Jafre i el fantasma de la Melinda

Avui toca conèixer un dels pobles abandonats del nostre territori. Un poble que està ben a la vora de tot: del mar, de la capital, de les connexions del Baix Llobregat i de les autovies. La comarca del Garraf i la serralada del seu nom semblen poca cosa als ulls dels experts muntanyencs, però guarden tresors naturals i rutes gens menyspreables.

En un dia fred, però amb una claror lluminosa i un cel radiant, ens hem trobat a l'aparcament del poble de Jafre, abandonat des del 1980; de fet, no fa pas tants anys! Encara hi ha qui recorda que, de petit, hi va fer batalles de farina a les excursions dels escoltes.

Una reixa ens priva de passejar-nos-hi. Des de fora, es veuen tan sols les parets altives d'algunes cases. Un forat molt ben forjat ens diu que les persones hi entren, però nosaltres, obedients i amb responsabilitat de centre, ens en guardem ben prou! Des de l'esplanada llegim un petit resum de la història del poble feta d'abandonaments, misteris, cau de bandolers, assassinats i fantasmes; fins i tot del fill no desitjat de la baronessa de Jafre que, diuen, va caure al pou i si us hi passegeu, encara en sentireu els seus laments!

Ens quedem amb la història de la Melinda, una nena que volta feta fantasma des del 1980, austríaca, d'una família que va anar desapareixent per culpa de morts naturals (segur, naturals?), fins que només en van quedar la petita Melinda i el seu pare. El pobre home, després d'haver perdut fills i dona, s'entén que se li n'anés el cap  en orris i un cop perdut el seny, en un dia de desgràcia, perseguí sense treva la seva petita filla pels jardins que li havia fet; la noia caigué al pou i del pare no se n'ha sabut res més. Conten que la Melinda ajuda a la gent que passa per allà a trobar els camins perdedors del Garraf i, de tant en tant, controla els cotxes en un dels revolts de les costes del Garraf. La fantasma de Jafre i la nena del revolt, ens ajuden a no fer un mal pas. Contents amb aquesta seguretat que no ens perdrem, l'agafem de companya de la sortida i iniciem el camí.

El terreny és agrest però poblat de pins. Res a veure amb altres zones de la serra més despullades de vegetació. Petites baumes i murs de pedra seca ens diuen que aquestes terres van ser habitades i explotades temps enrere. A poc a poc ens endinsem més en la vegetació i en la riera seca de Jafre. Parets calcàries ens fan adonar de coves i baumes i forats a la roca, com els Forats d'en Bori o Forats de Sant Bori, que va de fe dir-li un nom o altra. Dos enormes forats als que podríem accedir grimpant la roca, dos enormes ulls que ens vigilen talment la petita Melinda fantasma. Un paratge feréstec i un camí de còdols i herbes crescudes.

Continuem el corriol entre arbres despullats i mates ben verdes fins a arribar a una esplanada per sota de la Cova Negra. Una petita remuntada per trobar la cova i endinsar-nos-hi a través del forat a terra. Com uns nens petits, coms uns experts espeleòlegs, com uns amants de les sorpreses, en fem festa.

Hi ha qui és previsor i amb un frontal ens ajuda a entrar i recórrer un petit tram dins les entranyes de la terra. Les pedres agafen formes distintes, associacions estranyes d'animals i fantasmes, imaginacions terrorífiques de grutes protuberants, aventures infantils i reptes de velleses, aparicions de dracs traient foc.

Descendim de la cova amb la idea d'haver vist, cadascú, la nostra fantasia i retornem pel mateix camí fins a trobar la riera de Jafre que seguim. La humitat del lloc ens cala als ossos, els troncs i les pedres esdevenen relliscoses, les ulleres s'humitegen per les gotes d'aigua de les mates que anem sortejant. Si no fos perquè sabem del cert que som al Garraf, podríem ser a la Catalunya humida. Seguim tots en fila índia com uns exploradors. Trobem l'avenc dels Arcs, un sot profund al terra tapat per unes quantes branques; ha de ser dolorós caure-hi a dins!

El terreny embrossat de vegetació ens impedeix accedir a la bauma del Margalló. Des d'on som, a sota pràcticament, ni es distingeix. Hauríem de fer com a la selva i treure matxets i destrals per seguir el corriol que hi porta i desistim en l'intent; haurem d'esperar una mica de secada.

Deixem enrere la riera per continuar per una pista fàcil de seguir que ens duu fins la masia de la Fassina i des d'allà remuntem un corriol una mica abandonat, ple de branquillons secs que ens priven de caminar amb comoditat tot vigilant el fil elèctric que ens passa pel costat i els plançons abandonats, i arribem altre cop a Jafre sans i estalvis. Crec que la Melinda ha fet una bona feina.

Ja és l'hora de dir adéu a l'excursió oficial i podem retrobar el forat del poble, passejar-nos per les runes, descobrir, amb una mica d'imaginació, com era la vida aquí, entendre el perquè de l'abandó. Un munt de pedres, un piló de bigues per terra, uns forats de teulada i una ruïna total fan del lloc un veritable poble fantasma. La façana de l'església encara aguanta; dins s'hi pot veure l'altar i una bona part de teulada. Segur que a les nits fosques els estels s'hi fan un lloc. L'arbre del davant va perden les fulles grogoses i dóna idea d'un petit espai on es devien reunir els veïns a fer petar la xerrada un cop fora de missa, com en tantes i tantes esglésies i ermites abandonades. El campanar ha emmudit. Ja no hi ha vida a Jafre. 

Acomiadem el poble i la Melinda. Potser està millor aquí dalt que a baix amb tot el tràfec dels pobles de la costa; potser tornarem a fer-li una visita perquè se senti més acompanyada.

Després d'un dinar a la fresca, sota uns núvols grisos que es van acostant i ens espanten. Deixem els monjos tibetans, baixem la carretera de la urbanització d'Olivella, aèria i despoblada tenint el mar encalmat als nostres peus i l'horitzó lluent d'una posta de sol començada.