Folgueroles i Roda: Caminant amb els poetes

Aquesta és la darrera sortida del trimestre del cicle Caminant amb Lletres que anem fent tot caminant amb escriptores i escriptors per les nostres terres.

I, aquesta vegada, ho hem volgut fer amb dos poetes que ens han fet sentir la seva veu enmig de la boira. Una sortida fàcil, però no per això menys dificultosa encara que sembli un contrasentit. Unes hores acompanyades de poesia en majúscules: Miquel Martí Pol i mossèn Cinto Verdaguer.

En Miquel Martí Pol ens ha portat des de Folgueroles fins a Roda de Ter. Una passejada entre els camps gebrats i la boira que no acabava mai d'aixecar-se del tot. Un paisatge d'hivern amb els arbres despullats mostrant les branques i els troncs nus, talment fantasmes dins l'atmosfera lletosa, un aire una mica gèlid a la cara i les mans i un sol que maldava per sortir i escalfar-nos una mica. Així i tot, la poesia d'en Martí Pol ens ha esperonat a seguir el camí, travessant camps i granges, saludant ramats d'ovelles assegudes tranquil·lament al terra gelat, i continuant per corriols a la vora del Ter en un moment que la boira aixecava una pàtina de vapor emmirallada a l'aigua. 

I hem recordat els mots:

"Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

I ens hem sentit més a prop de nosaltres mateixos, de traginar diari, d'esperances i il·lusions i objectius per complir:

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia".

Ens hem sadollat de les seves paraules, de la poesia i dels mots que volem salvar. I hem pensat Nadal i tot el que significa amb la senzillesa de la nostra parla, tan malmesa, a voltes tan oblidada, amb la lluita ben viva encara d'un poble que vol ser i vol viure en català.

"Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre'n

tot el sabor, tota la consistència"

I hem après a no defallir que la lluita és llarga. Si en el temps que visqueren els poetes que ens han acompanyat vam poder salvar els mots, per què no ara?

Hem arribat a Roda de Ter amb un sol lluent i un cel clar; presagi dels temps venidors? Hem donat la volta a la fàbrica la Blava on Martí Pol va treballar abans de la seva malaltia i hem emprès el camí de retorn amb el gran poeta de la Renaixença catalana. Un poeta, un home, que, en els seus temps, també va salvar els mots.

Resseguint el Ter entre una filera de plataners dels que hi havia abans a les carreteres (ja no en queden gaires, ara!) i pujant entre bardisses i punxes i lianes fins la font de les Cametes, encastada en una roca llisa, de difícil trobada. Allà, amb una estora de fulles seques als peus, a l'ombra de les branques, hem tornat a escoltar la veu de mossèn Cinto i la veu de la història i del somni d'un reialme:

"—He somniat qu'era gran

y d'un bell país monarca,

d'un bell país com aqueix

entre'l mar y la montanya.

Com eix Pi meravellós

mon regne posà tres branques,

foren tres regnes en un,

ma corona'ls coronava—"

I, tot pujant la muntanya, ens hem perdut una mica, que és difícil descobrir ara el país que el rei en Jaume anhelava. El corriol ens ha fet fer unes quantes marrades i perdre una estona i quan ja desesperàvem, i tornàvem enrere, l'hem retrobat; un bon auguri per aquesta nostra pàtria.

Ens hem enfilat, doncs, amunt, decidits i decidides fins a arribar a la masia de les  Cametes. Una vista superba del Pirineu nevat, aquell Pirineu que va veure, va trepitjar i va cantar el poeta! El Puigmal, el Cadí, el Pedraforca, el Canigó, les terres ara de França......

"Com vols d'aucells cantayres

venim del Canigó,

cantant sos dolços ayres,

amor del Rosselló.

Montanyes regalades,

Conflent y Vallespir,

les nostres refilades

son vostre dolç sospir.

Partida és Catalunya

per l'aspre Pirineu,

però son braç no allunya

los cors que lliga Deu"

La masia Les Cametes queda en un altiplà que forma una vauma. L'havíem de baixar! Però no hem trobat el forat adequat. Ple de bardisses, d'esbarzers, d'espines i punxes; quin mal fat! La vauma s'entén uns quants metres, de tal manera que, des d'on som, no en traiem l'entrellat i veiem dificultós fer un pas endavant i caure al precipici de peus i de cap. Per tant, decidim fer una petita volta i baixar seguint una pista que hi ha una mica més amunt; baixarem amb seguretat, que en aquests temps és tot un valor.

Arribats a l'entrada de Tavèrnoles dinem una mica acompanyats de "La barretina":

"Adeu Prats; adeu Cerdanya;

ab mes roses de montanya

jo me'n vaig a mori'a Espanya.

qu'es morir plegar lo ram!

Fuy barretinaire,

mes ay! ja no'n so;

me diuen cantayre,

mes no canto gayre,

mes no canto, nó"

Val a dir en aquest moment i pels que us estranyeu de la grafia dels poemes d'en Verdaguer, que els poemes que llegim són de les "Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer Edició Popular. Publicació de la Il·lustració Catalana. Administració: carrer de Mallorca, 187-Barcelona"

Uns llibres dels que en tinc tota la col·lecció gràcies al bon lector que era el meu avi Jaume, que va heretar la meva mare que ho guardava tot i que guardo jo com un tresor. Una col·lecció de 27 volums, dels que en sortia un cada mes i que es venien a 40, 50 i 60 cèntims de pesseta segons les pàgines. Es venien a les llibreries, quioscs i centres de subscripció: 4 pessetes en subscriure's, 4 pessetes en rebre el volum 9 i 4 pessetes en rebre el volum 17. No he trobat pas l'any d'edició.

I és un goig poder llegir aquests volums desmanegats pel temps. I més, tenint en compte que avui portem amb nosaltres una descendent de la família Santaló, el cognom de la mare de Jacint Verdaguer. La colla del CEC estem d'enhorabona: en una sortida ens va acompanyar un general; avui un poeta!

Arribem al darrer punt interessant del nostre caminar, allà on mossèn Cinto, segur, va passejar-hi moltes vegades d'infant i de jove, l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt, des d'on es continua dominant bona part del Pirineu nevat que devia veure i que tants poemes el van inspirar.

Nosaltres, fem una darrera llegida preparant el temps de Nadal. I tot recordant el poema que recitàvem en acabar el dinar de Nadal, enfilats en una cadira que trontollava, deixàvem anar el que havíem memoritzat a l'escola com una nadala:

"Allí a l'Establia                                            

de vora el portal,

rossinyol hi canta

a la nit de Nadal.

Flor de lliri lliri,

flor de lliri blanc"

Us recomano que, un cop arribats a Folgueroles, feu els possibles per visitar la Casa Museu Verdaguer, tant si la coneixeu com si no. Si hi aneu a la tarda, heu de ser un grup i haver reservat abans. Les explicacions de la guia ens han ensenyant a conèixer una mica més a Verdaguer; una persona entregada, amb estimació cap a la figura del poeta i de l'home, del poble i dels voltants. Un acabament de jornada que no té preu. Refent els mots, refent la parla, admirant els que van saber defensar-la amb el que tenien a les mans i posant-ho al servei de tots nosaltres.

No ho malbaratem!

I ens acomiadem ja fosca nit per continuar caminant amb lletres l'any 2022 que ja és a les portes.

Bon Nadal i bones lectures!