CAL SAC: Caminant amb Vicenç Villatoro i "La casa dels avis"

03 de març 2024

Caminant amb Vicenç Villatoro i "La casa dels avis"

El dia 27 de febrer una caminada pel Maresme. Aquesta comarca acollidora que tothom recorda pels maduixots i que pocs excursionistes la fan seva. Sense grans pics, però amb pendents de sauló ben pronunciades; sense grans cotes, però amb turons encimbellats.

Avui, però, ens ha vingut de gust caminar, la major part de la sortida, arran de mar. Acompanyats per "La casa dels avis" de Vicenç Villatoro; des de Mataró fins a Canet de Mar on, al carrer Sant Cristòfol, ja quasi al capdamunt de Canet, els avis de l'autor del llibre van començar-hi a estiuejar i més tard es van fer seva la població, fins que es van vendre la casa i els avatars de la història i l'eixamplament dels pobles en general, van fer que desaparegués del tot.

Seguint el recorregut del primer tren de la península de Barcelona a Mataró, allà cap a l’any 1848, hem volgut reproduir els immigrants que arribaven, amb la RENFE, moltes vegades cap a destinacions que els oferien més oportunitats que a casa seva. No va ser el cas dels avis materns de l'escriptor Villatoro, però sí que van anar a parar al Maresme quan van poder, per anar-hi a "estiuejar", als afores de Barcelona, per traslladar-se després cap a Terrassa. Un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans que van viure els temps de la guerra civil i la derrota, l'experiència de l'exili, l'esforç per continuar la vida costés el que costés i el silenci del franquisme, fins als nostres dies, quan un desig d'esperança s'apoderava dels seus descendents, arribats al 2017.

Una caminada llarga, quasi planera, però llarga, que hem començat a Mataró, en un dia que la RENFE ha anat puntual i sense incidents! Un dia magnífic, d'un cel blau que s'abraçava amb el mar, allà a l'horitzó. Un dia de calor a finals de febrer. I amb trossos de lectura d'aquest volum voluminós que és l'obra d'en Vicenç Villatoro. El senyor Vicenç Villatoro s'ha disculpat per no poder venir fins a Canet, que l'ofici d'escriptor ja ho té això. Avui tenia una presentació del seu llibre acabat de publicar, a Terrassa, amb el que li desitgem molts èxits i li donem les gràcies per la seva ràpida resposta.

Hem agafat, doncs, el tren cap a Mataró i, després d'esmorzar al davant de l'estació. Hem iniciat la caminada tot seguint el camí arran de mar. Costa de caminar el tram de sorra que ens hem trobat al pas; les botes s'omplen de la terra sorrenca i les passes es fan dificultoses i lentes.

Deixem el mar abans d'arribar a Llavaneres per arribar-nos a l'alçada dels horts de les antigues maresmes. No hi veiem, però, els famosos maduixots (mal anomenats maduixes) que ens venen a plaça. La marrada ens fa anar per sobre de l'autopista entre finques privades, bassiols d'aigua i hivernacles. És agradable aquest paisatge maresmenc! Alguns de la colla poc acostumats a recorre'l.

A Llavaneres, baixem altra volta cap al mar per arribar-nos a Port Balís on descansem una estona i truquem a una de la colla que ens espera a Arenys. Els vaixells, els iots i les no existents barques de pesca es bressolen al mar. La calor comença a fer-se més present (quan tindrem un hivern de debò?). Continuem pel passeig cap a Caldes d'Estrac o Caldetes tot admirant les torres d'estiueig d'un poble balneari, i anem llegint paràgrafs de "La casa dels avis". Ens guien els Lamolla, vinguts de Maratea, al regne de Nàpols, emparentats amb els Riera, del Maresme, tots plegats vivint una part important de la història de Catalunya per anar a parar a la vall de Canet.

Abans d'arribar-hi, però, hem de travessar Arenys de Mar, un bon tros per carretera. Recollim a la persona que ens faltava i acomiadem a la que ens ha volgut acompanyar un tros de caminada. Des d'aquí, passem el port d'Arenys i els búnquers arran de platja amb olor de gambes i parrillada de peix i arribem a Canet de Mar per travessar el passeig de cases modernistes i els carrerons que s'enfilen cap a muntanya.

Un paisatge que ha canviat molt des d'aleshores: cases, horts, gent. Una manera de viure que la guerra estroncà, un estiueig d'una altra mena que el d'ara. La casa dels avis materns del Villatoro ja no existeix, però nosaltres passem pel carrer Sant Cristòfol per anar a fer un dinar de motxilla al parc del Santuari de la Misericòrdia. Els núvols grisos van prenent terreny, quatre gotes s'escampen per terra, uns paraigües s'obren, unes caputxes s'alcen per sobre el cap. Benvinguda pluja!, tot i que dura molt poc.

Ems aixopluguem en un bar del passeig passada la finca del Domènech i Muntaner per prendre alguna cosa calenta ja sigui cafè amb llet o "xupito", que ve de gust amb aquest temps. Han estat, fet i fet, uns divuit kilòmetres de caminada en els que sigut conscients que la costa del Maresme i Canet han canviat: les cases s'enfilen riera i muntanya amunt, fins al lloc mític per excel·lència de Pedracastell, on no hem arribat, però, on hi ha una creu que ha tingut i té la seva història de col·lecta pública (actualment de guixades o art de grafitis) sufragada per la gent de Canet; també pels avis Lamolla.

En aquesta sortida molts recordem, i és bo, als nostres avis. Els que emigraren a Cuba o a Mèxic i en tornaren escurats o malalts. Uns avis valents que van voler deixar als seus descendents una vida millor que la que tingueren ells. Potser no se'n van sortir, però donem fer que nosaltres, els descendents, som encara aquí.