ADIF i el mur antisorolls

ADIF vol posar una tanca, un mur, una barrera entre la Rambla de Badalona i el mar. De color blau, això sí!, no fos cas que la gent de Badalona ens oblidéssim del color del mar. Per defensar-nos del soroll del tren, diuen. No sé, segur que algú es deu haver queixat, com hi ha gent que van a viure en un poble i es queixa de les campanes de l'església un cop han comprat o llogat una casa al costat o els que es fan un xalet o una casa rural, ben rural, a la muntanya i es queixen de les vaques i les esquelles i l'olor dels bens; ai, no que ja no en queden!

Ara toca que no sentim els trens, i per defecte, tampoc el mar: les onades en un dia de tempesta i mala maror o el suau anar i venir d'un dia encalmat. El vent bressolant les barques..., ai no, que no en queden!, i els pescadors adobant les xarxes..., ai no, que ja no hi són!

Jo també em queixo. Em queixo del malament que van els trens, i les escales mecàniques que quan no funciona la que baixa, no funciona la que puja o han deixat de funcionar totes dues alhora; i la tinta que ni es veu als bitllets o del pas per sortir de l'estació que, en molts moments, no s'obre. Abans que arreglin això. A Badalona no ens hem queixat del soroll, l'hem sentit sempre i forma part de la nostra vida!

Abans agraíem que el xiulet ens avisés de la pluja. Ens molestava més la Cros i la Fecsa. Més d'un segle veient passar trens de càrrega, que de petits comptàvem els vagons que hi havia; una classe de mates en directe i funcional. I ara més ràpids, però de rodalia, que és el que som, agermanats amb Sant Adrià i Montgat. Orgullosos del primer tren que va passar per aquí en el seu camí cap a Mataró. I que esperem que continuï passant. A l'hora, això sí, puntuals, si us plau, i no amb el retard de quatre gotes de pluja. I pujar les escales els que van més de pressa i els que no poden, amb ascensors que hi càpiga una cadira de rodes, i amb unes tanques de sortir de l'estació que s'obrin a la primera, i amb una explicació per megàfon de les incidències, que no en sabem quasi mai el perquè dels retards. Fins i tot, es podria recuperar el bar, que encara no sabem per què el van treure i uns lavabos públics nets i endreçats, que ara no existeixen.

Que ja ho deia aquella cançó:

"Sento xiular el tren com passa, negre cavall rebotant,

porta el contratemps la maça, del ritme del meu cant"

I posats a demanar, un aparcament gratuït per poder deixar el cotxe i facilitar el transport públic, cap al Maresme i, sobretot, cap a Barcelona en hores punta, tal com tenen les grans ciutats del món; l'alcaldessa de Barcelona potser estaria contenta que els de comarques i els de "rodalies" deixéssim el cotxe fora per anar a treballar o a estudiar, per obligació, generalment, no per oci, és clar, per què els serveis són a la capital. Bé, els serveis de lleure també hi són, a la capital: cinemes, teatres, botigues i oferta cultural, que no només de pa viu l'home... i la dona! (Totis, com em nego que es digui ara!).

Mireu-ne si se’n poden fer de coses si els diners els sobren! 

No, no vull veure una tanca pintada de color blau, o un mur, o una pantalla encara que estiguin de moda (a Mèxic, a Algesires o aquí), no vull alçar-me de puntetes per sentir la salabror del mar, que soc de mida curta; que vull veure el mar enfurismat els dies de tempesta i l'escuma blanca petar al trencaones i el sol, roig i carabassa quan surt per l'est, jugant amb  els núvols i gronxant-se amb l'aigua; vull veure els coloms i les gavines picotejant a la sorra i les figures humanes acostar-se a l'aigua en un contrallum de matinada; vull veure els vaixells a l'horitzó i les poques barques de l'encesa a la nit, els llums que brillen de les casetes de Montgat i del Fòrum de Barcelona; vull veure el tren que passa, vull sentir la seva fressa, vull córrer per la Rambla quan el sento venir per no perdre'l i haver-me d'esperar qui sap quan!

Vull veure el tren i sentir-lo, que això m'indica que no he deixat de sentir del tot. Ja no negre cavall rebotant, ara blanc-i-vermell, però encara portant el contratemps del ritme del meu cant mariner.

Els que passeu amb tren per la costa, els que veniu del Maresme o els que hi aneu, els que gaudiu del viatge mirant el mar i mirant la Rambla i podeu veure passejar grans i xics: esperem el vostre suport. La gent de Badalona vol veure l'horitzó. 

Vull veure l'horitzó de dia i de nit. Vull saber que estic viva amb tots els sentits. Pantalles, murs, tanques blau turquesa? Que se les posin a casa seva!