Es pot dir que hem fet una sortida molt ben acompanyats. Figureu-vos: amb el poeta Joan Maragall amb el mateix comte Arnau que s'ha passejat per aquestes muntanyes del voltant de Sant Joan de les Abadesses, pintades amb colors de tardor. Un dia esplèndid amb un cel blau i una atmosfera ben neta, una mica de fresca matinal que ja tocava i moltes de conèixer el comte que va jugar a amors amb l'abadessa Adalaisa —quin nom tan bonic i sonor, que sembla pura poesia— dins el monestir de Sant Joan.
Travessat el Pont Nou de Sant Joan hem sortit pel camí planer de la Via verda del ferro i el carbó, en una passejada per anar entrant en situació, amb el verd de l'herbei i el sol lluint entre els arbres. Un matí tranquil, lluminós, de retrobament entre tots després d'un estiu calorós.
Hem deixat la Via que va des de Gombrèn fins més enllà de Ripoll pel pont de Ribamala i després del pont de Rodonella hem saludat l'avi que ha sortit al balcó en sentir tanta gent i hem somrigut al ramat de vaques pasturant prop de la masia; la nostra gossa també els ha explicat coses en el seu llenguatge d'espinguet, emocionada amb tant d'animal que se la mirava amb atenció!
Hem travessat els plans del Serradal i els plans del Guillot tot seguint el curs del Ter fins la central de Cal Gat i la colònia Jordana. El comte ja ha aparegut:
"Els timbals de l'orgia ofenen l'aireEns anem enfilant costa amunt, Cal Gat, Can Roca, Mas Vinyer, fins a parar per reposar un xic amb la vista de l'esplèndida masia de l'Òliba. La vista bé es mereix una parada, que als ulls també els cal descansar de la bellesa tardoral
sense toca et voldria i sense vel......
El camí segueix per entre el bosc de la Cervera; una estora de fulles seques al sòl. Una arcada de
branques de fulles grogoses de faig, transparents a contrallum, ens fan ombra; és un goig caminar! La pista puja i baixa suaument, l'encanteri del dia es manté quan arribem al coll de Can Jombi. La masia a baix fumejant resplendent, les vaques que ens miren i escolten atentes les emocions de la gossa.
La carena del davant és de colors torrats: verds, grogs, bruns, algun vermellós s'enllacen entre si per oferir-nos una paleta de pintor.
"A punta de dematí ,La llegenda del comte Arnau se'ns està ficant per tots els porus del cos. La fi de l'Adalaisa ens colpeix. El comte Arnau és un mite personal i un mite col·lectiu. ÉS individualisme, egocentrisme, orgull i pietat; és un mite etern condemnant al comte a vagar per tota l'eternitat; és una cançó feta llegenda i una llegenda feta cançó.
—A la cambra són que broden,Enmig d'aquestes muntanyes ressona la cançó, mentre el cavall blanc del comte s'atura. És hora de fer un mos, de descansar enmig d'aquest paratge, d'esperar un comte i de cantar la cançó.
I ara ve la part complicada de la sortida, que si no hi hagués complicació seria massa rutinari tot i a 
nosaltres ens agraden les emocions, el risc... A més, portem una persona nova que encara ha de superar la prova d'avui. Ens volem arribar fins al Salt del Vicari, per sota de la casa del Cul de la Dona, tot molt apropiat pel comte Arnau. I dubtem. Que la vocal ha fet un tram de camí manualment ben asseguda a la cadira giratòria de casa, però quan s'és a lloc, la cosa canvia. No estem per saltar pel dret ni que hi hagi una bona gespa. Volem anar allà baix, però sense fer-nos mal! I decidim seguir la pista fins al Collet del Vent, baixar tranquil·lament cap al Cul de la Dona i trobar el corriol que ens porti al Vicari. Per si de cas no tornem —a causa d'un rapte d'aquests del comte Arnau—, deixem algú al collet i els altres tirem avall.
Per fí, veiem el cavall blanc del comte, que ha arribat abans que nosaltres. Els gossos ens criden, però anem baixant una mica per un terreny esllavissat. Ens trobem tanques de filferro, arbres i mates que ens priven el pas, el "nou" ens ajuda, que tots tenim ja una edat. Mirem, rebusquem un pas, però, finalment, ens veiem obligats a girar cua cap al Cul (un nom de casa molt ben buscat) i ens tornem a enfilar per on podem, relliscant i apuntalant els pals, arribant per sobre la casa i arrossegant-nos per passar el filferro possiblement electrificat (o no!). Deixem estar el vicari i el Vicari i tornem al collet no sense deixar enrere els dos vocals oficials 
que tenen feina fotografiant un fredolic solitari. Valga'm Déu val!
De nou tots plegats reprenem el camí fins a la masia de les Llances. Aquí decidim seguir el GR enlloc del camí del track. Un corriol que baixa entre el bosc de pineda alta, de troncs rectes i d'1 rovelló que hem agafat amb cura i afegim als quatre fredolics que portem!
El camí esdevé un plaer de seguir fins a l'entrada de Sant Joan. Fins al mateix monestir on ja no hi ha abadesses ni monges des de fa mil anys, que diuen que els pecats de la carn les va fer fora, que l'abat Oliba era molt abat. Nosaltres omplim l'espai per fer-nos la foto dels cavallers i damisel·les del comte i busquem un racó per descansar abans de deixar Sant Joan.
Tots estem d'acord en que el millor lloc és el que hem trobat: El raconet de Sant Joan! La noia que ens 
serveix és tota amabilitat i eficient! Ens sentim com a casa nostra tot prenent la fresca al costat del monestir. Un plaer de cafès i de "clares". Valgui, doncs, una nota positiva!
I per acabar aquesta bona diada amb el comte ens prenem també unes "Petjades del comte Arnau" que dues de les Núries han passat per la pastisseria. La llàstima ès que no han pogut portar la "Coca de l'Abadessa" que avui no en tenien.
I per acabar amb el poeta, que l'hem anomenat poc, que el poema ha superat al personatge, recitem un tros final:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada