diumenge, 5 de desembre de 2021

Desembre a Espiells

Una bona manera de començar el mes de desembre és arribar-se fins a Sant Sadurní d'Anoia, si pot ser, cosa que és difícil de preveure, un dia que les carreteres vagin una mica descarregades, sobretot si viviu al nord de Barcelona, aquesta capital que els de les comarques i ciutats del nord tenim aquí sota com un gra mal curat. Ja no és molest entra-hi i sortir-ne amb certa dignitat, és, senzillament que no s'hi pot circular ni travessar-la! Si algú em sabés dir alguna estratègia fiable per fer-ho, li faria cas! Jo crec, que com més invents fan des de la ciutat comtal, més ho espatllen.

Així i tot, valentes com som, aquesta vegada per anar a Sant Sadurní, ens hem arribat a Cerdanyola i passant per Sant Cugat, hem volgut agafar l'autopista cap al Sant Sadurní. Tres Sants que no ens han ajudat pas! Entre el col·lapse, les variants noves i antigues, els accidents i les obres a la mateixa entrada de l'últim sant, hem arribat tard a la cita per fer la caminada entre vinyes. Sort encara, que la responsable de la sortida era una servidora i no podien començar sense passar llista i signar els autògrafs pel centre, papers imprescindibles sense els que no es pot fer un pas.

Un cop passat l'ensurt i l'empre..., hem iniciat el recorregut entre vinyes en un dia assolellat i força fresc, que invitava a anar una mica lleugerets. L'aire d'hivern t'entra pels porus, et revifa i refresca el magí i et fa veure les coses més clares (per a posteriors sortides cap al sud).

Els ceps despullats de pàmpols destaquen en el terra marronós de camps llaurats o entre l'herba verda rivetejada de flors petites i blanques, senzilles, però també valentes i ufanoses d'aguantar la fresca. 

Al cap de poc de marxa, travessem el gual per sobre el torrent de l'Anoia, als voltats de la masia de Catasús. Ferms, decidits, apuntalant els pals a l'aigua i adequant els passos per les pedres planes, no sense fer una mica d'equilibris, aconseguim travessar tots sense cap incident remarcable. No s'ha ofegat ningú! A l'altre cantó ens espera, però, un petit tram de fangueig que salvem sense relliscar.

Remuntem un corriol entre pins i branques caigudes i tornem a trobar la pista, aquesta vegada, ai l'as, enfangada del tot. No hi valen bastons ni equilibris. Els marges del camí carregats d'esbarzers i mates, donen poc lloc per passar. Quan vols fer un pas, la bota, més que aixecar-se, es va ensorrant, relliscant cap al llot i te la mires, estupefacte i incrèdula que no la puguis dominar. Poses el peu de gairell, t'apuntales amb els pals, intentes no mirar on vas o mirar sense veure-hi solució, recordes que quan hi vas passar fa un any estava sequíssim, et ve al cap la imatge d'un bany de fang (pagant i tot, que ja és tenir ganes!) al mar Mort... I en un darrer esforç suprem, aixeques la cama, l'estires (amb gràcia, això sí!) i aconsegueixes avançar!

N'hi ha de més llestos que han trobat una drecera seca entre pins i, tot i que fan volta, arriben somrients i satisfets del seu enginy.

Un cop dalt dels plans de Bellestar se'ns obre la vista: tenim al davant la serra de Montserrat, altiva, solitària, retallada en el cel blau. Alguns ceps conserven encara les fulles amb els colors de tardor i la gent feineja entre les soques. Amb aquest paisatge arribem a l'ermita d'Espiells, tancada per una reixa i un mur que fa difícil de copsar-ne tot l'entorn. Suposo que ja deu haver de ser així, però és una llàstima no poder acostar-s'hi més! Envoltada de vinyes, d'escoles agràries i de viticultura, de quatre cases i del petit nucli d'Espiells, és un oasi tranquil que et porta a imaginar el passat i la història que deu haver viscut.

Sant Benet d'Espiells és una ermita romànica adossada per l'absis a una masia. Sembla que va ser fundada pels pares benedictins de Sant Cugat del Vallès. Ha vist l'evolució de les vinyes des del 986 fins els nostres dies: en aquests moments, la majoria de vinyes del voltant pertanyen a Juvé&Camps que n'ha fet una marca de vi blanc de qualitat. A manca de vi, nosaltres bevem aigua i fem "la mandarina".

Davallem cap al Maset d'Espiells, una torre ben conservada, envoltada, encara, de vinyes verdes una mica lluny del mar. El camí ens desemboca al polígon industrial del Mercadona. Tanmateix, un petit corriol herbat i amb el sol fent-se pas entre les branques dels arbres ens fa pensar que no el veiem i ens dóna la il·lusió de seguir, encara, a la muntanya. De fet, és un corriol planer ben tranquil i agradable que comunica de nou amb la pista que, pujant el torrent de l'Anoia ens duu al gual que hem agafat a l'inici. Observem que el fang no s'ha assecat, però passem ja més confiats i sense cap esquitxada remarcable.

Ara sí que ens agafa la pressa! Després de mirar el rellotge, d'haver vist tanta vinya i de donar la volta quasi sencera a les Caves Codorniu, accelerem el pas, que ja tenim ganes de provar el cava i, sobretot... ens esperen! És un esforç per l'asfalt, en una pujada continuada, a aquestes hores del migdia que el sol pica i que no hem menjat gaire. És anar seguint el google maps que en sap més que nosaltres, passant pels carrers de Sant Sadurní i controlant que tothom ens vegi per on tombem els que portem la davantera. Tan enfilada vaig, que de poc no em passo les caves, objectiu i fita de la caminada ràpida.

Aconseguim arribar tots amb mitja hora de retard, però ens trobem amb una acollida formidable i comprensiva dels propietaris de les Caves Maria Rigol Ordi, que ens expliquen la seva història i els secrets de l'elaboració i la producció del cava. Comencen a sortir copes buides que a poc a poc ens van emplenant de la beguda fina i amb les bombolles justes per passar a través de les nostres goles assedegades. Anem del rosat al jove i d'aquest al gran reserva sense ni un maldecap ni la pesantor de l'alcohol. Així i tot, hem de lamentar un desmai d'algú dels nostres: el cansament, la cava i el cava i les presses que he donat pel camí passen factura.

Sortim tard i, en una tarda freda, prenem alguna cosa sòlida per a acontentar l'estómac, que, a part de natura, també hi diu la seva, tot recordant allò que "no només de natura viu l'home" (i la dona, és clar!). I, per rematar-ho, algunes de nosaltres ho acompanyem encara amb cava, que ens han dit que no és bo fer barreges quan es tracta d'alcohol! Després, ja només ens queda la recerca del cotxe recorrent els carrers de Sant Sadurní de sud a nord i engegar cap a casa.

Abans, però, fem una visita a l'hospital de Vilafranca on el nostre company està ben cuidat i analitzat. Per sort, tot ha acabat bé i podem tornar a casa, fins i tot conduint ell mateix el seu cotxe, una màquina dificultosa d'arrencada!

A la gent del nord de la capital només ens queda travessar-la per aquest modern, actual, lluminós, fantàstic, i estret, túnel de les Glòries, que no "desescol·lapsa", ans al contrari, continua havent-hi les mateixes ganes de sortir d'una vegada d'aquí com passava als anys setanta i vuitanta i noranta i... Fem una volteta per Montgat i continuem, ja posada, a fer voltetes pels carrers de Badalona (on aconsegueixo aparcar en un quart d'hora, només!) abans de descansar a la butaca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada