Que les pugueu fer ben altes, les fogueres d'aquest any!
Que arribin lluny i es vegin aquesta nit de Sant Joan!
Que els anhels de tot un poble perdurin més enllà dels temps actuals. Tant de bo poguéssim dir: llibertat! Però no crec pas, a vista dels esdeveniments que, els que encara som aquí, ho puguem viure mai. Les fogueres s'enduen les guspires cap amunt; el foc crema mobles vells i rancúnies i mentides i mitges veritats. Som allò que mereixem ser, no hi ha retop. Avui, recordarem amb enyorança els nostres anhels, la llibertat preuada, la identitat menystinguda, la prometença d'un demà que voldria creure que algun dia arribarà. Tanmateix, no som esclaus de ningú, només de nosaltres mateixos. Ens sap greu reconèixer-ho, i ens inventem mil i una excuses per fer de la nostra incapacitat de lluita una malvestat dels altres. I així ens disculpem i sortim al carrer, si ens convoca algú, cridant amb totes les forces allò que no diem cada dia. De fet, a tots nosaltres, poble en marxa, ja ens està bé. Tres segles de vassallatge ens avalen! No som capaços de plantar-nos (recordo que aquesta expressió la defensava en Xirinacs, burla dels polítics i homes de bé).
Nosaltres, gent educada, sortim enarborant banderes un dia l'any, posem domassos als balcons quan ens diuen, fem manifestacions amb "performance" si ens les organitzen, i quan ens diuen que callem, tanquem la boca tots plegats. I votem cada quant ho convoquen, que està mal vist abstenir-se per si un cas "venen" aquells que no han marxat!
Jo, no només voldria un país lliure; voldria també una gent crítica amb els seus governants, voldria uns governants que sabessis què cony han de fer i es guanyessin el pa. Tanta gent, a través dels anys, ha mort i ha lluitat per una il·lusió, per un objectiu, amb una fe sense cadires, amb unes ganes que la lluita que proclamen fos veritat. Em direu, què és la veritat?
La veritat podria ser guanyar-se a pols el que penses i arribar fins a les últimes conseqüències, allà on, avui en dia, ningú sembla que vulgui arribar. La veritat deu ser lluitar pel que creus, sense cadires fàcils pel mig. I si no ho faig bé, plegar. Però això, em direu, no es porta!
Així i tot, avui, cremeu mobles vells a les fogueres, deixeu-vos endur per l'aroma de les plantes de la nit de Sant Joan, celebreu el foc i el solstici d'estiu i espereu a arribar al proper Sant Joan amb les mateixes pors per cremar o algunes més, que ja haurem anat (o no) a votar.
Que tingueu una bona revetlla, un bon estiu. I sobretot, desperteu-vos! Via fora, catalans!
Us deixo amb un poema de Joan Maragall (la majoria de persones a qui els he enviat, m'han arribat a preguntar si era meu. Quin "nivellasso"!, per Déus!)
L'aufàbrega
Aquesta
mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el
cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
de la nit de Sant Joan.
Donzelles enamorades
d’un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L’aufàbrega escabellada
que llançant la flaire enlaire
augmenta l’encantament.
Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se’n van!
Sant Joan, obriu la porta
I en el matí d’aures blanes
l’aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.
(Joan Maragall)
Versió abreujada del poema, cantada per la coral Sant Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada