Malacara és un nom ben curiós que ens ha esperonat a nosaltres a conèixer aquest sector de la Segarra.
Hem sabut que el nom prové de Kala Mara, però sembla que el temps s'ha encarregat de regirar el terme i n'ha resultat un Malacara que ens fa una mica de mal efecte, sobretot quan comprovem que tant la serra com el castell tenen una bona cara a pesar de les runes.
Però, comencem pel començament. En una setmana, hem retornat a la Segarra per acabar d'aprofitar aquesta bonhomia de la climatologia, el verd dels camps i el sol bronzejant-nos la pell i dient-nos que això va de veres, que comencem a patir una mica (si no hem patit prou encara!), pel que ens trobarem ara que la primavera ha començat a caminar cap a l'estiu.
Hem partit de Sant Ramon, aquest poble al costat de Cervera ocupat en la seva major part pel santuari de Sant Ramon Nonat: un convent, una església i un claustre; tot plegat un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Les primeres passes ens porten fins el poble i el castell d'Alta-Riba. Un petit nucli que s'arremolina sota el castell, que ocupa la part superior del poble. En la documentació de l'època apareix citat com a castrum d'Altarriba, Altarrippa, Altarripa, Altaripa, Alta riba, Alta ripa o Alta-Riba. Com es pot comprovar, això dels noms en aquesta zona és una bona manera d'investigar el passat. I, com tots els castells de frontera —no oblidem que estem a la frontera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella; entre musulmans i cristians—, ha passat per diferents senyors i propietaris; un reguitzell de gent que anava heretant i donant pas a nous estadants: 
Ramon Berenguer primer, Bonfill, Pere Mir, Bernat Pere, Ramon Miró, Bernat de Biosca casat amb
Dolça de Freixenet, Guillem Sarroca emparentat amb els vescomtes de Cardona, el llinatge dels Altariba —Berenguer, Arnau, Berenguera...— fins que arribem al monestir de Santes Creus amb el beneplàcit de Guillem de Cervera i Arnau de Cervera. La història s'acaba al segle XIX amb la desamortització a partir de la qual Santes Creus perd les possessions. Actualment es troba en procés de restauració per l'Associació d'Amics de Sant Miquel d'Alta-Riba. Una tanca per tot el perímetre ens impedeix acostar-nos-hi, però ens deixa veure tot el recinte. Des d'aquest petit turó, dominem també el terreny del voltant tal com ho devien fer els cavallers que el van ocupar.
Retornem a la carretera per agafar una pista que va ascendint entre pinedes, camps verds i matolls florits, per albirar ja des de lluny la casa senyorial de Malacara. El castell pròpiament de Malacara ens ensenya les seves runes, però una part important ha estat transformada en casa senyorial, en petit palau de planta rectangular que es dreça
altiva damunt el turó. Va córrer la mateixa sort de canvi de propietaris, des de la marca de Berga, passant per Hug Dalmau de Cervera, Ramon Folch de Cardona, Ramon de Montalbà i la seva filla Ferrera, als Rabinat i als Sescomes fins que l'any 1616, el castell fou enderrocat per ordre del virrei duc d'Alburquerque, amb l'excusa que a dins seu s'amagaven bandolers. Dit per un soldat: "No quedaron ni los cimientos". Malgrat això, encara trobem com a propietaris els Sabater i els Riquer. Borja de Riquer ho vengué a la família Triter-Regàs, que encara avui són propietaris.
Adossada a la casa senyorial hi ha l'església de Santa Maria on es 
venerava una talla de la Verge de Malacara cremada durant la Guerra Civil. Un lloc preciós, amb vistes sobre la comarca i amb alguna ombra que fan els murs on ens podem aixoplugar del sol.
Tornem a baixar i continuem entre camps grocs de colza i fruiters que 
ja van acabant la flor. La pista ens dóna oportunitat de xerrar amb companys i companyes encara que el sol ens estaborneixi una mica. I en un altre turonet veiem el poble de Ferran. Pugem els carrers en costa fins a enfilar-nos al capdamunt per veure les runes del castell de Ferran. Aquí si que hem de fer volar la imaginació. No en queda
pràcticament res del castell que fou tan sols les runes d'una casa senyorial típica dels castells de la Segarra. Hi passaren els Cervera, els comtes de Cerdanya i els vescomtes de Cardona.
La verdor de la plana ens torna a rebre, travessem un paisatge plàcid i relaxant i remuntem un corriol fins a arribar als peus de la torre de Mejanell on ens arrecerem a l'ombra d'uns pins que encara no s'han assecat, per dinar i refrescar-nos.
De l'antic castell només se n'ha conservat la torre de defensa actualment adossada a un habitatge transformat en casa rural. Aquí hi trobem els Guitard, els Llobera i la vinculació als senyors de la Manresana. L'església de Sant Pere de Mejanell és al costat de la torre i del mas del mateix nom. Avui en dia, tot el recinte està preparat per fer-hi una escapada rural. Aneu-hi en primavera, però!
I retornem cap a Sant Ramon. Abans d'arribar-hi, però, auxiliem un
home que està fent el ramadà, tal com ens informa, amb el cotxe assedegat d'aigua i treien fum pel capó. Cotxe i home en ramadà. Les nostres cantimplores amb aigua ja calenta serveixen per omplir-li el dipòsit i procurar-li l'arribada a Sant Ramon i a la benzinera més propera. Poc s'ho esperava, l'home, que trobaria uns quaranta excursionistes assedegats de cervesa que li donarien l'aigua sobrera!
Fem una visita al santuari abans de treure'ns les botes i seure tranquil·lament a la fresca tot esperant les begudes que van sortint lentament.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/malacara-castells-i-torres-165470903
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada