Les restes d'un castell.

Disposats a cercar un castell en plena decadència, el que fou i el que en queda, us convido a pujar, entre boires, a Castellferran o castell Ferran, al cim d'un turó al municipi del Bruc. L'edificació actual és una torre, possiblement de l'època de les guerres carlines i posteriorment formant part del circuit de torres de telegrafia òptica. Molt malmesa i lliurament accessible.

Per arribar-hi, cal anar fins al poble del Bruc, accessible des de l'A2. Enrere han quedat els temps que els revolts del Bruc eren plens de camions i susceptibles de "fer-ho passar malament" a les persones que ens maregem fàcilment en cotxe; aquelles cues quilomètriques, aquella paciència de conductors, aquells retards en les tornades d'un dia d'esbarjo. Ara, no us cregueu, passa el mateix, però les cues i la paciència han passat al pla, a les vies dites ràpides i a les entrades i sortides de les ciutats. Això ha estat l'evolució moderna!

El municipi del Bruc ha quedat tranquil, només amb el soroll somort de l'A2 que porta a Igualada i Lleida corrent i fent via. Un racó aïllat entre carreteres i polígons, entre supermercats d'Esclat, restaurants i bars "de tota la vida" tancats i amb els porrons desats al bufet.

Cal deixar el cotxe als peus del monument al Timbaler del Bruc, aquell noi que, amb la barretina calada al cap, pujà la muntanya santa i, a toc de timbal, ens deslliurà de l'estat francès. No va poder acabar la feina, però i deslliurar-nos d'algun altre estat. Haurem de treure'n més d'un de timbal, ara!

El camí s'enfila amunt entre bruc d'hivern florit, garric, alzines, pins i boixos, molts d'ells arrasats per la papallona blanca, però no tots.

Seguim les indicacions del Camí de les Batalles que ens va recordant la facècia dels de la barretina i arribem al coll de Can Maçana, ara àrea de descans de la carretera que puja a Montserrat amb poca circulació. Des d’aquest punt surten els itineraris que van a sectors molt populars de la muntanya: Agulles, el refugi Vicenç Barbé, l’església de Sant Pau Vell, la Cadireta... Un dels vessants més desconeguts de la muntanya, on els monòlits i les formes verticals conformen un laberint únic i meravellós. Des d'aquí podríem anar en direcció al Monestir de Montserrat pel GR-172 seguint les indicacions de la senyalització del Parc. Pot ser una bona travessa de dijous: caldrà solucionar problemes estratègics i logístics i presentar-la com a projecte de futur. Un altre element interessant d’aquest espai són les agulles de roca, els conglomerats de Montserrat que foren dipositats en el fons d’un mar superficial prehistòric que cobria la regió. Fa uns deu milions d’anys, aquestes masses de roca emergiren, i l’erosió posterior les anà esculpint fins que esdevingueren les capricioses agulles que podem admirar avui. Bé, no es pot dir que les puguem admirar precisament avui. La boira ho cobreix tot, la muntanya i la plana han desaparegut. Som conscients de la seva presència en la vegetació i el terra de còdols granítics que ens indiquen que és el sòl característic de la serra. Però no hi ha agulles, no hi ha Foradades; només el mític escenari de la batalla del Bruc present a cada revolt i cada pedra.

També hem de fer esment que els aficionats a l'observació d'ovnis a Montserrat es reuneixen a Can Maçana el dia 11 de cada mes. Potser per això avui tenim la boira ficada en aquest vessant de la muntanya!

Travessada la carretera i deixant enrere Can Maçana, ens enfilem per un corriol que entre rocs ens porta al Castellferran. Situat dalt del Puig Ferran ens parla, en les seves pedres enrunades, de fortí fuseller, de torre de guaita i d'utilització durant les guerres carlines i, una mica més enrere en el temps, de la primera i segona batalla del Bruc durant els primers anys del 1800.

Nosaltres, un petit, però potent exèrcit de setze persones, el conquerim avui per veure unes vistes imaginades, per estampar les nostres imatges en digital, perquè la càmera tarda a funcionar, i per sentir-nos més amunt, però als peus d'una muntanya santa que sabem que hi és.

Davallem cap a Sant Pau de la Guàrdia o Sant Pau Vell. Un petit nucli amb l'església i el restaurant; de fet, tot el necessari si ens fes falta. 

I continuem camí cap a la bauma de Can Solà, tot passant per la urbanització Montserrat Park. Per dessota de la masia del mateix nom, hi ha una bauma immensa, un lloc feréstec que fem servir per dinar i fer la nostra festa de Nadal. La bauma té uns 120 metres de llargada per una fondària de 35 metres i una alçada d'uns 15 metres, amb el sostre plomat. Sembla que és molt cobejada pels escaladors que hi han obert 10 vies d'escalada de gran dificultat. Al fons, arran de paret, brolla una mica d'aigua; sembla que, antigament, la font de Can Solà alimentava un gran dipòsit d'aigua que s'utilitzava per regar les feixes de conreu.

Dinem i compartim torrons, bombons i galetes de Badalona, tot degudament embolicat per ser consumit individualment, no fos cas. I després, situats al bell mig de la bauma, aquesta catedral de pedra ens serveix d'escenari magnífic per les nostres cantades de nadales: Allà sota una penya, Les dotze van tocant, El Rabadà, El Fum, fum, fum i La Santa Nit. La coral improvisada, amb contralts i sopranos consagrades i alguna veu d'home envejable, fan preveure unes bones fetes, amb bona companyonia i un futur esperançat, amb alegria a les cares i amb moltes ganes de continuar fent caminades. El CEC es perd una bona coral.

Satisfets, estrenat ja el missatge de Nadal, ens encaminem al final del nostre camí enmig de pinedes i boscos, observant, al lluny, la modernitat d'autovia que defugim per continuar trescant per la natura.

BON NADAL!, i un 2022 ple de caminades, de cantades, de comprensió cap als altres, d'esperança, d'il·lusions, d'amistat i de compartir el que som: persones humanes.