El Putxot, un poble per a les vinyes

Hem encetat l'any tornant a descobrir pobles perduts i oblidats de la nostra geografia i, avui, ens hem traslladat al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes, però un territori amb història i històries passades.

Amb la companyia de les indicacions del llibre "Pobles oblidats de Catalunya" coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó i amb les indicacions de ruta d'en Josep de Tera, un excursionista de tota la vida, experimentat i badaloní (s'ha de tirar cap a casa!)

Hem descobert una zona que fou rica en vinyes i elaboració de vi. Una riquesa que quedà truncada amb l'arribada de la fil·loxera, que tants estralls feu per tot Catalunya. Una zona boscosa de pinedes i cirerers d'arboç, de pistes i corriols enlairats des d'on hem pogut contemplar el Pirineu, el Prepirineu i Montserrat tothora present i retallada en el cel blau.

Hem començat l'itinerari a Castellnou de Bages, una església romànica basilical del segle XI. Castellnou es formà al voltant de l'antic castell de Castellnou i l'església de Sant Andreu. En principi, l'església ja surt documentada des de l'any 952 al terme de Buc, que a partir de l'any 1001 canviaria pel nom de Castellnou de Bages. El 1966 el poble antic fou venut a un col·legi barceloní dels salesians que l'han transformat en una casa de colònies i de reunió d'altres col·legis, de mestres o d'entitats diferents. És important que hi doneu la volta per admirar tot el seu conjunt. Sembla que dissabtes i diumenges el bar està obert i ja pensem en el cafè de tornada. També hi trobareu el Museu dels Maquis.

Iniciem el camí no sense estar una estona buscant-ne el començament, i fem una part de la ruta dels maquis, els resistents a l'Espanya de Franco que foren perseguits i aniquilats per les forces civils. La comarca, juntament amb la comarca del Berguedà, boscoses, els serví de refugi i els masos els oferiren acolliment de grat o per força. Si en voleu saber més podeu recórrer als llibres d'història o seguir la Ruta del Caracremada, pel Berguedà i l'Alt Solsonès, passant pels Rasos de Peguera, Gósol, Tuixent-La Vansa, Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Graudescales. Nosaltres només hem visitat el lloc on el Caracremada fou assassinat: en parlarem més endavant.

La pista s'enfila amunt i passa per la carena dels Cellers amb unes vistes a banda i banda espectaculars. Poc després arribem a la cruïlla que ens porta a la Torre de Castellnou, o Torre dels Moros. Concloem que els moros en varen construir moltes de torres, jo crec que a cada lloc n'hi ha una de torre de moros! Podem arribar fins a la base de la torre per un corriol una mica amagat i costerut, pedrós, però la pujada val la pena. Des d'aquí tenim vistes de 360 graus: el Pirineu encara una mica nevat, el Pedraforca treu el cap, els Rasos de Peguera i la Serra del Verd, fins i tot endevinem al lluny la silueta del Canigó. I, naturalment, un xic de Montserrat.

Desfem el tros de camí i tornem a enllaçar amb la pista. Després d'estar al cas d'anar seguint la pista adequada amb tantes cruïlles, passem per sota del turó de les Pinasses i agafem un corriol per dins del bosc tot travessant el Serrat de la Vinya i anem a parar a una altra pista clavetejada per punts acarabassats i lluents que es mouen poc; de tant en tant, un soroll somort d'un tret. Estem al mig d'una batuda de senglars! Els homes amb l'armilla fluorescent, esperant tranquil·lament l'animal, amb una cadireta als peus per si de cas fos molt cansat; els gossos corrent i travessant la pista de dalt a baix sense aturar-se; els cotxes, 4x4 espaiosos, camuflats entre els arbres. Nosaltres intentem passar sense rebre un mal tret i anem xerrant per si de cas no ens veuen. Fins i tot n'hi ha un, d'home, que malda per fer-nos senyals amb el dit a la boca primer i la mà estesa en sentit contrari al seu, per assegurar-se que no li espatllem la caça.

Arribem així fins la masia derruïda de la Creu del Perelló, situada en un pla amb unes grans vistes i testimoni de fets històrics importants. El paratge bé val una parada. Recordem aquí les paraules de Ramon Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada: "De Berga cap avall mana Franco, de Berga cap amunt mano jo". Aquí fou on el trobaren els Civils el 1963 i morí en l'enfrontament que tingueren tots plegats. Fou l'últim maquis.

Però el lloc també ens parla d'altres fets: sabent els Civils que la Creu del Perelló era una base dels maquis, la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Montanña van presentar-se a la casa i mataren dos maquis que hi havia a més dels amos, la Ramona Bessa i el seu marit Domingo, per haver-los ajudat. Mentre estem explicant això, ai las!, sona un tret, no gaire lluny! Ara el que passen per aquí són caçadors de porc senglars i no maquis i això ens tranquil·litza lleugerament.

Continuem la nostra ruta caminant per damunt la carena, passem per les runes del gran mas de Colldeforn, davallem per l'altra vessant tenint davant nostre les ruïnes del mas El Graner i tornem a veure la Torre dels Moros que ens fa adonar del camí que anem fent: d'on venim i on anem.

Tot i que hi ha algun descregut que dubta de si arribarem al nucli del Putxot, aquest apareix davant nostre després d'un revolt.

Les cases enrunades formant filera al costat del camí. Parets esventrades, amb algunes finestres encara dempeus. Un poble que es creà per la vinya i que quan vingué la fil·loxera fou abandonat. Encara podem veure les tines a terra; tot el lloc ens parla d'una esplendor ja passada i que sembla que no volem recuperar ni com a exemple històric d'una època que podríem visitar escoles i excursionistes. Segons el plafó explicatiu, les cases del Putxot són un clar exemple d'arquitectura de vinya. Cosa, a més a més, que caldria potenciar i donar a conèixer.

Parem a dinar al poble i deixem per més endavant el cafè esperat.

Uns meteres més enllà del poble passem un exemple de barraca de vinya força conservada, la barraca de vinya del Guenyo, on hi va viure fins al 1950, el Guenyo.

Seguim la pista ja de tornada, voltem la urbanització la Figuerola i arribem altre cop al punt de partida. Ara toca el cafè!

Però la nostra il·lusió se'ns en va en orris quan veiem un cartell a la porta que posa "tancat per motius personals"; i això que al matí ens han assegurat que hi serien! Fem la visita fotogràfica de l'església i anem fins a Santpedor a treure'ns el regust d'un cafè ben asseguts en un bar obert.