Caminant amb la Rodoreda per Romanyà

"A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me’ls estimava".

Així comença el llibre que ens ha acompanyat en aquesta ruta per Romanyà de la Selva. "Jardí vora el mar" de Mercè Rodoreda, escrit el setembre de 1959 i publicat pel Club Editor el 1967 en primera edició.

Ens hem proposat conèixer i llegir diferents autors i autores emmarcant-los al lloc on van néixer o on van viure o on han desenvolupat les seves obres i hem començat per una autora que va tornar a viure els seus darrers anys a Catalunya, tornada de l'exili d'una guerra que no haguera d'haver existit mai. Mercè Rodoreda passà els darrers anys en una casa de Romanyà, avui propietat privada i va compenetrar-se amb el seu paisatge: les fonts, les alzines suredes, la salabror del mar a poca distància, els boscos i les cases de pagès.

Hem començat l'itinerari, un dia ennuvolat i ventós, davant l'església de Sant Martí de Romanyà, tot fent la presentació del que serà un cicle de lectures i caminades. Darrere l'església ens dóna la benvinguda un bust de la Rodoreda amb les quatre barres. Aviat passem per la Font de Romanyà, a tocar del petit poble.

"Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. "Veu tot això tan menut?", li vaig dir. "Seran flors, i quan vostès se n'aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets." La vaig deixar una mica parada..."

El paisatge és verd; fa una atmosfera neta després de la pluja d'ahir i el vent que bufa avui, ho deixa tot escombrat. Fins i tot els núvols llueixen el seu encant grisós i blanquinós i ens ofereix un aire per respirar a pleret i un dia magnífic per caminar, passades ja les calors del setembre.

Ens desviem un xic per arribar al paradolmen del camp d'en Guitó, una cambra de 2 metres de llarg, 0,70 d'ample i 1 metre d'altura. Un paradolmen és una cavitat natural formada entre blocs granítics, que va ser arranjada per l’home prehistòric amb la col·locació de diverses lloses de pedra (bloc de coberta i llosa del fons) per tal d’utilitzar-la com a cementiri i lloc d’enterrament. En aquesta sortida hem après, també, les diferencies de construccions prehistòriques: cista, dolmen, paradolmen, menhir i n'hem vist uns quants exemples.

 Passem per l'Era de Romanyà i la Creu de Romanyà. "Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. "Obre la boca, que vegin la creu" —ens explica el jardiner.

Entrem al bosc per veure el Menhir de la Murtra i en sortim per admirar el Suro d'en Guitó i el Suro de les Mentides, dues alzines (Quercus suber) conservades entre pedres i vigilades pels ases catalans. De fet, però no està clar que el suro que veiem sigui el suro d'en Guitó; hi ha una certa polèmica quant a la seva ubicació, però nosaltres ens creiem el que posa el wikiloc que ens guia. El que sí que ens roba l'estona són els ases catalans: carícies, fotos i salutacions. Algú se'ls mira de lluny, altres entrarien al tancat i s'ha d'avisar, com als col·legials, que hem d'anar tirant! I ens aturem davant la masia de Can Poncet a esperar.

"Quan vam haver vist les roses vam anar caminant cap a la quadra.

—Volen conèixer els cavalls?

En Toni no hi era. Els dies de festa corria pel món.

—I què en fan d'aquestes bèsties?"

Nosaltres els hem de deixar dins el filat que ens anem trobant pel camí i que ens informa que els rucs  serveixen per passejar els infants, però no pas excursionistes.

Pugem un turó entre suros, un paisatge ben diferent d'altres contrades i del que estem acostumats a caminar. Troncs secs per terra, fullam escampat i terra remoguda, trams de sauló i trams d'un tou de fulles seques. En arribar a mig turó i fins dalt, ens acompanyen unes bèsties totalment estàtiques—cabirols, conills, isards, daines i alguna diana de tant en tant— barrejats i amagats entre mates d'alzines. Tot un parc zoològic per a lleure d'uns quants tiradors, d'aquells que no tenen la nostra simpatia, però, és clar, tothom es distreu com pot. Sort que els animals són de pedra-cartó! Ja ens avisen, ja, que és propietat privada!, però nosaltres seguim els camins de la muntanya i creiem que és de tothom.

Fem un breu descans a la font Josepa. 

"Ja havíem enterrat el mes d'agost i ningú no deia res de marxar. Els dies passaven ara l'un, ara l'altre, i el setembre va fer cap, dolç com un raïm... 

—I els lliris alemanys, què?

—Ja tremolo pensant en l'hora replantar-los. 

—I què me'n dieu de quan s'hagin d'arrencar?

—Per desar-los i tornar-los a treure necessitaré un camió"

I encara més avall la Font de la Ruda. 

"Per sopar es van vestir. Van venir dues orquestres i tothom ballava. Molta alegria, molts crits, molts fanalets de colors. Així que va ser negra nit em vaig plantar ran dels boixos i vaig procurar no perdre res".

Avancem entre alzines suredes i un sòl embardissat per arribar a la Roca Grossa, Mirador del Cel. Ben bé és un mirador dalt de la roca per la que ens enfilem vigilant on posem els peus. Estem a tocar del cel, amb els braços estesos i amb els boscos sota nostre, fent veritables equilibris damunt el precipici, algunes més que d'altres, per mantenir-nos a peu dret sense anar de cap per avall. L'espectacle de les muntanyes arbrades s'ho val! Tirem endavant una mica més fins a arribar al següent mirador: el Mirador Marimuntanya, grimpant sobre la roca, veient l'estesa de boscos, alguna casa aïllada i, a la nostra dreta, una llenca d'aigua. Ara sí que enyorem un dia clar que ens hauria deixat veure el blau del mar més accentuat! Ens imaginem la Rodoreda caminant per aquests verals, respirant aquest aire net i deixant volar la imaginació per escriure, clar i planer, alguna de les seves frases.

Encara anem baixant i descobrint més paradolmens fins que entrem al filat per veure de prop l'Abric d'en Cama, on decidim dinar per sobre les roques dels voltants. Un..., no, dos..., sembla que en vénen més! No els hem comptant, però els ases, catalans això sí, arriben fins on som. Nosaltres parapetats dalt les roques sense baixar per si de cas, alguna atrevida donant-los-hi préssec —de Calanda o de Vinya, no ho sabem—, alguna altra amagada darrere de les pedres per si de cas, les màquines disparant a tot gas, menys la de la Núria S. que no va, després de carretejar tant de pes i tots plegats rient a cor que vols! Si ens veiessin els del CEC! A poc a poc, els ases ja s'adonen que som inofensives, que tenim més por que ells, que ja és dir, i van desfilant per on han vingut, com nosaltres en sentit contrari, és clar! Una més per explicar!

Arribats als entorns del poble passem per davant del cementiri on hi ha la tomba de la Rodoreda.

"Vam anar a buscar els cargols, al cap d'un parell de dies, d'hora. Aviat en vam omplir una senalla. Vam tornar pel camí del cementiri.

—És bonic el cementiri.

Vam entrar a mirar les creus. Les va voler veure totes i jo me'n vaig anar fora i em vaig asseure al piló perquè amb els cementiris no m'hi faig. Quan va sortir va dir que era un cementiri amb molt bona vista".

El cementiri estava tancat amb cadenat, però hem pogut veure la tomba a través del reixat. Un bust, un ocell volant pel voltant i a sota un llibre obert. Una tomba senzilla, sense gaires parafernàlies, com correspon a una dona escriptora.

A partir d'aquí hem seguit la Ruta dels Gegants. Sorpresa i admiració davant el Dolmen de la Cova d'en Daina, que no per molt que l'hagis vist deixa de sorprendre't. Un cercle de pedres màgic. Vés a saber quines sepultures guarda sota terra.

"Els llessamins valencians no havien parat de florir des del maig; feien les flors boniques i blanques, però el verd de la fulla el tenien una mica recremat. Van plantar buguenvíl·lies, jovenetes i grasses, totes florides d'una mena de foc de cel. Un dels xiprers feia mala cara. L'hivern no li havia provat".

Abans d'acabar la ruta, no deixeu de veure la Cista de la carretera de Calonge, el Suro Xato, el paradolmen de les Pedres Grosses, la Font del Prat, el Suro petit de l'Almeda i el Suro Gran de l'Almeda. Deixeu-vos portar pels arbres —dels suros més grans de Catalunya—, abraceu-los fent rotllana, aspireu el seu aroma de fusta vella, reconcilieu-vos amb la natura, passegeu tranquil·lament, recordeu històries, anècdotes i frases de la Rodoreda, ompliu-vos de flors i plantes —cadascú les que conegui— i retorneu al poble amb la satisfacció de ser una mica més savis i una mica més humils, més senzills, talment les flors que creixen als prats de muntanya.

"—Li he de donar les gràcies i no em deixa. Ara que, ¿sap?, si em treuen d'aquí serà l'enterrament... Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...

Ens vam separar allà, al peu del mirador, i va ser, com si diguéssim, l'acabament de la història".