap al sud-oest, treu el cap el campanar del poble de Marmellar, el nostre següent objectiu.

Continuem l'ascensió cap al poble deshabitat de Marmellar per un corriol ombrejat entre pins i faigs i marfulls. Sort d'aquest caminoi que va agafant alçada suaument i ens ofereix ombra perquè si haguéssim agafat pista haguérem quedat ben escaldufats! Així, tot i pujada, l'estona se'ns fa més passable fins a arribar a tenir a la nostra dreta el campanar altiu de Marmellar on encara hi queden les ceràmiques verdes que llueixen sota el sol.

Aquí comencen els misteris de Marmellar amb la troballa d'una noia jove que fou assassinada el 1993 i han dotat a l'església una falsa fama esotèrica. Nosaltres no en trobem ni rastre i el misteri és el fet de poder observar com l'església, sense sostre, amb l'estructura com una carcassa, encara aguanta dempeus als nostres dies; esperem que sigui per molt de temps! Els dos crims de Marmellar van sortir a molts diaris de l'àpoca i tothom se'n va fer ressò, una fama que perseguirà sempre el poble, aixecat dalt d'un turó amb vistes a Montserrat. Les cases aguantes força i fins i tot n'hi ha una que exhibeix una puntada del bar la Parada per fer-nos venir desig de cervesa fresca. L'església molt gran, esquelètica i darrere seu el cementiri amb les tombes profanades, ves quina ocurrència! 

Amb aquest dia de calor, ens arrecerem a les ombres que trobem i fem el dinar tranquil·lament, sense témer res, ni morts, ni crims, ni difunts que surtin de les tombes, ni trobades esotèriques. Només ens adonem que estem dinant sota un cercle difuminat que protegeix el sol, talment una Àurea que assenyala calor: serà això un presagi de misteri? Recorrem el poble: la masia, l'església, la cuina, el cementiri i fem les fotos de rigor.

Després d'un bon descans ens espera la baixada. Però primer, ens acabem d'enfilar a les cases de la urbanització Talaia Mediterrània on assolim la cota més alta de la jornada, uns 600 metres sobre el nivell del mar, "con vistas al mar", diuen les propagandes d'urbanització mig deixada. Sí, al fons, la ratlla de l'horitzó del mar, i a prop, una zona seca de pi envoltant les cases enfilades a la muntanya. Una urbanització que recorda els temps de furor d'escapada cap a les urbanitzacions, quan molta gent, per escapar de la ciutat, es tornaven a retrobar tots en carreteres i carrers sense sortida, en parcel·les assedegades d'aigua, en problemes de clavegueram, però, això sí, fruïen de la natura i tornaven en llargues cues de diumenge per descansar tota la setmana. Passem per davant d'una curiosa construcció. Encuriosida com sóc, trobo el misteri: resulta que és una aparatosa Ràdio Balisa d'Aena.

Voltem el Puig Rodó al final de les cases i iniciem la baixada per un camí pedregós i relliscós que ens fa mirar a terra a cada passa. Al capdavall, el camí es va suavitzant i ens retrobem en una parada a l'ombra per confirmar que tothom ha pogut baixar sense gaires dificultats, amb unes quantes relliscades i reverències de genoll, però sense grans destrosses. La pista continua baixant amb aquelles pedretes relliscoses que molesten tant i passem per sota la torre de Can Pascol, ben rodona per una banda i esbotzada per l'altra, destacant el gris de les pedres en un sotabosc verd i gemat de primavera.

Aviat retrobem la riera seca de Marmellar i ens un revolt, se'ns apareix la torre del Castellot, altiva dalt la cinglera. qui encara tingui ganes de pujar i baixar li queden alguns kilòmetres i un sol de justícia. En tot cas, ja tornarem en temps de fred, que així ens escaldarem. No neguem que les vistes des de dalt deuen ser fantàstiques.

Assedegats i somniant amb unes quantes clares i cerveses, encomanem als més lleugers que comencin a fer la comanda al bar de la Múnia que, quan arribem, les tinguem preparades! Al final, hem pogut comprovar, com sempre, que no sabem ben bé els quilòmetres que hem fet, ni el desnivell, perquè tot depèn del GPS, del Wikiloc o de l'andròmina que porteu a sobre; pel cap baix, serien entre 14 i 17 km, que no està malament, i entre unes 500 i 600 i escaig de desnivell. Deu ser un altre dels misteris de Marmellar!

I en un ambient de molt bona companyonia, ja pensem en el següent poble per descobrir, amb misteris o sense.

Us deixo amb un vídeo d'un programa Espai Terra que va fer TV3 sobre Marmellar. Que en gaudiu!