Bon dia, iaia!

Bon dia, iaia! No t'he dedicat cap escrit, oi? Mai! Te'l dec. Tant que havíem parlat nosaltres dues! Amb el nostre llenguatge propi que només nosaltres enteníem. Jo, criatura de tres anys encara, balbucejant les paraules; tu, d'uns cinquanta-set anys fets, havent perdut la parla. I resulta que ens enteníem i no ens entenien. Però jo, quan arribava a casa els avis del carrer d'en Prim, corria a explicar-te què m'havia passat i què em preocupava i què em feia il·lusió explicar-te. I tu, m'escoltaves, sempre m'escoltaves! I em deixaves parlar, i em contestaves amb aquella veu pastosa de qui vol dir coses i no li surten les paraules. Després, iaia, a partir que et vas morir, vaig tornar més callada. Saps, sempre n'he tingut la fama de callada i, a fe de Déu que me l'he guanyada; tanmateix, és que m'has faltat tu i les xerreres que teníem totes dues i que ningú més entenia. Això era el que sempre em contava la mama, la teva filla.

Vam poder conviure poc, eh! Tres anys justos, noia. I als meus seixanta-set —que t'he guanyat per deu anys—, encara hi penso en tu i en tots els que vau marxar llavors, petita com era, en uns pocs anys de vida, i com us necessitava. Així i tot, sempre t'he enyorat i hi he pensat amb aquella àvia del carrer d'en Prim, la mare de la meva mare, que, tinc la sensació, que sempre m'esperava. No vas voler que em posessin el teu nom: no, Dolors, no! No t'agradava un nom que era en si mateix patiment. Això no obstant, vas estar contenta quan al teu nét li van posar Jaume, que ho van fer perquè ho estiguessis de contenta, en nom de l'home que vas estimar tota la vida.

Saps?, quan et vas morir vaig tenir un somni que, ara que soc gran penso que va ser un somni. Tanmateix, d'infant, el vaig viure com una realitat. Em veia a mi mateixa i a la mama pujar a la cambra del carrer d'en Prim 114 per dir-te adéu, i miràvem el llit i tu ja no hi eres, i la mama s'espantava, però jo, segura de la confiança entre nosaltres dues, aixecava el cap al sostre i et veia que em deies adéu amb la mà i marxaves. Ara, amb la raó dels grans, amb el pas del temps, amb la lògica de la maduresa i amb la no fantasia dels meus més de seixanta, penso que no podia ser; vaig estar-ne molt de temps convençuda que et veia travessar el sostre i que era el nostre secret. Segur que qui llegeixi això, farà un somriure displicent, una ganyota de perdonavides o un gest de falsa comprensió: tu i jo sabem que va ser veritat!

M'han dit que ens explicàvem un munt de coses. Com anava el col·legi, acabat de començar. Quines anècdotes rellevants del papa que tan sols et va sobreviure un any. Quins jocs m'agradaven i com era el meu germà petit acabat de néixer. I rèiem i ploràvem. I el millor de tot: els altres, per molt que s'hi esforçaven, no ens entenien. És el que té ser o estar fora de la norma. Tu, una dona "ferida" que havia perdut bona part de la mobilitat i la parla i la capacitat de llegir, que tant t'agradava! Jo, una nena que començava a entendre el món. Et recordo de negra. de dol pel teu marit, en Jaume, el meu avi. La mama sempre em deia que el metge, quan estaves més malalta, havia dit, després de la mort de l'avi Jaume: "Aquesta senyora no vol viure més". Tant us estimàveu!

Avui, iaia, en fa seixanta-quatre d'anys que vas marxar. Una maduresa tot just començada. Avui, et dirien que ets encara jove; que n'han canviat moltes de coses des del 1957. Tota una vida meva que no pas teva. I no tenim cap foto juntes, iaia; l'he buscada, no l'he trobada!

Saps, fa poc m'he retrobat amb la teva rebesàvia i la teva àvia; els Savalls, que fins i tot he fet famosos a les sortides de muntanya. I com que no he tingut gaires lligams terrenals, els he viscut com a lligams amb el més enllà; si n'hi ha. De fet, hi vull creure. Quin sentit tindria, si no, tot plegat?

T'estimo encara, iaia. I el dia de Nadal encara em posaré les teves arracades i el teu anell i em miraré en aquella foto que tu estàs tan maca amb les mateixes arracades i un barret semblant. Tu, més maca! I més elegant, com ho era també la mama. I més dolça. Sense haver pogut viure una vida de jubilada com la meva, però amb un gran amor i estimada.

Molts petons, iaia. Ens tornarem a veure, segur! T'estimo molt. La teva néta que no t'oblida: la nena, la Núria.