I hem arribat, pràcticament, a final de curs, com uns col·legials! Avui, dissabte 10 de juny, hem fet la darrera sortida sense comptar el cap de setmana de juliol que ja s'està convertint en una tradició, pels que en poden disposar.
I ara que el dia s'allarga, ens hem arribat fins a Colera, més de dues hores de cotxe, per conèixer un altre dels pobles perduts, abandonats, despoblats,,,, que hi ha pel nostre territori. Oh, i ens queda corda per estona!
Colera és un petit poble de la costa Brava no molt lluny de la dita frontera amb l'estat francès. Un poble, que, quan el busques per Internet, et confon amb el "Cólera", així, en castellà, tal com ara et respon les cerques el famós google! Però Colera no té res a veure amb el cólera! És un poble banyat pel Mediterrani, travessat per la RENFE en una via elevada per sobre el poble, amb uns carrers perpendiculars al mar i una placeta amb un arbre generós i dos bars que a primera hora del matí estan tancats.
Per iniciar la caminada cap al poble abandonat de Molinàs, cal que deixeu el cotxe
a l'entrada del poble i camineu per la pista planera, entre vinyes i oliveres que, travessant la riera seca, us acosta cap al Molí de Molinàs, que dóna nom al poble i tot seguit al poble abandonat i desert. De fet, el poble són quatre cases, sense església ni ajuntament. Va tenir el màxim apogeu en temps de vinyes i oliveres o "olivassos", però la fil·loxera li va jugar una mala passada. No només la fil·loxera, l'isolament endinsat a la vall de l'Albera, sense serveis de metges ni escola, amb poca aigua, amb torrentades i risc d'incendis, la 
presència de les bruixes que les botes penjades a les bigues de les cases allunyen i amb el ressorgiment desenfrenat del turisme de costa, van sentenciar el poble a l'abandó. Un lloc tranquil, calorós a l'estiu i, segur, més isolat a l'hivern amb les temperatures baixes i la possible boira.
Avui, matí de sol i cel blau, d'atmosfera neta i clara, amb la companyia de les figues de moro del marge del camí, punts grocs sobre la terra erma, busquem alguna ombra per admirar les cases que s'arrengleren en dos carrers principals: el carrer Democràcia, el veïnat de dalt i el carrer de les Eroles, el veïnat de baix. Va néixer el darrer terç del segle XVIII i va quedar definitivament despoblat a mitjans dels anys 70 del segle passat, tot i que va arribar a tenir un centenar d'habitants i un alcalde. Gairebé totes les famílies estaven emparentades el que no significa
pas tenir sempre una bona relació entre elles. En un turó sobresortia, intimidador i arrogant, el quarter dels carrabiners, per controlar la gent que passava cap a França en temps de guerres; des de "La Casilla" dominaven la vall i controlaven el pas de contraban amb França o qualsevol moviment sospitós després de la Guerra civil o la Segona Guerra Mundial. Ben bé poble de frontera! Avui, tot tancat. Fins i tot, un cartell en una casa ens avisa que no cal que forcem la porta, que no hi ha ni mobles vells ni res de valor. Ningú per preguntar, ningú per fer petar la xerrada, encara que, després a Collera, ens assabentarem d'alguns secrets!
De fet, sobta de Molinàs que, tan proper a la costa, no s'hagi aprofitat per fer-hi una urbanització
turística o un càmping de cases de fusta. Més val així però! L'encant del lloc es perdria totalment! I ara encara podem dir que és un lloc per reposar a l'ombra d'un arbre, amb una mica de vent fresc que passa acanalat per la vall. Ja ens hi veiem a l'estiu, còmodament asseguts en una butaca tot llegint històries de bruixes prenent una aigua ben fresca i assaborint alguna petita oliva!
Després, doncs, d'un recorregut pel poble hem remuntat cap a l'enrunat castell de Molinàs. Una pujada que es fa sentir als pulmons i a les cames, i més en aquestes primeres calors que ja han arribat. A poc a poc, parant i reprenent forces, anem guanyant alçada. Els pins ens fan un xic d'ombra que agraïm del tot; les cantimplores es van buidant!
Entre la pineda ens apareixen els murs del castell. Per aquests paratges, corrien les bruixes que, un cop havien creuat la bassa de la riera, es convertien en guilles. Fins i tot si alguna mare tenia un mal comportament durant l'embaràs (vés a saber que es devia dir que era un mal comportament!), la filla que en naixeria seria embruixada; això sí, la filla, no es diu pas res del fill. Avui, les runes fan pensar en un gran castell, amb les seves arcades ja mig colgades a terra.
Hem reposat una estona abans de reprendre la pujada per la pista assolellada. Hem passat pel Coll de Quatre Camins per arribar fins el coll de Tres Camins. I, arribats aquí, la calor s'ha fet més evident, les cames d'algunes de nosaltres, és a dir, les meves, s'han afluixat de cop i, com vulgarment es diu, s'han esllomat. En aquests moments sí que he desitjat una bona nuvolada! La vista cap a mar, magnífica! Tota una carena de muntanyes darrere nostra, formant una "olla" tancada; al davant, el mar, amb uns reflexos de plata, sense ni un bri d'aire, ni un moviment que alterés el paisatge. A tocar de costa, Colera i per sota nostre Llançà; més enllà, la blancor de les cases de Port de la Selva. I nosaltres, espectadors de la grandiositat de la natura. Per sobre els nostres caps, ben visible, el Puig d'Esquers i amagada entre la pineda l'ermita de Sant Miquel de Colera.
Malgrat que algunes hem decidit reposar, la majoria de grup ha enfilat el camí cap a Sant Miquel. Tots valents, tots i tots il·lusionats per l'espectacle. I sí, han arribat a l'ermita, solitària i majestuosa, senzilla i magnífica. Unes fotos de grup que inclouen les persones que s'han quedat al coll (tal és la tècnica d'avui en dia!), un repòs merescut per continuar pujant i arribar al Puig d'Esquers. Un pic de 606 metres entre Colera i Llançà, amb una vista esplèndida sobre la plana i el mar; un puig inclòs entre els 100 cims de la FEEC.
Darrere d'ell, s'albiren les primeres nuvolades importants. El sol, ara
sí, marxa i cauen quatre gotes comptades. Ens retrobem tots al coll per dinar davant el mar. Sembla que, pel que diuen els que han pujat i baixant, que la pujada ha estat dreta, però que ha valgut la pena l'espectacle; i la baixada dreta, ben dreta, perquè han tirat pel dret, però, experimentats com són tots, han arribat contents i satisfets!
Les gotes d'aigua ens deixen acabar de dinar i un cop guarnits amb anoracs per si un cas descarregués fort, ens hem disposat a baixar per la pista que passa pel coll d'en Poca Sang i el coll de la Perica, en una agradable baixada entre pins i pinassa, fins a arribar a la carretera que ve de Portbou.
Un cop travessada, un corriol ens porta entre gotes escadusseres i rocs mullats fins al poble de Colera, on anem de dret cap a la placeta per celebrar el final de la sortida, el final del curs i l'inici de les vacances tan desitjades pels que encara treballen.
Al bar, amb taules a fora a la fresca d'una tarda pròxima a l'estiu, ens hem acabat d'informar sobre el
poble que hem visitat, que qui ha recorregut el poble de Colera buscant les ulleres perdudes a començaments de caminada, ha pogut assabentar-se de l'actualitat "okupa" i transvestí", dos temes de rabiosa actualitat més que no pas d'història de segles enrere. Ha estat un dia de pèrdua d'ulleres, jo crec que han estat les bruixes que n'han tingut enveja!, unes de retrobades abans que el seu propietari sabés que les havia perdut; les altres, no, que enyorades des del començament, no les hem pogut festejar al final. Contes passats i repassats, cerveses i gelats de xocolata negra sobre negra (i una de blanca!) i un petit bany abans de marxar han donat per finalitzada la jornada.
d'amistat, respectuós els uns amb els altres. Sou un grup magnífic! I jo, i els que hem fet de vocals us estem gratament agraïts i esperem poder continuar coneixent pobles, trepitjant país, sabent més dels nostres ancestres, de la nostra història i la nostra cultura, perquè crec que és així com podem valorar el que tenim i podem entendre el passat per projectar-lo cap a un futur.Moltíssimes gràcies a tothom! I ens retrobem el curs vinent caminant per aquest petit món tan gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada