Nadal 2021: Montserrat 57!

A punt ja de marxar de Montserrat un any més. Un any més de Nadal a dalt d'aquesta muntanya com si fos a casa. La meva petita casa de finals de desembre.

Molta boira els dos primers dies i bon sol els darrers. Repòs i caminades: les meves clàssiques als Degotalls i a la Creu dels Escolans; les ermites de Santa Anna, Sant Benet, la Trinitat i Sant Dimes aquest any acompanyada per la Clara i el Daniel que han pujat a menjar canelons de Sant Esteve; la pujada, amb molt de respecte, a l'ermita de Sant Antoni amb unes vistes fantàstiques. No sé pas si seré capaç de tornar-hi, però m'ha fet molta il·lusió arribar-hi i tornar sana i estalvia baixant, a més, les escales dels pobres. I llegir i passejar per Sant Miquel.

I, de nit, la volta carretera enllà veient els llums dels cotxes a sota com cuques de llum i un paisatge de llumetes parpellejant sobre el terra fent formes estranyes en la fosca.

La petita cel·la que m'acull cada any, al segon pis, amb la mica de pessebre que hi munto; amb massa escalfor, com cada any.

La Missa del Gall ja sense necessitat de passar-hi hores esperant ni tenint cura de reservar el lloc al banc, a l'esquerra. Aquest any sense escolans. Ni concert després de les vespres. Els escolans estan confinats cadascun a casa seva. La mica de ressopó obrint el xampany i un parell de torrons a la cel·la. I l'endemà el dinar a l'hotel amb l'escudella sense carn d'olla, el capó i l'ampolleta de cava. Abans de pair, una visita a la moreneta per dir-li que he tornat per cinquanta-setena vegada en temps nadalenc, una mica de conversa amb ella, que sempre la trobo al mateix lloc.

Una trucada a la Júlia, ella plorant i jo amb una llàgrima. I a l'Artemi que ells també van pensar en mi deu anys enrere. I una altra als nois de Valls.

I vaig refent records i en vaig creant de nous. Aquesta vegada recordaré l'excursió amb la Clara i el Daniel, que m'agrada que hagin pujat; i l'atreviment meu de pujar sola —i baixar!— a Sant Antoni. Quin paisatge més admirable! I fent fotos, sempre iguals i sempre canviants. De la serra retallada en el blau del cel; també fotos de Nadal a la cel·la, al vespre i abans d'anar a dinar i poder-les comparar cada any, amb una arruga més, una mica més platejat el cabell, amb el barret negre i les arracades de l'àvia que només em poso aquest dia, feliç i contenta, jo, de recordar-la! I recordar sempre la mama!

Tot plegat una rutina que em centra, que m'acompanya i em bressola, que em serveix de referència i de parada. Un passar lent del temps que tanmateix va de pressa i s'acaba prest. I esperar un altre any per poder pujar, que ja fa un any que era Nadal i aviat serem al Nadal del 22. 

Buscar referències que et situïn en el temps et dona seguretat i confiança en tu mateixa, crec. Si més no, a mi em va bé.

Cinquanta-set anys que han passat volant: criatura, jove, dona madura i ja senyora sènior amb descompte.

I baixar amb el cremallera, mirant una mica enrere —per dir adeu, fins aviat—i molt endavant per preparar la propera pujada de Nadal; que en farà cinquanta-vuit!