Després d'haver hagut de parar de fer aquestes sortides per malaltia de la vocal i... per pluja!, hem reemprés les excursions als pobles abandonats de Catalunya. I, abans la calor no sigui massa forta, hem anat cap a la Conca de Barberà, a Rojals, Serra de Prades, per sobre de Montblanc. Jo diria que hem encertat el dia i la temporada. La calor, manifesta ja a l'abril, no ens ha fet la nosa que algunes de nosaltres temíem, tot i que n'hem tingut. La primavera l'hem enxampat, en aquesta comarca, en tot el seu despertar! Al llarg del camí, ens han acompanyat les mates de bruc ben florides, la farigola en el seu màxim esplendor, el romaní curull de flors blaves, l'estepa blanca amb les flors rosades i l'estepa negre amb les més petites flors blanques. Una verdor envejable en aquests paratges i un sol, a fe de Déu, potent!
Hem començat l'itinerari a Rojals, on hem pogut fer un cafè amb llet i torrada, no gaire prevista si ens guiem per les trucades no respostes del bar; però, finalment, molt ben acollits en arribar al matí i a la cervesa obligatòria en acabar!
Hem anat tot el camí quasi sols. Alguna parella, alguna família..., ben poca gent per ser un lloc que ofereix uns recorreguts tant plaents en aquesta època de l'any.
La pista, ombrejada de pi roig i flors despuntades, ens ha ofert un recorregut fantàstic, primaveral. Els boscos amb la passionària, però poca si comparem amb d'altres contrades. De seguida ens hem tret roba, ens hem ficat gorres i capells al cap i ens hem empastifat amb cremes i proteccions solars. Que ja tenim una edat i no estem per orgues!
La caminada és agradable, la pista convida a la xerrameca i els comentaris, i hem d'avisar que no anem de passeig, que com més avancin les hores més pujarà la temperatura i més cansats ens sentirem! Al cap d'un bon tram de pista veiem davant nostra el refugi dels Cogullons, propietat del Centre Excursionista de Montblanc, entre arbredes i matolls. Però el deixem a un cantó: Núria, vols dir que no ens hem passat? Diu quasi tothom! Però, com que ningú es mira els tracks penjats i tothom es refia de la que va al capdavant, quant veuen un cartellet, s'espanten!
I si, el passem de llarg , el camí que hi porta. Abans, hem d'arribar a veure les vistes fantàstiques de la Mola d'Estats (la veritat, no sé qui li ha posat el nom, però, d'Estat, només se'n veu un des d'aquí!; que, a mi, ja m'agradaria que se'n veiessin dos!). Parem al Clot del Llop. Passem pel punt geodèsic dels quatre batlles i arribem a la "Taula dels Quatre Batlles". Una taula de pedra massissa i circular que pertany a quatre municipis o termes municipals: Montblanc i Rojals, Vimbodí i Poblet, Mont-ral i Prades. Hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. Es troba a 300 metres al sud de la Mola dels Quatre Termes.
Continuem endavant i ben aviat arribem a la Mola dels Quatre Termes, a uns 1.200 metres en línia recta del Refugi dels Cogullons. El nom de la Mola dels Quatre Termes prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Montblanc (o, antigament, Rojals, quan era independent de Montblanc), Vimbodí i Poblet (abans Vimbodí), Mont-ral i Prades, al punt anomenat “Taula dels Quatre Batlles”, que hem acabat de passar. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.
El nom de La Mola d'Estats, una pedra plana, un tossal, al capdamunt d'una cinglera, es deu al temps que l'Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal iniciada l'any 1903. Unes vistes cap a la conca, que des de Prades s'allarguen fins al mar tot i haver-hi un punt de calitja; hi veiem les barques navegar en un mar lluent i un sol que estenalla. La cinglera ens convidaria a volar en un lloc fantàstic de pau i silenci. Aprofitem per fer una parada tranquil·la, on amorosím la set, amb aigua o amb fruita sucosa, tot veient l'espadat i l'horitzó davant nostre.
Una mica més enllà, el lloc denominat "Les tres Creus". Tres creus metàl·liques clavades a frec de cingle, darrere un petit bassal que fa la mateixa roca, des d'on es pot veure la vall del riu Brugent i les muntanyes de Prades. I per saber d'on prové el nom de les Tres Creus, cal llegir un bocí de relat escrit per Josep Iglésies:
... “Va
venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir
els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta
dedicada a la seva memòria. Això ens 
va suggerir de posar-n’hi una altra
dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la
Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat
al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de
posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons
Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda
a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols
cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company
Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el
romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís
senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll
les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a
fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per
a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur
aquell conglomerat rogenc." ... (Vegeu el bloc: Muntanyes i camins (i altres històries).
Tornem enrere per anar a trobar el camí que ens porta fins al poble abandonat i força derruït de "Els Cogullons". Dalt del turó, com un sentinella guardià, el refugi, avui sense ningú. Del poble, quatre pedres escadusseres. El refugi es veu cuidat encara que estigui tancat. El lloc, un agradable descans sota l'ombra d'un arbre que brota de primavera. Descansem i llegim la història del poble publicada al llibre "Contra l'oblit. Els pobles abandonats de la demarcació de Tarragona", editat per la Diputació de Tarragona. Pobles com La Bartra, Rojalons, Pinetell i els Cogullons, van pertànyer al terme de Rojals. Els Cogullons, el poble més alt. Les últimes dades de població de l'any 1950, ens diuen que al llogarret només hi quedaven 5 habitants. Cap al 1960 ja no hi quedava ningú.
Llegim: " La memòria dels Cogullons és molt feble. Els seus antics habitants ja fa anys que es van dispersar i el silenci va omplir el petit llogarret d'una boira espessa. Mai més hi van tornar". "Els actuals nuclis econòmics s'han desplaçat de les muntanyes al pla, onles comunicacions són ràpides, la terra és bona i on s'agrupa la majoria de la població per gaudir dels serveis i del progrés. Avui, les muntanyes de Prades són principalment la part d'un passat esplendorós i un bocí de la nostra memòria".
Com escriu Iglésies:
"Captiven les llunyanies, però són els vessants propers aquells que donen tot el sentit i la sublimitat muntanyenca al turó del poblet més petit i més alt de les serres meridionals del Principat de Catalunya. Tants boscos com domina, ell és en nuditat".
I reprenem el camí amb un deix d'emoció viscuda per tants pobles abandonats, per tanta vida i tanta lluita com varen significar, per tant d'oblit com tenen ara.
I iniciem la davallada per parar-nos a dinar a la font del Grèvol, un rajolí d'aigua que encara raja, fresca, sota l'ombra.
El camí de baixada és empinat, amb pedres relliscalls que ens fa mirar a terra per veure on posem els peus i no baixar massa ràpid ni de batzegada. Passem per l'abric de la Baridana, un lloc ben curiós, a la zona més al nord del barranc del Pirro, una cinglera de calcàries amb un seguit de balmes, amb representacions de pintures rupestres protegides. No n'hem sigut conscients de les pintures quan hi hem passat. La calor i les ganes de refrescar-nos ens han fet tirar endavant.
Hem arribat a la pista principal que ens retorna cap a Rojals. Abans, però, hem ajudat a un motorista caigut. Què ho farà que últimament anem de salvadors? En una excursió del mes passat vam socórrer un home que s'havia quedat sense aigua al motor del cotxe: poc s'ho esperava, ell, que passarien uns excursionistes amb cantimplores mig plenes d'aigua que li ompliríem el dipòsit! I avui, una moto de gran cilindrada estesa al mig del camí, a la sortida de Rojals, amb el seu conductor assegut al marge amb el genoll degotant sang. Li hem netejat la ferida, li hem posat gassa i li hem embenat la cama. "Muxaaasss grazzzziaaasss! ens ha dit en un alemany castellanitzat; de res! La moto l'han aixecat uns companys seus, que nosaltres ja no estem per "cascar-nos" els ronyons! i l'hem aconsellat que baixi a Montblanc a curar-se de veritat! "Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss!,
Tots contents amb la nostra assistència solidària!
No l'hem acompanyat a Montblanc, hem preferit acabar aquesta jornada tan agradable tot bevent una cervesa i fent petar la xerrada al bar Socarrimada; que sí que està obert!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/els-cogullons-167228550
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada